Fa deu anys que ens deixà, però ens queda la seua poesia (i la seua narrativa). Un tastet.
Escanyaré la bèstia que em mossega a l’arrel
i escopiré el verí que emmalalteix la fulla.
El verd del meu amor és un bosc que es despulla.
Té la pell morta! Encén fogalls a tomb de cel!
Desabraça’m! Que l’aire torni a tenir-me viva,
lluny de l’ullal voraç que em clava a la tenebra!
Desabraça’m i, a sang, arrenca’m de la febre
que ha dut la meva barca fins a la teva riba!
Encerta’m de ple, llamp que signes l’enderroc!
Desabraça’m de l’aigua! Desabraça’m del foc!
Estella’m! Sigues ara el tall de la destral!
Contra el corc que m’ensenya a viure amb la ferida
parlo: sóc l’arbre pres d’angoixa tardoral.
Desabraça’m! O abraça’m sense retorn ni brida.
i escopiré el verí que emmalalteix la fulla.
El verd del meu amor és un bosc que es despulla.
Té la pell morta! Encén fogalls a tomb de cel!
Desabraça’m! Que l’aire torni a tenir-me viva,
lluny de l’ullal voraç que em clava a la tenebra!
Desabraça’m i, a sang, arrenca’m de la febre
que ha dut la meva barca fins a la teva riba!
Encerta’m de ple, llamp que signes l’enderroc!
Desabraça’m de l’aigua! Desabraça’m del foc!
Estella’m! Sigues ara el tall de la destral!
Contra el corc que m’ensenya a viure amb la ferida
parlo: sóc l’arbre pres d’angoixa tardoral.
Desabraça’m! O abraça’m sense retorn ni brida.
(M. Mercè Marçal, de Sal oberta)
Entrades
3 comentaris:
Des que la vaig conèixer a la Univesitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent (1976), no he conegut personalment criatura més dolça.
Diuen que el temps tot ho guareix, però l'enyor no t'abandona mai.
té tanta força i tanta bellesa, aquest poema! si el llegiu en veu alta, millor.
Xatoa, alguns no hem tingut la sort de conéixer-la, però sí d'apreciar la bellesa de la seua poesia.
Begonya, força, bellesa, formalment impecable, barrejant la classicitat del sonet amb un no sé què que el fa modern... Genial.
Publica un comentari a l'entrada