dilluns, 2 de març de 2009

EL TASTET 14 / ALFONS NAVARRET

Avui un poema d'Alfons Navarret. Certament inquietant.

Et vetlen, malgrat aquesta primavera
agra, prou insomne
ran la pell,
et vetlen, sense saber que
fugires fa molt de temps,
tancares la porta i deixares
un floc de fils de cotó a
l’armari, tan buit
ara - et vetlen,
dempeus, massa seriosos…
però al vent encés
hi ha damnades figures de
flors salvatges que cap
dona podrà dur al seu pit extraviat,
i tampoc en elles
han reparat ni un moment,
tantes hores al davant
de la teua absència, i no et
coneixen, no endevinen
que van errats, que no podran
trobar-te en el minúscul sac de cendra
davant del que tothom desfila per contemplar
qui fou un gran poeta,
i dels teus versos basteixen la
farsa, la més gran quimera,
des d’un oblit com cim
de tossal, on el blanc ocre
del teu cor jamai acaba el seu
nítid batec, reconeguda amnèsia.