divendres, 14 de novembre del 2008

A LA PUNTA DE LA LLENGUA 9 / DÈRIA ETIMOLOGISTA

Darrerament, als grups neocon i altres reaccionaris en general (els fatxes de tota la vida, vaja), els ha entrat la dèria per l'etimologia. Ja m'estaria bé, que es fixaren en una disciplina que m'agrada tant, si no fóra perquè ho fan només per interés propi. Bàsicament, des de la legalització dels matrimonis homosexuals, han defensat que aplicar la paraula matrimoni a una unió entre persones del mateix sexe és impossible, perquè la parauleta deriva del llatí mater i sense femella (sense una i només una femella, vull dir), un matrimoni és semànticament impossible. Obscures intencions: negar la paraula per després (o alhora) negar-ne el dret. Sense que es note massa, buscant subterfugis de caràcter aparentment inocus i incontestables, que és com ho fan ara els neocon. Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado, com digué Rodrigo Villalpando en aplicar el decret de Nova Planta a Catalunya. Tot i que, quan cal traure el garrot, s'alien amb els fatxes de tota la vida i no dubten a pegar bastonades amb més vehemència que ningú.

L'etimologia és capriciosa. És innegable que matrimoni ve de mater. Com és innegable que cunyat ve de cognatus. És a dir, cunyat, en sentit etimològic vol dir "de la mateixa sang". En canvi, els cunyats es troben al carrer i te'ls porten a casa germans i germanes, vulgues o no. També és innegable que gendre ve de generu. Per tant, significa, en sentit estricte, "de la mateixa classe" o, en les relacions de parentiu, "de la mateixa nissaga". Tenim la mateixa: els gendres es troben al carrer i te'ls porten les filles a casa, t'agraden o no, i tal i com van les coses, de seguida se'ls fiquen al llit mentre tu aguantes el ciri al menjador. Quina gentola! Com han canviat els temps!

Si som conseqüents, la no acceptació de la paraula matrimoni per definir la unió entre persones del mateix sexe, ens portarà a buscar nous mots per definir gendre, cunyat, i molts altres conceptes. L'efecte dominó tindria conseqüències de tal magnitud que la llengua seria en poc de temps irrecognoscible.

Darrerament s'ha afegit a la dèria etimologista la reina. Sofia, es diu. No sé si ho farà perquè a més de tindre problemes amb la paraula matrimoni no en deu tenir també amb els cunyats i amb els gendres, i, aprofitant l'avinentesa, de passada, acaba amb ells d'un colp de ploma (especialment amb aquell gendre que tants problemes dóna). Per cert, sofia és d'origen grec i significa saviesa. Seguint la seua pròpia lògica, aquesta senyora hauria de canviar de nom. No us ho dic jo, que si comencem no acabarem mai?

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Després de llegir l'article em quede amb un regust amarg perquè no tinc a casa on buscar l'etimologia de "Font" i de "Mora", (us sonen els cognoms?)
Per cert, acabe de veure en el blog de Vicent Usó que hi ha un altra ploma valenciana (ara "ploma" és una metonímia, clar) que ha guanyat un dels premis "grossos". Vaja, vaja, Usó diu que no està d'acord amb l'etiqueta d'"efecte Baixauli", però és ben cert que alguna cosa passa i que des de més amunt de Vinaròs comencen a valorar-nos una miqueta més.

ginjol ha dit...

Boro:
En un altre post ja deia que m'agrada l'etimologia, però especialment l'etimologia parda, que serveix per explicar l'origen d'una paraula però inventant-ho, directament, sense cap estudi preliminar. Doncs bé, jo crec que Font de Mora és una deformació del Condemor de Chiquito de la Calzada.
Pel que fa al premi del Pallarés junior a Andorra, ja li he contestat a Vicent al seu blog.
Una abraçada.

Anònim ha dit...

Urbá, m'han contat que ja no estàs al I.E.S Almussafes, així que et desitge molta sort en la nou institut, ves en compte amb la gentola, que de segur allí també hi ha. Una abraçada.

Carla Puerto, ex-alumna.

ginjol ha dit...

Carla! M'alegre molt que m'hages escrit el comentari. Efectivament, ja no estic a Almussafes. Ara estic a Alginet. I, com tu dius, ací també hi ha gentola. Però recorde la d'Almussafes, i la trobe a faltar. Una abraçada.