dimarts, 21 d’octubre de 2008

ROMANÇO LITERARI 8 / ERUDICIÓ PEDANT

Fa molt de temps que em roden unes idees pel cap, i avuí he decidit escriure-les. Parle, en concret, de dues coses diferents però que d'alguna manera tenen un cert paral·lelisme: de com alguna gent vol fer veure que aconsegueix coses difícils sense gens d'esforç, i de com alguns altres volen fer creure que saben molt més del que saben sobre alguna cosa.

En les classes de preparació a opositors, tots els anys hem de començar amb la mateixa cantilena: els processos selectius se superen, bàsicament, amb esforç. Influeix la sort, i la capacitat de cadascú, però sobretot les hores dedicades a l'estudi. Crec que l'argument és simple, i fàcil d'entendre, però hem d'insistir-hi perquè sempre hi ha algú que conta el cas d'un amic, d'un veí o d'un company que es va mirar un tema la nit d'abans perquè estava desficiós, va tindre sort que la boleta va eixir, i aprovà. I, quina casualitat, també sense gens d'esforç tenia a més una programació preparada, unes estratègies i una facilitat de paraula davant del tribunal collonudes, comentava textos fantàsticament, haguera d'aplicar el mètode lingüisticoliterari o el pragmàtic... Mentida. Senzillament mentida. O mentida en la majoria dels casos. És com la història del tio Paco que fuma tres paquets de tabac diaris i amb 90 anys està més sa que un peix. Pot ser. Però el cementeri està ple de tios Pacos morts prematurament per la seua addicció al tabac (i us ho diu un fumador).

Però entrem el l'apartat literari a què està adreçada aquesta sèrie. Hi ha gent que que vol fer creure que és capaç d'escriure novel·les fantàstics en un parell de nits d'inspiració, i uns altres que ho saben tot de literatura, perquè ho han llegit tot. Si comencem pels primers, la seua disbauxa cau de madur. Una vegada vaig felicitar un escriptor per una magnífica novel·la, i em va dir que l'havia escrita en dues nits. No vaig voler ser descortés, i no li vaig dir res, però pensava que aquella encara volava. I ho continue pensant. Intenteu escriure en un parell de nits dos-cents cinquanta folis repetint sempre la mateixa frase. Per exemple, Ma mare m'envia a escola, xim, pum, fora. Us resultarà impossible, per més ràpid que teclegeu (el recurs del retalla i enganxa cada vegada amb més text no s'hi val: ho heu de picar). Per tant, escriure meditadament una novel·la d'aquesta extensió en dues nits és impossible. Pel que fa als segons, els que ho han llegit tot, el mateix. Una de les seues dèries és citar autors rars, antics, i com més desconeguts millor. Segons ells, tots els que citen són imprescindibles. I deixen caure els noms com aquell qui no vol, donant per sobreentés que tots haurien de saber qui són, i fiscalitzant amb la cua de l'ull les reaccions de la concurrència. No citaré els seus autors predilectes perquè, com que són rars i desconeguts jo tampoc no els conec, i els que conec per a mi ja no són rars i desconeguts i en esmentar-los cauria en la mateixa pedanteria que ells. Però torne a dir el que he dit abans. N'han llegit tres, o dos. O cap, com el de l'acudit. I això es pot demostrar també amb càlculs matemàtics. Imagineu que sou lectors compulsius. Jo ho sóc, però vaig a exagerar les dades. Imagineu que podeu llegir dos llibres d'extensió convencional a la setmana. En algunes èpoques (en vacances) és més que possible, però, atenció, dic dos TOTES les setmanes. En llegireu uns cent cada any. Imagineu que ho feu durant cinquanta anys. Haureu llegit cinc mil llibres. Imagineu també que fóreu precoços i començareu a cruspir-vos aquesta quantitat d'obres als deu anys. Fent un càlcul matemàtic ben senzill, quan tingueu 60 anys, haureu llegit cinc mil llibres. Molts menys dels que té la biblioteca del meu poble, que és ben modesta. Molts menys dels que jo considere imprescindibles (la majoria dels quals, com és evident, no he llegit). Però és que e més, atenció, com en la biblioteca del meu poble, algunes de les seues lectures seran imprescindibles, però altres completament banals. Tot i això, trobareu tipus amb 30 anys que semblen haver llegit tot el que s'ha publicat al món. Mai no direu un nom i confessaran no haver-lo llegit. Podríem fer la prova: inventar-nos un nom i fer la següent pregunta: Has llegit l'última de Gorman Sprevosky? Com a molt aconseguiríem que digueren que la tenen com a lectura pendent, però mai no diran que no tenen ni puta idea de qui és aquest paio (que no existeix). Però us aconselle que no feu preguntes d'aquest estil, perquè si les feu els pedants passareu a ser vosaltres.

1 comentari:

R. Galiana ha dit...

Com et veig molt a soles t'escriure un comentari:
Durant un temps, anys, vaig viure en ambients de lletraferits: és una miqueta anguniós, els pensaments solen ser pedestres i més bé alimenticis i trobar un cap ben moblat és un miracle.
I damunt "triunfen" els Ferran Torrent.
Pega a fugir d'eixos cercles. Serás més feliç i aconseguiràs tindre més mobles al cap.

P.S. Els majors lectors, són lectores i no són professionals de la literatura.