PLAGIS CONFESSOS / 4

El fragment de la setmana passada, com ha quedat clar als comentaris, era de L'últim tren, de Vicent Borràs. No cal dir que us el recomane, com la resta d'obres de l'autor i com totes les obres que apareixen en aquesta secció.

Aquesta setmana, introduïrem una mica de marro, que de tant en tant també va bé. Qui ha escrit açò? En quina novel·la? Una pista: algun desaprensiu s'ha inspirat en aquest passatge i l'ha introduït en un relat propi com si fóra de la seua collita. És que hi ha gent...

Ell accelera el sacseig, compassat, enèrgic, l’alé se li mig talla, les parpelles d’ella se li acluquen fins que només s’hi distingeix una ratlleta de blanc de l’ull i l’altaveu sosté miraculosament una nota de mig minut eterna, eterna, eterna... que ofega l’aliret aflautat d’ella i el gemec inhàbil d’ell.

PLAGIS CONFESSOS 3

El fragment de la setmana passada, com molt bé apuntava als comentaris , pertany a la novel·la El cos deshabitat, d'Esperança Camps. Si voleu saber què en pense, podeu fer-ho en aquest enllaç.
I el tast que trie per a aquesta setmana és el que teniu a sota. Una mica més difícil que els dos anteriors, perquè es tracta d'una novel·la més antiga. Concretament, de l'any 2001. Com es diu?
De qui és?

Més o menys d'aquesta manera anaren les nostres primeres converses, ella xarrant pels colzes i jo, com un babau, escoltant-la, assentint a cada paraula, a cada comentari, mai gossant mirar-la als ulls ni preguntar-li res comprometedor. De tant en tant, el reguitzell de les seues paraules, que entretenia la meua tornada en aquell tren cada vegada més confortable, ensopegava amb alguna ferida mal cicatritzada que el record feia supurar i passava un àngel i els seus ulls blaus quedaven suspesos uns segons enlaire (hauria donat un any de la meua vida per saber què passava per la seua ment en aquells efímers segons), fins que com un sanglot tornava la lletania, normalment fent un canvi de cent vuitanta graus en el tema del monòleg. Mai, però, em deixà entreveure del tot de quin color eren els descosits de la seua ànima.

PLAGIS CONFESSOS

Efectivament, com s'apuntava als comentaris, el plagi confés de la setmana passada era un fragment d'El músic del bulevard Rossini, de Vicent Usó. Magnífica novel·la. En parlaré un dia d'aquests. I ara va el d'aquesta setmana. Recordeu que, com no hi ha premi, podeu dir tot el que us vinga de gust als comentaris. Allà va el fragment.

He de contar una història, però els morts no tenim mots. Tenc una història secreta, una conjura que ningú no ha relatat. Les paraules eren el meu tresor més preuat. Jo les escrivia i adquirien significat. Sense mi no són ningú, les meues paraules. Sense elles, jo no sóc. El zero, el forat. El pou.

PLAGIS CONFESSOS / 1

Qui segueix el bloc, i especialment qui ha llegit Plagis, sap de la meua afició a col·leccionar fragments d'altri. No són fragment a l'atzar, sinó aquells que m'han agradat especialment. A Plagis em vaig poder desfer d'uns quants, inserint-los en el discurs. Però és clar, des que vaig acabar la novel·la fins ara, n'he col·leccionat de nous. Què faig amb aquest meterial? Crec que és una bona idea compartir-lo amb tots vosaltres. Per donar-li una mica d'emoció, diré l'autor, l'obra i la localització exacta del fragment seleccionat a setmana vençuda. Us ve de gust jugar? Ací va el primer plagi confés. Com que no hi ha premi ni res d'això, podeu escriure el que vulgueu als comentaris. Una pista? És d'una novel·la radicalment actual. Novíssima. D'enguany.

"Potser, si haguera optat per seure a la taula on hi ha la dona sola, aquesta novel·la hauria sigut una altra, al capdavall qualsevol decisió, per menuda que siga, per insignificant que ens parega, pot modificar radicalment el rumb d'una biografia."