MICRÒNIQUES 3 / POLS

POLS

Fa estona que passegen per la platja, ara agafats de la mà, ara de la cintura. Són amants. Amants avinguts, tot i tenir caràcters ben diferents. La Z pensa que A és excessivament racional. Cartesià, en diria. Cap quadrat!, sol etzibar-li quan s'emprenya. L’A sempre retreu el tarannà idealista d’ella. Il·lús, fins i tot. Quan discuteixen, potser massa sovint, mai no s’està de dir-li que és una somiatruites. De sobte, Z interromp unilateralment el passeig i s'ajup, per recollir unes petxines. A es deté també. Però al poc, en copsar que l’observació serà minuciosa -i banal-, continua caminant. Dos-cents metres enllà s'atura. Espera. Mira el mar. S'abstreu completament.

Als cinc minuts Z abraça A per darrere, amb calidesa, i li parla a cau d'orella.

- Què penses?

- No pense. Només mire el mar.

Reprenen la caminada, distants. Z creu fermament que algunes accions, com mirar el mar, no es poden fer sense ocupar la ment en coses més transcendents. A es capfica perquè Z sembla incapaç de lliurar-se a un hedonisme primari, de gaudir de les coses senzilles, sense passar-les pel sedàs de l'intel·lecte. Z ho repensa, i arriba a la conclusió que observar el mar és un acte sublim que requereix els cinc sentits. A es recrimina haver estat tan bròfec: al cap i a la fi, de segur que tenia el cap en un altre lloc, encara que no recorde exactament on.

S’aproximen. S’abracen de la cintura, estrenyent-se tant com poden. Formant un tot indestriable, continuen passejant per una platja que desitgen interminable.