Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Violència de gènere. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Violència de gènere. Mostrar tots els missatges

dimecres, 7 de març del 2012

SENSE PARAULES... IMPRESSIONANT

L'amic Jeremies Barberà m'envia un correu amb aquest títol. Encuriosit, l'òbric i mire el video que s'hi adjunta. Sense dubte té raó. Per això vull compartir-lo amb vosaltres.

dimarts, 3 de gener del 2012

DONA. CARLES PASTOR / MANEL ALONSO

Una cançó de Carles Pastor a partir d'un poema de Manel Alonso. El missatge s'ho val. La cançó i el poema, també.

dijous, 25 de novembre del 2010

divendres, 7 de març del 2008

LA SETMANETA


Gairebé una setmana sense actualitzar el bloc, però no us podeu imaginar els dies que he portat. Bé, realment, si sou professors, sabreu com és la setmana final d'avaluació. Caòtica. Després diuen que tenim moltes vacances. No ho negaré, però també és cert que si vols treballar no et treus mai la feina del damunt. Si ets més aviat dropo, es pot portar d'allò més bé. Com els fontaners dropos, com els camioners dropos, com els llauradors dropos... A més de la feinada de correcció i decisió de qualificacions, he tingut dues presentacions. I, evidentment, no hi podia faltar. Dimecres va ser a Almussafes. Amb l'Abel Guarinos, parlàrem de Femení singular, mentre els amics de L'Últim toc posaven la nota histriònica, representant-ne alguns contes. Abel va estar eficaç i divertit, com sempre. Jo vaig tirar més per la qüestió reivindicativa que no pas per la literària -l'acte estava inserit en la programació de la Setmana de la Dona-. Les interpretacions d' Autèntica, Patidora, Dispersa, Indecisa, i, per primera vegada, Indignada, van ser fantàstiques. Les actrius van estar esplèndides, sense excepció; el local, acollidor; el públic, nombrós i generós. Entre unes coses i altres acabaren afaiçonant una ambient ben càlid. Al final, mentre signava llibres, un dels assistents va dir un adjectiu que fa una mica de vergonya, però no em puc estar de reproduir-lo: apoteòsic.


L'endemà, dijous, la mateixa representació a Sueca, en aquest cas sense parlaments. Impecable també el treball de les actrius, i impecable i literàriament valuós el monòleg de Nines, afegit als meus contes. Però si he de dir la veritat, després de veure les representacions a Cal Fuster, a Almussafes i a la Casa de la Cultura de Sueca, els monòlegs (i els diàlegs) guanyen molt en espais oberts, on es pot interactuar amb el públic. L'escenari convencional encosseta excesivament els moviments de les protagonistes. Tot i això, plenament satisfactori. L'únic però és que hi vaig arribar tard: vaig poder constatar que és més difícil aparcar al centre de Sueca que a la Cinquena Avinguda de Nova Iork.


Per sort, queden només els dos dies més suportables de la setmana. Els passaré amb el meu fill. Tinc una fam de xiquet increïble. I en només cinc dies, vacances. Aquest any s'ajunten les sant Josep i les de pasqua. Promet fer bondat, si comissions falleres i penitents processionals, ambdós gremis afeccionats al carrer i al soroll, no em posen de massa mala llet. Difícil ho veig.

dijous, 10 de gener del 2008

SI SÓN ROSES, FLORIRAN

Ja he comentat en diversos apunts que al meu institut, l'IES Almussafes, un grup de professor i professores estem fent un curs sobre la prevenció de la violència de gènere. El curs consta de diverses activitats, i, d'alguna manera, hem volgut també engrescar l'alumnat. I tant com ho s'hi ha engrescat. Per exemple, per iniciativa dels professors Enric Poblador i Carmen Andreu, poc abans de les vacances de Nadal penjaren setanta dibuixos de setanta roses. Cadascuna d'elles simbolitza una víctima mortal de la violència masclista. Al final, malauradament, n'haurien d'haver afegit alguna més perquè el comput definitiu del 2007 hi coincidira exactament. I també per dissort, aquest any 2008 acabat d'encetar, hauríem d'haver començat a penjar-ne de nou, perquè el comptagotes macabre d'assassinat de dones a mans d'uns personatges -personatges, sí perquè al meu entendre, no arriben a persones-... Com deia, el comptagotes macabre d'assassinats de dones a mans de personatges menyspreables sembla no tenir aturador.

Però com que sóc optimista de mena, confie que l'educació i la conscienciació faran que en un futur aquesta plaga s'extingirà. Parafrasejant el títol d'una obra de Manuel de Pedrolo, us diré que, si són roses, floriran: estic convençut que aquest dibuixos testimonials fets per gent de quinze anys tindran el seu fruit. Mentre això passa, setanta cabassos de pètals de rosa per als meus alumnes; setanta vagons de tiges punxoses per als misògins assassins.

dimecres, 14 de novembre del 2007

INSOLÈNCIES

La veritat és que no esperava que l'article immediatament anterior, Mascles i femelles, tinguera una acollida tan entusiasta. Si us he de dir la veritat, pensava que només seguien aquest bloc quatre incondicionals. Però no, no en sou quatre, perquè a més dels que tinc controlats (i comptats) n'hi ha almenys tres més que em llegeixen, i no només això, sinó que es molesten a fer-me comentaris insultants. Un d'ells, fins i tot té nivell lèxic: "afeminado", "pusilánime", "calzonazos" y "maricomplegines" (sembla que escolta el Jiménez Losantos) són alguns dels adjectius que m'adreça. Per cert, em pregunte per què, si jo escric en català, tots els comentaris discrepants (i insultants) m'arriben en castellà. Siga com siga, feu-me cas: estalvieu-vos la feinada. He sigut durant divuit anys àrbitre de futbol sala, set d'ells en la categoria de Divisió d'Honor. Imagineu-vos el que hauré hagut de sentir. I no només això: els darrers set anys havia d'agafar trens, avions, autobusos o cotxes de lloguer per anar a Saragossa, a Ferrol, a Madrid, a Salamanca o allà on m'hagueren assignat un partit, llocs on, pràcticament sense excepció, n'havia d'escoltar de ben grosses. Per tant, després de tantes matinades, de tants quilòmetres, de tants transbordaments i de tantes escales, imagineu el que em pot afectar rebre improperis mentre estic assegut al despatx de ma casa amb la calefacció engegada. A més, açò de ser l'administrador del bloc és una ganga: esborre els comentaris i en pau. He estat temptat de deixar-los, i potser algú de vosaltres els haurà llegits abans que els eliminara, però finalment he considerat que potser atraurien altres insolents, i no em ve de gust.
Tot i això, he rellegit l'apunt de dilluns i no me'n desdic. Alhora, m'ha vingut al cap que darrerament també he estat acusat de masclista per alguns lectors (no molts: concretament dos) del recull de contes Femení singular. Crec sincerament que és una acusació gratuïta. He explicat mil vegades el perquè, i no ho faré ara. He recordat també que el projecte inicial de Femení singular comptava amb vint-i-vuit contes, dels quals al final en vaig rebutjar dos, no per qüestions ideològiques o per por al què diran, sinó perquè, per més que els treballava, no arribaven mai al que jo considerava un mínim de qualitat exigible. Un d'ells era crític amb tots aquells esdeveniments que tenen un caràcter restrictiu des del punt de vista sexual, siguen societats gastronòmiques basques, filades de moros i cristians d'Alcoi, dies internacionals del que siga o, fent referència al cas concret del conte, certàmens literaris adreçats només a dones. Entenc que mentre hi haja una asimetria com la que sens dubte patim actualment, les mesures de discriminació positiva poden servir, però només si van acompanyades d'accions per a corregir la asimetria i la seua tendència és a desaparéixer.
Tot i que tinc un cert pudor, perquè com us he dit no arriba al nivell de qualitat que m'agradaria, us pospose de llegir el conte, inèdit, que porta per títol Perplexa.
S’havia sorprés en veure una convocatoria amb un nom tan estrambòtic: I Simposi Internacional d’Escriptors amb Accessoris Facials de Caràcter Pilós (SIEAFCP). Però en repassar la nòmina de conferenciants no havia dubtat d’apuntar-s’hi. De tornada per la A-7, pensava que havia pagat la pena de fer els quatre-cents quilòmetres que separaven el seu poble de Barberà del Vallés. Les xarrades havien estat magnifiques, com era d’esperar de personatges de tant de nivell. García Márquez, Eduardo Mendoza, Jaume Cabré, Paulo Coelho, Manolo Vicent, Cremades i Arlandis, Muñoz Molina, Benet i Jornet, Antonio Tabucchi, Gunter Grass, Jordi Sarsanedas... El comité de selecció va haver de discutir acaloradament la presència de Salman Rushdie. Fou realment controvertit, perquè segons uns portava barba; segons uns altres, se la llevava massa sovint; i encara uns tercers deien que més que lluir pèls semblava portar la cara bruta. A la fi hi havia assistit (amb el rostre ben atapeït), i no va defraudar perquè la seua intervenció va ser de les millors. Era una llàstima que hagueren mort Llull, Cervantes, March, Hemingway, Fuster, Cortázar, Maragall, Faulkner, Guimerà, Rusiñol, Glòria Fuertes... Potser també Groucho Marx?
A veure si hi havia sort, i el
Congrés de Literatura de Dones i per a Dones, del qual no se n’havia perdut cap edició, arribava al mateix nivell. Llàstima que femelles i barbuts siguen incompatibles, mentre que els enganxalletres sense traça poden aprofitar qualsevol aixopluc restrictiu per endosar-nos la seua brossa.
Com veieu, més que un conte és una petita bretolada. Dit això, espere no rebre ara insults de signe contrari als de l'altre dia. I per si hi ha algun dubte i algú vol que li ho explique en persona, l'espere el proper divendres 23 de novembre, a les vuit de la vesprada, a la Casa de la Cultura d'Alginet, on una paisana meua, Merxe Guillen, presenta Una puta morta a trets, un conte ben digne que va obtenir el segon premi del concurs Relats de dones 2006 organitzat per l'Ajuntament de Castelló.

dilluns, 12 de novembre del 2007

MASCLES I FEMELLES

Fa uns dies, a l'apunt Arreglar el món us vaig parlar del curset sobre la prevenció de la violència que havia fet a l'institut, i vaig prometre aprofundir-hi més endavant. Crec que ha arribat el moment, potser esperonat pel correu que m'ha enviat Patricia Verdés i que acabe de llegir.

Perquè us en feu una idea, ens centràrem en dos aspectes concrets: la violència de gènere (etiqueta discutida i discutible, però per entendre'ns ja ens va bé) i la violència als centres docents. I, molt específicament, en la violència de gènere als centres docents. No es tracta pas de fer ara i ací una síntesi saberuda del que tractàrem, sinó més aviat de vessar un seguit de sensacions, potser subjectives però que em semblen interessants.

En primer lloc, cal dir que Patrícia és un encant. La seua tutorització va consistir bàsicament a deixar-nos xarrar pels descosits, i només quan el tema que havíem encetat s'exhauria, actuava per proposar-ne un de nou. Poc intervencionista, poc donada a la lliçó magistral a què molt sovint tendim els docents. A més d'això, crec que el feeling entre ella i el grup va ser sincer i immediat. Gràcies de tot, Patrícia.

Continuaré dient que el grup de companys va ser magnífic. No em ve de nou, però costa digerir que persones que treballen amb tu, en alguns casos des de fa molt de temps, són, o bé autèntics desconeguts, o bé coneguts només a mitges. Les tres sessions de quatre hores m'han servit per conéixer-los millor i, sense excepció (cosa difícil: sol haver-hi la típica nota discordant) per apreciar-los i valorar-los de manera molt positiva.

Dit això, m'agradaria aprofundir en un aspecte. Em va sorprendre (ens va sorprendre a tots) que els inscrits al curs foren un nombre pràcticament idèntic d'homes i dones. I encara em va sorprendre més que tant uns com els altres ens despullàrem totalment (en sentit afigurat, no us aneu a pensar) i deixàrem de banda el nostre rol de mascle o femella. Malauradament, no és massa habitual. Si això es donara de manera més freqüent, crec que no farien falta teràpies al respecte, ni tan sols curset com el que vam fer. La cosa està clara: la divisió (que no el pecat) original és ben evident; les diferències antropomòrfiques (paraula androcèntrica, però no en trobe una altra), també. A partir d'aquesta divisió primigènia, la voluntat de perpetuar la dicotomia mascle-dominant / femella-subjugada genera la violència. I, al meu entendre, també genera violència la voluntat de refermar la condició d'home (la condició de MOLT home) que alguns necessiten de fer palesa, sense adonar-se'n que no és més que una mostra de debilitat. Crec que ho pot il·lustrar molt bé un passatge de la meua novel·la La màquina ronca en què el protagonista, després que sa mare l'alliçonara perquè fóra un home de profit, diu el següent:


"Em donava mal que pensar que, algunes vegades, en lloc de dir-me que havia de fer-me un home de profit, diguera només que havia fer-me un home, i jo em preguntava si un no ho és ja, pel fet d'haver nascut mascle."


Doncs això. Per no descarregar tota la culpa del masclisme sobre els homes (és un fet social, no genèric, per més que el pes de les balances siga molt desigual), us contaré un pensament propi: quan sent alguna dona dir que li agraden els "homes molt homes", per a mi és com si diguera que li agrada l'aigua molt mullada. És una redundància, però una redundància que amaga al darrere una trampa mortal. Potser algun dia en parlarem.

dijous, 1 de novembre del 2007

ARREGLAR EL MÓN

Ahir vaig acabar un curset sobre la prevenció de la violència. Per mig del Programa Relaciona de l'Instituto de la Mujer ens va arribar Patricia Verdés des de Madrid per tutoritzar-nos. Quan ho acabe de pair en parlaré, del curset, del programa, de la Patricia i dels companys. De moment us avance que tot plegat m'ha fet pensar. Ja a la primera sessió em vingué al cap un text d'aquells que roda per internet i que jo vaig conéixer fa cinc o sis anys, a Viladecavalls estant. L'escrit és anònim, però molta gent l'atribueix a García Márquez. Sóc escèptic al respecte. El text té un cert aire de pastissot més propi d'un Bucay (no dic que l'haja escrit ell, però crec que tampoc el colombià). Tot i això, em sembla interessant. Us el reproduesc, traduït al català, i els pròxims dies em servirà de peu per als comentaris sobre el curset.
"Un científic vivia preocupat pels problemes del món, i es va proposar de trobar una solució. Es passava hores i hores tancat al laboratori buscant resposta als seus dubtes. Un dia, el seu fill de set anys, va envair l'espai sagrat de treball decidit a ajudar-lo. El científic, nerviós per la interrupció, demanà al xiquet que se n’anara a jugar a un altre lloc. Però com que no li feia cas, buscà alguna cosa per entretenir-lo. De sobte agafà una revista on hi havia un mapa mut. Amb les tisores retallà el mapa a bocins menuts. Després li’l donà juntament amb un roll de cinta adhesiva i li va dir:
– Com t’agraden tant els trencaclosques, et done el món esmicolat perquè el pugues arreglar. Ací el tens, completament destrossat. Mira com pots fer-t’ho, però sobretot, fes-ho tu sol, sense la meua ajuda.
El científic calculà que li costaria dies arreglar el mapa. Però sorprenentment, mitja hora després escoltà la veu del fill que el cridava, eufòric:
– Pare, ja l’he arreglat!
Pensà que allò era impossible, perquè mai no havia vist el món. Però quan alçà els ulls esperant veure una feina pròpia d’un infant trobà un mapa perfectament conjuntat: tots els bocins havien estat col·locats exactament al seu lloc. Com era possible? Com havia estat capaç? S’adreçà al fill:
– Com ho has fet, si tu no sabies com era el món?
El xiquet contestà:
– Pare, jo no sabia com era el món, però quan tu arrancaves el full de la revista he vist que a l’altra cara hi havia la figura d’un home. Jo he intentat arreglar el món, i no he pogut. Aleshores me n’he recordat de l’home, he girat tots els paperets i he començat a arreglar-lo. Quan he acabat, he donat la volta al full i he vist que el món estava arreglat."
Antropocèntric (i androcèntic), però a hores d'ara completament real.

dijous, 25 d’octubre del 2007

HUMANITAT I QUADRUPÈDIA

Barcelona. Un personatge (no arriba a persona) insulta i colpeja una immigrant adolescent dins d'un vagó de metro semidesert. Girona. També en un vagó, en aquest cas atapeït, el revisor només demana el bitllet a un cubà negre. Les persones que hi són (aquests sí: persones) s'amotinen i es munta un sidral de cal déu. València, rodalia de la Facultat de Dret. Daniel Oliver Llorente, un estudiant de Benicull, veu com un energumen (no-persona) empaita la nòvia. S'acosta a la jove i li pregunta si necessita ajuda. L'energumen (a hores d'ara assassí) li venta un colp al coll, cau de tos i, sis dies després mor.

Recorde que fa molts anys, quan estudiava batxillerat, vaig anar a Llombai per estudiar amb un amic. Després de dinar ens acostàrem al casino del poble per fer-nos el cafenet, i només entrar-hi, enmig d'un soroll considerable retronà un "me cague en Déu" que va fer callar de sobte la concurrència. Un home menudet que rodava per allà s'adreçà ràpidament a la taula del blasfem, mentre el meu amic llombaí m'advertia que era el rector del poble. Davant l'expectació general, en arribar-hi, s'agenollà, posà el cap al terra com feien els indis a les pel·lícules, es va alçar, i sense dir res tornà al lloc que havia ocupat abans. El bròfec, estranyat, el fità als ulls, mentre rebia una mirada reprovadora. Entre els dos s'establí el següent diàleg:

- Es pot saber què fa, senyor rector?

- No res, fill meu. Només mirava si portaves sabates o anaves ferrat com les haques.

Fa temps que l'ofici de ferrador ha caigut en declivi. Abans, a cada poble n'hi havia un fum, però la minva de bestiar en provocà la pràctica desaparició. En canvi, vist per on van les coses, crec que d'ací a poc tornarà a ser un negoci rendible.

A Daniel Oliver Llorente, estudiant de Benicull, in memoriam. I també a tots els que, per la causa que siga, han de sofrir qualsevol tipus d'agressió de les no-persones.