dilluns, 31 de desembre del 2007

LITERATURA NADALENCA

He aprofitat el Nadal per fer algunes lectures que tenia ajornades per quan tinguera més temps. Volia que en foren cinc, i al final n'han estat quatre (en vuit dies, no està malament del tot). Normalment es tracta de llibres que he acumulat des de l'estiu (una altra època en què tinc més temps) per llegir-los quan hi poguera posar els cinc sentits. L'he encertada al cinquanta per cent. Només un volum m'ha decebut obertament. No diré quin: només que traure del forn els premis a corre cuita per aprofitar el mercat nadalenc condueix a edicions manifestament deficients. El llibre que ha arribat a les llibreries podria passar per unes primeres galerades fetes amb no massa cura, però com a producte final és un autèntica estafa. Lamentable. Un altre, La pell freda, de Sánchez Piñol, m'ha deixat més aviat indiferent, però tampoc no hi havia posat massa esperances. En canvi, parlaré dels que m'han resultat plaents. En primer lloc, L'elegància de l'eriçó, de Muriel Barbery. Novel·la original i ben escrita, que ha merescut el Premi dels llibreters francesos 2007. Només un però: algunes decisions pel que fa a la traducció, feta per Anna Torcal, em semblen discutibles. I mira que la Torcal està a la meua llista de bons traductors. M'ho mire molt, això. Confessaré que, les obres que no estan escrites originàriament en català o en castellà, tant em fa llegir-les en una llengua o en una altra. Així que m'hi fixe molt, en la persona encarregada d'adaptar-la. No suporte una mala traducció (supose que com tots). Entre els meus favorits, Anna Casassas i Josep Ballester, quan l'obra està originalment en italià, Quim Monzó (tot i que es prodiga poc en aquest afer) o Eduard Castanyo (a qui he descobert en les translacions que ha fet de Frank McCourt) quan ve de l'anglés, i la pròpia Anna Torcal. Enllaçant amb les traduccions, he de parlar necessàriament de la que ha fet Vicent Alonso dels Assaigs de Montaigne, l'altra obra que he llegit. M'he cruspit el primer volum i he picotejat del segon. Em semblen merescuts tots els reconeixements recollits per Alonso, perquè el treball és impecable. Per altra banda, els assaigs del francés, deliciosos. Em queda per llegir, només el tinga (perquè està encomanat), Pana Negra, de Joan Olivares. Espere (tot i algunes crítiques, pels precedents n'estic convençut) que el d'Otos esbiaixe la balança cap al costat positiu. I em sembla que fins el dia 7 només llegiré aquest, perquè he de revisar el meu Plagis (per enèsima vegada) per lliurar-lo a l'editorial. Això sí, sense presses, que després passa el que passa.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Bé, per fi trobe alguna altra persona que té la mateixa opinió que jo de La pell freda. No vull que se m'entenga malament, està bé, ben escrita, però no em va emocionar, i si em demanaren que fes el cànon literari de la meua vida, no entraria en les 100 primeres obres. Està ben escrita, i el principi promet, però després, no sé... no me la vaig acabar amb passió, ni desitjava que no s'acabara mai, ni vaig gaudir tant com per a rellegir-me-la.
Pel que fa a La pell de l'eriçó, n'he tingut bones referències, i hui, a la llibreria, he estat temptada d'agafar-lo. Algun dia, entre març i juny, me la llegiré.

Anònim ha dit...

Ai, volia dir L'elegància de l'eriço, que m'embolique amb els títols dels llibres!

Emili Morant ha dit...

Més que de Nadal, els "Assaigs" de Montaigne són per a llegir en la platja, d'estiu: serveix per a lligar "mogollón"...

Bromes a banda, no puc comparar amb l'original ni amb cap altra traducció perquè no els havia llegit abans, però la meua experiència lectora ha confirmat el que els entesos havien assenyalat de la tasca de Vicent Alonso: que és magnífica, i que incita a una lectura ben plaent, sense l'heroisme amb què sovint cal apropar-se a aquests textos de l'any de la tos. Quan va presentar el llibre a Gandia, a més, li vaig poder comentar al traductor (bé, no el conec personalment, fou en el torn de "rèpliques" del públic) un detall interessant: la seua traducció havia estat un dels llibres més comentats (i lloats) a la blogosfera en català de totes les latituds. Potser per afinitat espiritual: era un blogger avant-la-lettre, el Montaigne aquest, sí, sí...:-)