FANTASMES, QUE NO VIRTUALS (i molt menys virtuosos)

En un parell de mesos s'han succeït, com cada any, el sant Jordi, la Fira del Llibre de València i la Feria del Libro de Madrid, entre altres esdeveniments literaris. Per si faltava poc, teníem encara les recialles de Frankfurt. Per tant, els períodics, les revistes i els blocs han anat plens de declaracions i entrevistes a diversos escriptors. Encuriosit, n'he llegit totes les que he pogut, i tot i que la majoria d'autors són ponderats i discrets, la conclusió global no pot ser més lamentable per culpa de les ficades de pota de més d'un.

Sóc conscient que "el paper és molt sofrit" i que de vegades els titulars no reflecteixen el que ha dit (ni el que ha volgut dir) l'entrevistat. Però tot i això, algunes declaracions són senzillament aberrants. Una senyora diu que ha hagut de marxar a viure a l'estranger perquè no suportava la pressió de premsa, editorials i admiradors, la qual cosa li impedia escriure. Si us en diguera el nom, al 90% ni us sonarà, a un 5% li sonarà d'oïdes, i un altre 5% (sent molt generós) n'hareu llegit alguna obra. I això comptant que la gent que llig aquest bloc sol tenir inquietuds literàries. Però si a ella li fa il·lusió viure a l'estranger perquè una vegada mentre feia cua al forn algú la va reconéixer, què hi farem! Un altre (uns altres: aquest ha estat un argument recurrent), tot i autoqualificant-se de "narrador que busca la qualitat, sense concessions a la comercialitat" (les cometes marquen citació textual), diu que el principal problema de la literatura coetània és que la quantitat de títols que apareixen al mercat és excessiva, i que els productes meritoris han de competir amb una faramalla d'obres dolentes que cansen els lectors i donen mala imatge del llibre com a producte. Estic d'acord amb ell, parcialment: alguns llibres no s'haurien de publicar. Començant pels seus, que són una castanya infumable. Un darrer, ahir mateix, deia en una entrevista a El País que "el mundillo literario es un un 90% mundillo y en un 10% literario". Ell, evidentment no en forma part, d'aquest "mundillo" infecte, autor de megaèxits com és que es pot permetre de viure a California amb tots els luxes del món amb els guanys que li proporcionen unes vendes només justificables per unes bestials campanyes de mercadotècnia (cares, però rendibles). Més endavant, no se li ocorre una altra cosa que afirmar que actualment els bons escriptors (tots, sense excepció) estan treballant... a la televisió com a guionistes! Deu ser per això que no mire mai la televisió. D'altres que han aconseguit profesionalitzar-se com a escriptors (ni que siga patint més fam que el gos de l'esmolador), reneguen del que ells en diuen "escriptors de cap de setmana". Fa anys que roda aquest sintagma que tan poca gràcia em fa. Conec un munt d'"escriptors de cap de setmana" (la majoria del meu entorn ho són) que tenen una obra digníssima, tot i que han de robar temps d'allà on poden per escriure, ja que s'han de buscar el sustent per un altre costat. Baixauli, Franco o Lozano Lerma són "escriptors de cap de setmana". Quico Mira i Cabré ho foren, fins que es jubilaren. I conec també escriptors professionals digníssims, i d'altres que fan una literatura impresentable. Tot i això es guanyen la vida escrivint. Això sí, de vegades escrivint prospectes instructius de màquines de cosir. Però si se senten més purs i més lliures guanyant-se la vida només amb la seua ploma (la d'escriure, vull dir) no hi tinc res a dir. D'altres potser posen per davant la responsabilitat familiar.

Fa un temps, diumenge a mitjan vesprada, vaig eixir amb un amic a passejar. En horari tan familiar, com no, ens acompanyaven les dones i portàvem els nostres fills. A mitjan camí els xiquets tenien set. Entràrem a comprar aigua en un bar del poble on no havíem entrat mai i hi tobàrem, recolzats a la barra, deu o dotze personatges de diversa edats i i condició social, però tots decrèpits. Sostenien begudes alcohòliques a les mans, o les tenien al davant, al taulell. En la majoria dels casos, l'estat de consciència era més aviat dubtós i alguns estaven sens dubte a punt d'agafar mosques amb alicates. En eixir, el meu amic em demanà que si alguna vegada el veia en aquelles circumstàncies, que per favor que el portara a casa a hòsties. Jo, per assegurar-me l'èxit, ho faig públic a més gent: si alguna vegada dic bajanades semblants a les que solten sense pudor ni vergonya alguns escriptors autodivinitzats, per favor, torneu-me a la realitat ni que siga amb un bon joc de colps de puny.