RADICALS

Com que fa temps que tinc per costum no veure la televisió, de vegades em perd alguna cosa que paga la pena. L'altre dia, a l'institut, el meu company Josep-Lluís (gens radical) em comentava que en un programa que porta per nom "Tengo una pregunta para usted" apareixia Carod-Rovira (segons alguns molt radical) i que la cosa era de veure. Com que actualment amb el Google i el You Tube es pot solucionar pràcticament tot, ara mateix, dissabte de vesprada, que és quan tinc una estoneta lliure, acabe de veure el fragment en què apareix el (molt radical, recordeu-ho) líder d'ERC (podeu veure'l ací). La veritat és que no l'he trobat massa radical. Més aviat al contrari: ponderat, didàctic, tranquil... excepte quan un parell de personatges (el substantiu persona el reserve per a casos que no presenten tants dubtes) s'han entestat a dir-li José Luis adduint que "ellos no sabían hablar catalán". Encara com la immensa majoria sap francés i anglés i una gran part de les llengües del món (ja ho sabeu, els castellanoparlants són poliglots de mena) i és per això que mai no he sentit dir a ningú Paco Mitterrand (expresident de la República Francesa), ni Jorge Matorral (president dels EUA, oh yeah!), ni Miguel Zapatero (excampió del món de F1, que qui sap si no deu ser cosí germà del president espanyol). Aquests dos personatges (que m'han semblat bastant radicals) tenien una diferència bàsica però: si bé el primer semblava més despistat que una altra cosa, la segona (una dona major de Fatxadolid) era el prototip d'espanyola intransigent. No se li va ocórrer una altra cosa que acabar la seua intervenció amb un "no tengo ningún interés en aprender catalán" per, seguidament, seure amb un somriure i una cara de satisfacció que només poden fer els imbècils quan després d'una actuació esperpèntica creuen haver inventat la penicil·lina. I, evidentment, no podia faltar la parella de valencians (ella de Riba-roja; ell no me'n recorde d'on, però els dos, al meu entendre, bastant radicals). Un li va preguntar si respectaria una negativa de valencians i mallorquins a separar-se d'Espanya per unir-se als Països Catalans. Carod va contestar que, evidentment, sí. I jo em dic: fem la pregunta al revés? Què passaria si els valencians i els mallorquins decidiren majoritàriament separar-se d'Espanya per unir-se a Catalunya, a la República del Congo, o simplement per restar sols? A hores d'ara utòpic, però, sincerament, veig l'exercit espanyol amb tota mena de material bèl·lic ocupant València i Palma. Com que sembla que la contestació no el deixà satisfet del tot, reblà el clau i li preguntà per què s'entestava a dir País Valencià per referir-se al nostre territori. Amb això, no us cansaré. La senyoreta de Riba-roja no es va parar en brosses: li preguntà a boca de canó si li semblava correcte citar-se amb ETA a Perpinyà per acordar que la banda terrorista actuara "en todas las comunidades autónomas menos en Catalunya". Tampoc no ho comentaré: només afegiré que la resposta de Carod va ser tan brillant (començà amb un "¿estaba usted allí para saber lo que yo dije?") que al final la del Camp de Túria no va poder fer cap altra cosa que mostrar-se d'acord amb ell. D'això se'n diu anar a per llana i tornar esquilat.
D'intervencions poc o molt pròximes a les tesis de Carod (o senzillament no espanyolistes), ben poques: una mallorquina de Sóller i un navarrés. Si, com assegura el programa, el públic-entrevistador configura un perfil molt semblant al conjunt de la societat, dóna ganes d'agafar les maletes. El problema és on anar, perquè sembla que tot el món estiga ple de gentola.
I que conste: tot i que coincidim en algun cognom, el líder d'ERC no és parent meu. Tampoc és que m'identifique ideològicament amb tots els plantejaments seus ni amb els del seu partit. És més, considere que per ser líder polític té un problema greu: la seua facilitat innata per ficar la pota quan més inoportú resulta, com ha demostrat més d'una vegada. Però els radicals, el que se'n diu radicals, em sembla que són els altres.
El pròxim dia promet parlar de literatura.