VIDES EXEMPLARS 3 / ANSELM TURMEDA

Tot i que literàriament considere que és un autor més aviat mediocre (mediocre no vol dir dolent, com sovint s'interpreta, sinó de la mitjania), Anselm Turmeda em sembla un personatge apassionant, al qual tinc idolatrat per dos motius ben diversos: el primer, de caire interessat, és que amb un tema en què n'havia de parlar vaig guanyar la plaça a les oposicions, ara fa uns anys; el segon, més idealista, que sempre he admirat aquest estereotip tan identificable (de segur que al poble de cadascú en podeu trobar uns quants) de personatge que viu amb la cama en alt sense pegar un brot en sa vida. I Turmeda, sens dubte, es va xamar un bon verd sense doblegar massa.
Nascut a Ciutat de Mallorca el 1352, estudià Lògica, Gramàtica, Física, i Astronomia a Mallorca, Lleida, París i Bolonya. A la ciutat italiana entra en contacte amb grups averroistes que el fan dubtar dels preceptes cristians en un primer moment, dubte que posteriorment el portarà a la seua conversió a l'Islam el 1385, any en què marxa a Tunísia com a protegit del Soldà i amb el nom d'Abd Allah al-Targuman al-Mayurqi. Des d'aleshores, i fins la seua mort, ocupa el càrrec de cap de duanes de Tunis pel seu coneixement de llengües cristianes i també de l’àrab.
L'eclecticisme de Turmeda no és més que una mostra de la crisi de valors i la confusió ideològica de l'època. Realment, Turmeda era un incrèdul que, a conseqüència d’una crisi espiritual, va perdre la fe cristiana i abraçà la mahometana com a recurs de fugida. En aquella època no li quedava cap altra eixida: havies de ser moro o cristià, perquè manifestar el propi ateisme obertament et portava a ser perseguit pels uns i pels altres, sense ningú que et defensara. Això, i un suposat hedonisme, el feren romandre al nord d'Àfrica fins la seua mort, però sense el més mínim convenciment religiós com proven les vacil·lacions en alguns dels seus escrits i les gestions per tornar a la pàtria (sembla ser que només com a maniobra de diversió, en el doble sentit del sintagma).
Considerat una mena de santó entre els mahometans per la seua conversió, i un reu pels cristians, els quals suposaven que s'estava a Tunis sota pressions coactives, li conferiren una certa ambigüitat que ell s'encarregà de conrear. Diríem que tenia una doble personalitat. Turmeda, escrivia en català i àrab. En la primera llengua, bàsicament, basteix les obres que l'acosten a la doctrina cristiana; en la segona, les que reneguen d'aquesta i exalcen l'Islam. Però en totes les obres sense excepció, s'entreveu un propòsit racionalista heretat del seu contacte amb els grups averroistes que deixen traslluir la seua veritable ideologia: la incredulitat en qualsevol credo religiós.
La seua ideologia real es deixa traslluir sens dubte en una de les composicions més famoses, L'elogi dels diners, musicada per Raimon, algunes estrofes de la qual diuen així:

Diners de tort fan veritat,

e de jutge fan advocat;

savi fan tornar l'hom orat,

pus que d'ells haja.

Diners fan bé, diners fan mal,

diners fan l'home infernal

e fan-lo sant celestial,

segons que els usa.

Diners fan bregues e remors,

e vituperis e honors,

e fan cantar preïcadors:

Beati quorum.

Diners alegren los infants

e fan cantar los capellans

e los frares carmelitans

a les grans festes.

Diners, magres fan tornar gords,

e tornen lledesmes los bords.

Si diràs "jas" a hòmens sords,

tantost se giren.

Diners tornen los malalts sans;

moros, jueus e crestians,

lleixant a Déu e tots los sants,

diners adoren.

Diners fan vui al món lo joc,

e fan honor a molt badoc;

a qui diu "no" fan-li dir "hoc".

Vejats miracle!

Diners, doncs, vulles aplegar.

Si els pots haver no els lleixs anar;

si molts n'hauràs poràs tornar

papa de Roma.