divendres, 14 de desembre del 2007

LA INSUPORTABLE LLEUGERESA DE L'ÉSSER (HUMÀ)

El primer premi literari que vaig guanyar va ser fa relativament poc: el 2005, a Puçol, amb La màquina ronca. En l'acte de lliurament, Juan Manuel Bustos, que aleshores era alcalde de la capital de l'Horta Nord, se'm va adreçar per demanar-me que, quan guanyara premis més importants, recordara aquell humil guardó que en aquell moment se'm concedia. Jo, que aleshores estava en un núvol i pensava que mai no h'havia de veure de més grosses, no vaig dir res, mentre pensava que això dels premis "més importants" era una utopia.

D'aleshores ençà, he rebut dos premis més: el Vila de Teulada per Femení singular, i ara mateix, el Ciutat de València-Constantí Llombart per Plagis. I les dues vegades, en assabentar-me'n, he recordat Juan Manuel Bustos i les seues paraules. Però crec que errà en un aspecte fonamental: el premi de Puçol era per a mi el més important del món, i encara ho continua sent, conjuntament amb els de Teulada i València, perquè són els que m'han permés publicar, autèntica dèria de tots els que ens dediquem a escriure. No s'hi val valorar els premis per la quantitat econòmica ni per la repercussió mediàtica: estic agraït per igual a tots tres certàmens, i també a Brosquil i a Bromera, les editorials que s'han encarregat de fer material un somni, en edicions de butxaca però molt dignes, al meu entendre. Plagis es publicarà en edició més acurada, amb solapa i tot (ja veurem com ens ho fem per col·locar una foto meua sense que trenque massa l'estètica). Però algú (alguns) volen farcir de borra el doblat abans fins i tot que el llibre comence a alenar.

Els últims tres dies han estat una bogeria. La veritat, no esperava tanta cosa, però el telèfon no ha deixat de sonar i els correus electrònics anaven farcits de felicitacions de gent que em coneix i m'aprecia, i d'altres que no conec però als quals agraesc igualment les seues mostres d'afecte. Vull compartir amb tots ells el meu goig: és tan gran que n'hi ha per a tots. Altres coses les pairé en silenci. Com ara els comentaris dels que no estan contents amb el meu premi (ni amb el d'Isabel-Clara Simó a Alzira; ni amb el d'Àngels Moreno a Burjassot; ni amb el de Sierra i Fabra, també a Alzira; ni amb el d'Andreu Martín a València; ni amb el de ningú que vaja a publicar Bromera). Per cert, la meua felicitació més sincera a tots els anteriors, als qui comparteixen amb mi els Ciutat de València, i també a Joan Garí pel seu guardó al Joanot Martorell i a David Vilaseca per l'Andròmina. També pairé en silenci les advertències (benintencionades) que he rebut perquè vaja amb compte quan intente entrar a l'Ajuntament de València, perquè l'any passat hi va haver bullit i una colla de violents es dedicaren a empaitar el personal.

Potser ja hàgeu tingut accés a la sinopsi de Plagis. Però, perquè no em tornen a dir mandrós, faré l'esforç de tallar i enganxar.

Carles Llorenç, professor i escriptor, guanya un premi literari sense haver-s'hi presentat. Aviat s'adona que el relat que se suposa que ha escrit és un plagi i vol renunciar al guardó, però la regidora que organitza el certamen intenta dissuadir-lo amb totes les armes al seu abast. Coincidint en el temps, rep la visita de la policia: una antiga coneguda seua ha aparegut morta envoltada de retalls de diari que han estat escrits per Carles o en parlen. Quina relació té tot plegat, si és que en té cap? Un seguit de personatges pul·lulen per l'obra, i cadascú hi diu la seua, tot dividit en capítols que sovint semblen aparentment inconnexos però que al final acaben confluint.

Soterrada en aquesta trama hi ha la voluntat de denunciar el sectarisme i la radicalització que, al meu entendre, s’estén com una taca d’oli en la nostra societat: o carn o peix; o blanc o negre; o bo o dolent; o blavero o catalanista, sense possibilitat de matisos i amb enemics acarnissats a cada costat de la dicotomia. Plagis és, d’alguna manera, una crida a la convivència, a la cohabitació pacífica d’idees i actituds, deixant ben clar, però, que hi ha comportaments manifestament intolerables. I alguns dels que he esmentat més amunt ho són: intolerables i marginals.

Per a encapçalar l'apunt he fet servir el títol d'una novel·la de Milan Kundera, lleugerament modificat. I acabaré parafrasejant Gabriel García Márquez, que al final de la seua novel·la més famosa diu que las estirpes condenadas a cien años de soledad no tenían una segunda oportunidad sobre la tierra. Jo acabaré aquest apunt dient que, certament, no hi ha mal que dure cent anys, però les actituds violentes i ressentides aboquen a l'eterna marginalitat. Volem realment això?

5 comentaris:

Darabuc ha dit...

Jo només en tinc un i de petit, també. Però ben cert que és el més gros i dubto que ho deixi de ser. Els nervis d'aquell dia, presos com una aposta per a seguir ja per sempre pel camí de l'escriptura (hi arribi a temps, o no), no s'obliden així com així.

Emili Morant ha dit...

Jo, premis pocs - bé, sí, un de jugar al dominó quan era jove... Però he vist guanyar premis literaris grans o petits a gent que tinc a prop (entre ells el Ciutat de València), i puc imaginar que per a qui el rep, com per als qui hi són a prop, no hi ha gratificació més gran que, al cap d'un temps, poder passar la mà per damunt d'un llibre propi imprés. És el fruit de mesos de feina - però no sempre qui la fa està segur que podrà recollir-lo...

Per això fas bé de parlar del teu primer "premi petit" (segur que no ho era tant). Ep, però no deixes d'escriure ací al blog, encara que siga "de bades" i "en pantalla"...

(PS: si veus gent moooolt jove assistint a l'acte de lliurament, i comproves que no són els teus propis alumnes que han anat per a que els puges la nota, sospita...:-)

ginjol ha dit...

Gonzalo, no em recordes els nervis d'aquell dia... que demà tinc feina grossa.
Emili, promet no diexar d'escriure al bloc. És una (nova) dèria que potser robe temps a la literatura, però compensa.

Anònim ha dit...

"Que VAJA a publicar Bromera". Aquest ús del anar a + infinitiu només seria correcte si fóra un futur d'immediatesa, senyor filòleg.

ginjol ha dit...

Senyor Anònim:
Supose que deu ser el mateix anònim de sempre. Li propose una identitat més addient al seu tarannà: torracollons. A més, li diré que la correcció de l'expressió que esmenta és certament discutible, però, al meu entendre, plenament acceptable per a un text del grau de formalitat que té el meu. Obviaré una explicació més a fons. En canvi, si analitza vosté el meu bloc, només a la primera pantalla trobarà, com a mínim, quinze o vint solucions clarament agramaticals. Jo, rellegint, les he trobades i no m'he molestat a corregir-les. Dubte que vosté en trobara massa, perquè en les tres línies que precedeixen aquest comentari ja fa una ficada de pota fins al colze. Tampoc li diré quina és, però qualsevol alumne mig sabudet de tercer d'ESO ho esbrinaria. De tota manera, si li ve de gust parlar de qüestions filològiques (gramaticals, ortogràfiques, literàries...), l'espere amb els braços oberts, perquè a mi m'encanta. Però per a això, hauria d'abandonar els seu (covard) anonimat. En definitiva, vosté tria.
PD: En la redacció d'aquest comentari he comés, voluntàriament, dos errors gramaticals. Si tant li agrada jugar, trobe'ls.