LA INSUPORTABLE LLEUGERESA DE L'ÉSSER (HUMÀ)

El primer premi literari que vaig guanyar va ser fa relativament poc: el 2005, a Puçol, amb La màquina ronca. En l'acte de lliurament, Juan Manuel Bustos, que aleshores era alcalde de la capital de l'Horta Nord, se'm va adreçar per demanar-me que, quan guanyara premis més importants, recordara aquell humil guardó que en aquell moment se'm concedia. Jo, que aleshores estava en un núvol i pensava que mai no h'havia de veure de més grosses, no vaig dir res, mentre pensava que això dels premis "més importants" era una utopia.

D'aleshores ençà, he rebut dos premis més: el Vila de Teulada per Femení singular, i ara mateix, el Ciutat de València-Constantí Llombart per Plagis. I les dues vegades, en assabentar-me'n, he recordat Juan Manuel Bustos i les seues paraules. Però crec que errà en un aspecte fonamental: el premi de Puçol era per a mi el més important del món, i encara ho continua sent, conjuntament amb els de Teulada i València, perquè són els que m'han permés publicar, autèntica dèria de tots els que ens dediquem a escriure. No s'hi val valorar els premis per la quantitat econòmica ni per la repercussió mediàtica: estic agraït per igual a tots tres certàmens, i també a Brosquil i a Bromera, les editorials que s'han encarregat de fer material un somni, en edicions de butxaca però molt dignes, al meu entendre. Plagis es publicarà en edició més acurada, amb solapa i tot (ja veurem com ens ho fem per col·locar una foto meua sense que trenque massa l'estètica). Però algú (alguns) volen farcir de borra el doblat abans fins i tot que el llibre comence a alenar.

Els últims tres dies han estat una bogeria. La veritat, no esperava tanta cosa, però el telèfon no ha deixat de sonar i els correus electrònics anaven farcits de felicitacions de gent que em coneix i m'aprecia, i d'altres que no conec però als quals agraesc igualment les seues mostres d'afecte. Vull compartir amb tots ells el meu goig: és tan gran que n'hi ha per a tots. Altres coses les pairé en silenci. Com ara els comentaris dels que no estan contents amb el meu premi (ni amb el d'Isabel-Clara Simó a Alzira; ni amb el d'Àngels Moreno a Burjassot; ni amb el de Sierra i Fabra, també a Alzira; ni amb el d'Andreu Martín a València; ni amb el de ningú que vaja a publicar Bromera). Per cert, la meua felicitació més sincera a tots els anteriors, als qui comparteixen amb mi els Ciutat de València, i també a Joan Garí pel seu guardó al Joanot Martorell i a David Vilaseca per l'Andròmina. També pairé en silenci les advertències (benintencionades) que he rebut perquè vaja amb compte quan intente entrar a l'Ajuntament de València, perquè l'any passat hi va haver bullit i una colla de violents es dedicaren a empaitar el personal.

Potser ja hàgeu tingut accés a la sinopsi de Plagis. Però, perquè no em tornen a dir mandrós, faré l'esforç de tallar i enganxar.

Carles Llorenç, professor i escriptor, guanya un premi literari sense haver-s'hi presentat. Aviat s'adona que el relat que se suposa que ha escrit és un plagi i vol renunciar al guardó, però la regidora que organitza el certamen intenta dissuadir-lo amb totes les armes al seu abast. Coincidint en el temps, rep la visita de la policia: una antiga coneguda seua ha aparegut morta envoltada de retalls de diari que han estat escrits per Carles o en parlen. Quina relació té tot plegat, si és que en té cap? Un seguit de personatges pul·lulen per l'obra, i cadascú hi diu la seua, tot dividit en capítols que sovint semblen aparentment inconnexos però que al final acaben confluint.

Soterrada en aquesta trama hi ha la voluntat de denunciar el sectarisme i la radicalització que, al meu entendre, s’estén com una taca d’oli en la nostra societat: o carn o peix; o blanc o negre; o bo o dolent; o blavero o catalanista, sense possibilitat de matisos i amb enemics acarnissats a cada costat de la dicotomia. Plagis és, d’alguna manera, una crida a la convivència, a la cohabitació pacífica d’idees i actituds, deixant ben clar, però, que hi ha comportaments manifestament intolerables. I alguns dels que he esmentat més amunt ho són: intolerables i marginals.

Per a encapçalar l'apunt he fet servir el títol d'una novel·la de Milan Kundera, lleugerament modificat. I acabaré parafrasejant Gabriel García Márquez, que al final de la seua novel·la més famosa diu que las estirpes condenadas a cien años de soledad no tenían una segunda oportunidad sobre la tierra. Jo acabaré aquest apunt dient que, certament, no hi ha mal que dure cent anys, però les actituds violentes i ressentides aboquen a l'eterna marginalitat. Volem realment això?