Un altre bon passerell, aquest Joan Roís de Corella. En la imatge podeu veure la fesomia que Manuel Boix li atorga en un gravat recent. Cal dir però que no es conserva cap retrat ni altre document gràfic en què s'haja pogut basar per reproduir fidelment els seus trets, i es tracta, per tant, d'una imatge totalment arbitrària i idealitzada.
Tot i que era el fill primogènit d'una família de la petita noblesa provinents d'Aragó i establerts a València, Corella, contra el que calia esperar, en lloc d'assumir les funcions d'hereu s'ordenà capellà. Però això, realment, cal considerar-ho l'única opció que li quedava per no haver lliurar-se a l'exercici de les armes, tasca que, com diu textualment en la seua obra, està fora de natural raó. Per tant, tot i l'ordenació, la seua vocació eclesiàstica fou nul·la. No de bades tingué una vida sentimental molt intensa, i dos fills bords amb Isabel Martínez de Vera. A més d'això, sembla que tingué altres assumptes amorosos (o més aviats sexuals) amb diverses dones. El més destacat però, i és precisament per això que entra per mèrits propis en aquesta galeria de personatges il·lustres, és el que va viure amb una amant que ell anomena Caldesa, nom que per ell mateix ja té unes connotacions inequívoques del tarannà de la xicota. Aquesta Caldesa fou sens dubte la font d'inspiració de la seua producció més destacada. A més de composicions religioses (especialment marianes) en què es nota de seguida una certa desafecció pel tema tractat (hom diu que ho feia només per no despertar les sospites de la Inquisició) i alguna cobla com la tan lloada Balada de la garsa i l'esmerla (a mi no m'acaba de fer el pes), el més significatiu de la seua obra és La tragèdia de Caldesa, un opuscle amb clares reminiscències de La fiammeta de Bocaccio en què conta la turmentosa relació, tot fa pensar que real, amb Caldesa. Segons sembla, després d'un temps festejant-la, la dona va accedir a concedir-li els seus favosr sexuals. Però una vegada satisfet l'apetit del poeta el tancà en un lloc des d'on va poder veure-la pràcticant sexe amb un altre home, concretament amb Ferux Bertan, un nan contrafet que representa el tòpic medieval segons el qual les persones de baixa estatura compensen aquesta manca longitudinal amb una prolongació superba del seu penis. Siga la història real o d'inspiració bocacciana, el ben cert és que en la poesia A Caldesa, inserida en La tragèdia de Caldesa, Corella li dedica aquests versos tan eloqüents (en teniu la transcripció al català actual a sota; és de collita pròpia i feta a correcuita amb l'única intenció de fer el text entenedor, per la qual cosa no té cap valor filològic).
Si el ferro cald refreda la mà casta,
calfar l’heu vós, encara que fred sia;
si tot lo foc en lo món se perdia,
pendrien-ne de vós, que en sou molt basta;
si en algun temps, cremant, la terra es gasta,
no perreu vós, vivint com salamandra,
ni perdreu l’ús de bona haca d’Irlanda
perquè us deixeu de vostra gentil casta.
Casta serà, la vostra, no poc bella,
sens que jamés serà orfe de pares:
no crec lo món vos baste a compares,
si gens pariu; segons vostra querella,
en dubte estic que fósseu mai donzella;
dot sens escreix demana la llei vostra,
e tot lo món de vostre cos té mostra:
fels e infels e los de la Llei vella.
En flames grans fon verd la gavarrera,
e vós, sens foc, teniu calor que us crema;
pendran gran llum, si s’acosten ab tema
de batre en vós com en la pedrenyera;
per vós se dix la dona baratera,
que portau foc davall les vostres faldes
del qual tothom, puix no el tancau ab baldes,
pendre’n porà com d’una gran foguera.
Calda cremant més que el foc en l’espera,
per a dir «no» feu vós serrar les dents,
que no es pot dir algú dels requirents
en negun temps oís de vós «espera».
Si la mà casta refreda el ferro calent // tu l'escalfaràs, encara que estiga fred; //si s'acabara tot el foc del món // de tu n'agafarien, que n'aneu sobrada; // si en algun temps la terra es gastara cremant // tu no moriries, vivint com una salamandra, // ni perdràs l'ús de bona haca d'Irlanda // perquè et deixes de la teua gentil casta.
Casta serà, la teua, no poc vella, // i mai no serà òrfena de pares: // no crec que al món us basten compares // si alguna cosa pariu; segons la teua querella, //dubte que mai no foreu donzella; // una dot sense escreix, demana la teua llei, // i tot el món té mostra del teu cos: // els fidels, els infidels i els de la llei vella (jueus).
Enmig de gran flames fou verda la gavarrera// i tu, sense foc, tens una calor que et crema // prendrà gran llum qui s'acoste amb la intenció // de picar en tu com en una pedra foguera // per tu es va dir la dona baratera (que es dóna a canvi d'alguna cosa) // que porteu foc sota les vostres faldes // del qual tothom, perquè no el tanques amb baldes // en podrà prendre com d'una gran foguera.
Calenta, que cremes més que el foc en l'espera // abans que dir no, serres les dents // que no es pot dir que ningú que t'haja demanat // haja escoltat mai de tu "espera".
Més explícita encara és la composició Cobles de mossèn Corella a Caldesa, una composició dialogada entre els dos personatges, encara que, segons els últims estudis filològics, sembla que ha estat erròniament atribuïda a Corella, quan en realitat fou escrita per un altre autor coetani. Però té el valor de deixar palés que, possiblement, la història entre Corella i la dona que s'amaga darrere del senyal Caldesa fóra real i de domini públic. Els últims versos de la composició diuen el següent:
Calda cremant, que no sentiu hivern
ni menys sabeu en quin temps se hiverna;
Ferux Bertran vos cala lo seu pern
descapollat, la vista s’enlluerna.
Calenta cremant, que no sentiu hivern // i menys encara sabeu en quin temps s'hiverna; // Ferux Bertran vos clava el seu piu // descapollat, la vista s'enlluerna.
En definitiva: tot un personatge. Per si faltava poc, per acabar-ho d'adobar, a la seua mort testà en favor d'una seua germana, la qual, al seu torn, delegà l'herència en mans d'Isabel Martínez de Vera perquè els seus fills no restaren en la més absoluta indigència.
Entrades
