Sempre m'ha semblat molt difícil recitar poesies. Perquè, és clar, les poesies no es poden llegir. No, almenys, en veu alta. Sovint, a classe, intente que els alumnes reciten amb un poc de sentiment. Normalment ho fan amb una indolència i una falta de sensibilitat decebedora. Perquè lligen. Lligen lírica com qui repassa la llista de la compra, o com qui diu un número de telèfon. També hi ha qui se'n passa per l'altre costat, i fa una al·locució histriònica i abrandada, tan molesta (o més) com l'altra. Però realment, reconec que és difícil recitar poesia. Per això, quan algú ho fa bé, té la meua admiració.
Però anem a la pràctica. Per ambientar el post he buscat un poema que m'agrada especialment i que he trobat recitat per diverses veus. És el Poema número 15 de 20 canciones de amor. En aquest enllaç, a sota del text, trobareu algunes persones conegudes recitant-lo, amb èxit divers, al meu entendre. Només me n'agrada un. Sabeu qui? En aquest altre trobareu una xicota desconeguda que es presenta amb el pseudònim tan poc seductor per a una rapsoda de Vampiressa, però en realitat no ho fa malament del tot. I ara la bomba: ací trobareu la pitjor recitació, al meu entendre. És, ni més ni menys... que del propi Neruda!
Per desempalagar, la peça musicada (que no és el mateix!) per Paco Ibáñez. Preciosa.
Entrades
2 comentaris:
El millor: Alejandro Sanz.
La poesia s'ha de llegir amb sentiment i amb naturalitat, senzillament. Al meu parer ho fa molt be.
D'acord. Només una coseta que no m'agrada del Sanz: marca massa els versos. De vegades cal encavalcar.
Publica un comentari a l'entrada