ROMANÇO LITERARI 1 / ELS TÍTOLS

Un dels maldecaps més grans que té un autor en fer una obra literària és posar-li un títol. Recorde que la meua primera novel·la, La màquina ronca, va guanyar el Premi Vila de Puçol amb un altre títol: Un home de profit. Entre l'editor i alguns membres del jurat em van convéncer que no era massa comercial. Jo, la veritat, és que dubte molt que hi haja títols comercials o poc comercials, de la mateixa manera que pense que una portada no ven llibre. O millor dir: tret de casos excepcionals, de títols especialment brillants (o oportunistes) i de cobertes magnífiques, els elements paratextuals no poden vendre una pila d'exemplars. A l'inrevés em sembla més fàcil: una portada dolenta o un títol inadequat poden fer deixar de vendre alguns volums. Però tornem al que anàvem: vaig canviar el títol d'Un home de profit. El segon que vaig proposar fou Un home com Déu mana, i em contestaren que era molt similar, que la cosa no canviava massa i preferien una altra cosa. Així que, al final, ens vam decidir per La màquina ronca. Els qui heu llegit el llibre sabreu de les motivacions de cadascun dels títols. El cas és que només un parell d'anys després (el llibre està editat el 2006) han aparegut títols molt semblants. Un d'ells és Un home de paraula, d'Imma Monsó, multipremiat (el Salambó 2007, que no és qualsevol cosa). Un altre és Com Déu mana, de Niccolò Ammaniti, premi Strega 2007. La traducció del títol italià (Come Dio comanda) és literal. Per tant, crec que la meua proposta no era tan dolent, tot i que a hores d'ara, per a mi, la novel·la només podria dir-se La màquina ronca. Potser el nom fa la cosa? M'agrada l'ambigüitat de l'últim mot, que pot ser un verb o un adjectiu.

Després d'aquesta divagació inicial, us diré que em fan pensar molt, els títols. Intenten cridar l'atenció del possible lector (del possible comprador, en primera instància). I ho fan mitjançant estratègies diverses. Per exemple, la provocació, o recórrer a mots tabú. Bukowski va posar per títol d'una seua novel·la Erections, ejaculations, exhibitions. No contents amb això, els traductors castellans li poseren La máquina de follar. Hi entraria en aquest apartat la novel·la La partida del cagat, del meu amic Xavier Vidal. Aquesta estratègia funciona també (potser més que en literatura) en cinema, amb obres com La puta del rey o més explícitament, Fólla'm, pel·lícula francesa que fa servir sense embuts l'imperatiu, tan efectiu en mercadotècnia. Una altra estratègia és la de presentar un títol atípic, com ara per l'extensió. Pot ser el cas de La increíble y triste historia de la Cándida Eréndira y su abuela desalmada, de Garcia Márquez. Un darrer recurs, encara, el de buscar sintagmes intrigants, com mitja oració condicional amb la segona clàusula elidida (Si una nit d'hivern un viatger, de Calvino; Si te dicen que caí, de Marsé). I, per últim, podríem parlar de títols senzillament eufònics, o ben trobats per alguna causa intangible o inexplicable. A hores d'ara, hi ha un bon grapat d'obres que tenen un motiu que m'agrada, i no sabria dir per què. És el cas de No és país per a vell (i encara és millor en anglés, No country for old men), de Cormac McCarthy o Ningú no ha escombrat les fulles, de Jordi Llavina.

Us convide a dir la vostra. Apunteu títols que us han agradat o desagradat especialment. I, a partir d'ací, si la cosa va bé, en parlarem les properes setmanes. Potser fins i tot fem un rànquing amb les obres amb el millor motiu (o amb el més dolent, depén per on vagen els tirs)