A LA PUNTA DE LA LLENGUA 13 / ALFONSO USSÍA OMPLI VALÈNCIA DE CASPA

En Lingüística, s'entén per adequació contextual el fet d'usar un registre adient en un marc concret. No és el mateix parlar amb els amics mentre et fas una cervesa, que fer-ho davant de molt de públic en un acte institucional. En canvi, alguna gent confon les coses i acaba fent el ridícul més espantós. O no, perquè potser ho fan de forma meditada (i interessada).

Ahir vaig anar al lliurament dels Premis Ciutat de València. Estava invitat, com a membre del jurat de narravita, i a més m'abellia anar per l'amistat amb alguns dels premiats. L'any passat, en el mateix acte, parlaren Santiago Grisolía i Maria José Alcón, ja que l'alcaldessa, Rita Barberà, patia una indisposició transitòria. Els dos oradors van estar sobris i protocol·laris. Enguany, amb Rita sense cap problema de salut, va ser ella la que va prendre la paraula en nom de l'Ajuntament de València, mentre que la tasca de mantenidor va recaure en Alfonso Ussía. Rita Barberà va estar també sòbria. Bastant institucional. Potser esbiaixada (com tots els polítics) i agranant una mica cap a casa, però correcta en tots els sentits. Només li suggeriria que mane a qui li escriu els discursos que canvie el llistat d'il·lustres guanyadors de certàmens anteriors, perquè sempre diuen els mateixos. No és que tinga la pretensió que m'hi incloguen a mi, o a Joan Olivares, o a Maite Insa, que ho trobe bastant improbable, sinó per deixar descansar una mica Muñoz Puelles, Xavier Casp o Pedro J. de la Peña, que van guanyar el premi allà per la prehistòria (del certamen, vull dir; no penseu malament). Però en fi, que Rita bé, si passem per alt aquestes cosetes a què ja estem acostumats.

La intervenció del senyor Ussía no té qualificatiu possible. A més de no tindre clar el concepte d'adequació contextual (o sí; ja ho hem suggerit abans), és d'aquelles persones que confon la sinceritat amb la mala educació, i els judicis de valor (propis i clarament demagògics i tendenciosos) amb axiomes inqüestionables. Ja ho va advertir des d'un principi, que, com que venia sense cobrar, anava a dir el que li vinguera de gust. No home, no! El fet de no cobrar no et permet faltar al repecte a l'auditori (o a part de l'auditori), i menys encara a vantar-se'n amb expressions com "y a quien le pique que se rasque, y a quien le pique mucho que se restriegue". Jo, la veritat, és que hauria preferit que li pagaren, i no tindre deutes ni favors pendents amb un personatge com aquest. Ja s'ho cobrarà amb créixen, no en tingueu dubte!

D'Alfonso Ussía (per a ser exactes, d'Ildefonso María Ciriaco Ussía Muñoz Seca; quasi res porta el diari!) he sentit dir moltes vegades que es un tio molt campechano. Que significa, això de campechano? Segons el diccionari de la RAEL (accepció 2), que se comporta con llaneza y cordialidad, sin imponer distancia en el trato. La meua experiència personal em demostra però que quan a algú se li aplica aquest adjectiu és perquè hom creu que, pel seu estatus, mereix un tracte deferent. Per tant, qui diu d'algú que és campechano, demostra un sentiment de subsidiaritat i un complex d'inferioritat reconegut respecte del personatge en qüestió. I el personatge en qüestió, sol ser un cretí superb i envanit (valguen les redundàncies) que accepta l'apel·latiu de gust.

Doncs molt bé, ja tenim al campechano dansant pel saló de plens de l'Ajuntament de València. En persona (físicament, vull dir) ja destil·la un regust ranci. La vestimenta (antiga: un vestit i una camisa d'un blau indesxifrable que semblaven formar un tot indestriable, cosit per l'interior i enganxat amb cola al cos del portador) i el pentinat (impossible) em van fer pensar que l'havien acabat de traure de l'armari de les andròmines perquè perpetrara el parlament amb que ens va agredir minuts després. El seu posat em va fer pensar si aquella vedette pseudoculturitzada no feia el mateix que les rústegues canòniques, les que ensenyen pit i cuixa, que després d'estrenar a Madrid fan una tournée por provincias per arreplegar els duros de quatre llauradorots ignorants que bavegen amb els prodigis que els arribaven de la capital. I, efectivament, les sospites que em passaren pel cap abans que obrira la boca, es van acomplir sobradament amb la seua verborreica intervenció.

Començà amb un parell d'anècdotes més antigues que la picor. Amb poca gràcia, també s'ha de dir. Continua llepant el cul sense vergonya (a hores d'ara crec que ni en té ni la coneix) a tots els que podia albirar des de la seua talaia de privilegi (a tots els que podia albirar i li feien el pes, com Santiago Grisolía o Carmen Alborch: la resta estàvem d'atrezzo). I a continuació començà la seua propaganda explícita en favor d'aquells que l'havien convidat, però sense pagar-li res (als quals ja els ho cobrarà, insisitesc), amb referències constants a Rita, a Camps... i a Zaplana, fins i tot, amb el consegüent mosqueig d'algú que tenia assegut ben a prop (ai! les capelletes de partit!). No va oblidar res. Va seguir el guió escrupolosament, començant per la Fórmula-1, continuanant amb la Copa de l'Amèrica, enllaçant amb totes les fantàstiques construccions del llit de Túria, i acabant amb la inevitable referència anticatalanista sobre la subsidiaritat inqüestionable d'una Barcelona que, a hores d'ara, ha caigut en el "aldeanismo excluyente" (sic) respecte d'una "Valencia cosmopolita en el marco común de España" (també sic, of course).

Vaig estar temptat d'abandonar el saló. Alguns altres assistents també, segons em digueren després. No ho férem perquè teníem por de relliscar amb la caspa que havia cobert el terra: un polsim quasi imperceptible però perillosíssim. Vam preferir esperar a què acabara l'acte, per veure si, agafant-nos els uns als altres i fent-nos mútuament de crossa, podíem salvar l'obstacle sense afegir a la pallisa dialèctica algun perjudici físic. Finalment vam poder eixir del recinte sans i estalvis.

Desitge al senyor Ildefonso Maria Ciriaco Ussía Muñoz Seca, descendent del Comte de los Gaitanes, amb grandeza de España inclosa, un plàcid retorn a la capital del regne, encara que haja de pagar la gasolina de la seua butxaca, com va dir al principi de la seua intervenció. Tanta hòstia nobiliària i després haver de passar per caixa, com tot el món! I és que els amos de les gasolineres no tenen ni puta idea, de campechanía! Només una recomanació, don Alfonso: aquesta nit, quan l'alcen a l'armari fins que haja de perpetrar el pròxim discurset, que no se'ls en vaja la mà, amb les boletes de càmfora, com l'última vegada, perquè després per allà on passa va deixant una pudor de patxuli que ens deixa a tots entabuixats. I ni em pica molt ni poc, ni em rasque ni em refregue enlloc, però si vosté diu el que li ve de gust on no ho hauria de fer, jo ho faig amb tot el dret a ma casa, que és aquest bloc.