divendres, 5 de setembre del 2008

CRÍTICA LITERÀRIA 12 / L'ÚLTIM PATRIARCA



Títol: L'últim patriarca
Autor: Najat El Hachmi
Editorial: Planeta
Llengua: català
Enquadernació: cartoné
Nombre de pàgines: 332
ISBN: 978-84-9708-185-6

Najat El Hachmi, en una entrevista a Vilaweb, diu que no vol ser símbol de res. Ho té difícil. Té molt difícil no esdevenir el paradigma d'allò que a hores d'ara es coneix com els nous catalans. Nascuda al Marroc i emigrada amb la família a Vic quan tenia vuit anys, ha escrit dos llibres en català (el que ressenyem i l'assaig Jo també sóc catalana). Massa temptador, per a alguns, per no posar-la com a exemple d'integració. A més d'això, i crec que és el més perillós, tampoc no tinc clar que la gent, després de llegir L'últim patriarca, Premi Ramon Llull 2008, no es pregunte què hi ha d'autobiogràfic a la narració, i, per extrapolació, si tots (especialment totes) els magribins viuen de la mateixa manera. He de confessar que fins i tot jo, xarrant l'altre dia amb la meua companya Pilar Medrano, m'ho preguntava. Ja sé que als escriptors els (ens) molesta molt que els (ens) pregunten justament això: què hi ha de vivències reals en una obra de ficció. Però si tenim en compte la petita biografia esmentada abans, i tenim en compte també que la protagonista de la novel·la és una jove marroquina emigrada quan tenia vuit anuys a una ciutat catalana molt semblant a Vic, el paral·lelisme sembla impossible de defugir. La veritat és que m'interessa ben poc què puga haver-hi d'autobiogràfic. Sé que la ficció està feta a partir de retalls de realitat, de coses que han passat a uns o a altres i que han estat compendiades com a vivències d'un personatge. I també de coses versemblants que no han passat a ningú, però que podrien haver passat. La literatura, justament, és això, si no és fantàstica.

Siga com siga, l'obra de Najat El Hachmi és de lectura obligatòria. La història, ultra el que hem dit fins ara, conta la rebel·lió personal contra un ordre establert, contra uns principis axiomàtics difícils de tombar. I fixeu-vos que, d'aquestes paraules tretes de la contraportada del llibre, subratlle l'adjectiu personal. Perquè és molt fàcil, des d'una perspectiva reduccionista, pensar que es tracta únicament i exclusiva de la rebel·lió de la protagonista contra son pare (el patriarca del títol) i contra els preceptes de la seua cultura i de les seues creences religioses. Jo crec que en realitat és la reacció de la persona, de la dona, de l'adolescent, contra allò que se li imposa. Crec que el xoc cultural que serveix per bastir la història té una importància, com a molt, tangencial, i al meu antendre, directament intrascendent. Considerar-ho el leitmotiv de la nove·la seria com quedar-se amb mitja cara de la realitat (com la Najat a la portada).
És interessant la capacitat de fabulació de la vigatana. La trama està ben construïda, i els fets narrats són s'allò més interessants. M'agrada el que conta. M'agrada molt, el que conta, sense matisos. Pel que fa a com ho conta, és una altra cosa. La novel·la ha estat titllada d'experimental, en alguns mitjans. No crec que ho siga. La pretesa "raresa" de l'obra rau en el fet que transmet una sensació constant d'oralitat. És a dir, El Hachmi escriu com si ens contara una història cara a cara al costat del foc, o al costat del bressol, sovint, sobretot en la primera part. I encerta de ple en presentar els fets d'una manera asèptica, distant. Mai no jutja allò que diu. El text està despullat d'elements modalitzadors: es limita a exposar els fets perquè siga el lector qui decidesca. Això fa pensar, i m'agraden les obres que fan pensar. A més, hom podria parlar també de qüestions puntuals, com el fet que els diàlegs són introduïts sense guió i sense cap tipus de separació del contínuum textual. Això ho inventà Joyce, a l'Ulysses, i en fa ús molt sovint Saramago, per posar-ne un exemple. Aquests dos recursos -l'oralitat i la dissolució dels fragments dialògics- donen agilitat a la història, i em semblen solucions ben trobades. En canvi, hi ha altres estratègies més aviat discutibles. I no en parlaré de moltes, perquè bàsicament coincideixen amb el final de l'obra i no estaria bé qùe el desvetlara ara i ací. El que sí que puc dir és que la novel·la arrossega un defecte típic de principiants: li sobren pàgines. Alguns passatges són redundants, no fan més que reblar el clau sobre coses que ja havien estat dites. I un altre defecte (potser només siga una mania meua). La novel·la està dividida en trenta-nou capítols. Ja us vaig parlar l'altre dia de la importància que, al meu entendre, tenen els títols. I trobar-ne quaranta (el del conjunt i els dels trenta-nou capítols) em sembla difícil. Molts d'ells són forçats. Hauria estat encertat no encapçalar els capítols amb cap motiu.

En conjunt, però, la novel·la m'ha agradat. Molt. I m'ha fet pensar. Molt.
Ara podeu dir la vostra.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Em ve com anell al dit (o com siga l'equivalent en català a la dita) el comentari del llibre que acabes de fer. Dius que està escrit com si t'estigués contant una història a la vora del foc. Supose que a això es deuen referir en les bases d'un concurset al que volia presentar-me i on demanen textos amb "característiques tals que els facen adequats per a ser transmesos oralment". I jo em pregunte: quines són exactament aquestes característiques? Si em pogueres donar una maneta t'ho agrairia molt.
Merxe. (merxeguillen@ono.com)
Ah! he anat a la papereria de Fani per demanar-li si anava a dur Plagis el dia 10 i m'ha dit que no sabia res. Jo li he explicat que te'l publica bromera i supose que el durà. Has de fer-te més propaganda al teu poble, que els llibres no es venen sols.
Adéu.

ginjol ha dit...

Ok Merxe. Les indicacions (suggerències, més aviat) sobre què s'entén per "històries per ser contades a la vora del foc" te les done pel correu (demà o despús-demà, que vaig molt pillat de temps), no siga cosa que algú se les copie. Pel que fa a què els llibres no es venen sols, ja ho sé. No et preocupes que a partir de la setmana que ve Bromera comença la promoció, i jo, personalment, me'n faré tant de ressó com puga al bloc i allà on m'alce i m'assente, com se sol dir.

Begonya ha dit...

Per fi! Ha tardat però ací està. I ha valgut la pena esperar perquè has fet una bon text de crítica. Tornem a coincidir. A mi també m'ha agradat la història, la manera de narrar, però també trobe passatges sobrers i és més, el final no m'acaba de fer el pes, el trobe forçat.

ginjol ha dit...

Coincidim plenament, doncs. El final em sembla una boutade forçadíssima, com tu dius. Tot i això, el llibre té aspectes molt interessants. És per això que et deixa un sabor agredolç. Al llarg de la lectura tens ganes que ho acabe d'arredonir com cal, i el final decep una mica. Però un vot de confiança: cal no oblidar que al cap i a la fi és la primera obra de ficció de la Najat.