LA TRAMPA DEL DESIG. PARLAMENT D'ESPERANÇA CAMPS A LA PRESENTACIÓ D'ALGINET.

Vicent ha parlat ja d’Alginet com a univers, de la importància que aquest poble té en aquesta obra d’Urbà Lozano i en la d’altres alginetins. Algun dia s’haurà d’estudiar quina és la força d’atracció, el magnetisme, que té aquest punt del món que fa que els seus escriptors se senten obligats a convertir Alginet en el centre del seu món, encara que ben mirat, no cal que els Lozanos o el Greus citats per Borràs justifiquen res, perquè per això són escriptors, i per això inventen, i trien l’escenari per on volen que pul·lulen els seus personatges, i agafen d’ací i d’allà i retraten algun veí que apareix de gairó amb el seu nom o amb un d’inventat, però tots sabem qui és home, que això és un poble i ens coneixem de tota la vida.
Haureu de llegir la novel·la, ja ho ha dit Vicent, i quan ho feu, veureu que Urbà no ha deixat res a l’atzar. Tampoc aquesta senzilla frase de la pàgina 5: “Al meu fill”. Així, ras i clar. Amb aquestes tres paraules, Urbà, el nostre amic Urbà, de ca l’Urbano, el fill d’Urbano i Vicentica, que tenen l’adrogueria a la plaça mateix, entre el carrer Sant Antoni i el carrer major, i que venen cupons i un dia la sort va ser ben seua i van repartir aquella morterada de diners a una família que els va tocar la grossa, i va eixir fins i tot al diari, encara que van tenir molt de compte de no dir qui eren els agraciats, que a ca l’Urbano són gent prudent i no volien que als rics estrenats els començaren a emprenyar els voltors dels bancs i les caixes d’estalvi, que si ho col·loques ací tindràs molts d’interessos, que si compres aquestes accions assegures el teu futur i el del teu fill... “al meu fill”.... amb aquestes tres paraules i les prop de 400 pàgines que venen darrere, Urbà, que escriu, però fa de professor d’institut, que ensenya valencià als xavals i que està casat amb Oreto, que és neboda de Manolo Boix, eixe que pinta quadres i fa escultures que veges tu, fins a Vila-real, a una placeta enmig del poble n’hi ha un de monument que ha fet aquest home que és molt famós, i ella també pinta i es veu que ajuda son tio al taller, a l’Alcúdia, al carrer Sant Francesc, i tenen aquest fillet tan rosset i tan despert, “al meu fill”, que a vegades parla com un home, l’Urbà petit..., que veges tu, no m’estranya, perquè son pare és escriptor i mira que n’arriba a dir de coses relacionades amb aquest poble d’Alginet.
I és que Urbà Lozano amb la dedicatòria al seu fill li traspassa tot el llegat que ha rebut dels seus majors. Tota la fraseologia, tot el lèxic. Tot, si em permeteu, el costumisme..... Però no només ha fet això. Això seria pobre. Urbà ha utilitzat tot aquest solatge arreplegat a casa i als carrers d’aquest Alginet, i hi ha afegit literatura. I això, aquesta cosa que no sabem ben bé quina forma té, ni de quin color és, ni quina olor fa, però que és fàcilment detectable, perquè simplement hi és o no hi és... la literatura, dic, és el que celebrem avui ací. Perquè només des de la literatura es pot dir, per exemple, que el carrer Empedrat és com un budell. I quan l’autor ho escriu, s’encenen els focs d’artifici i les bengales perquè de colp i repent, milers d’imatges suggeridores piquen l’ullet al lector que ja es quedaria a viure dins el paràgraf on han troba aquesta frase.
Per fer això, per fer literatura, Urbà utilitza tots els recursos que té al seu abast. Com a estudiós de la llengua, com a lector empedreït, com a amant de la literatura coneix totes tradicions literàries i en beu a glopades generoses. Ell, a això li diu copiar, per això es va retre un homenatge a sí mateix i a la literatura i va escriure Plagis fa uns anys... Però no ho és copiar, ni plagiar. És continuar una tradició. Posar una baula més a la cadena de la nostra literatura. Rebre un llegat, enriquir-lo i passar-lo a aquells que vindran darrere. En el cas de la Trampa del desig, com que té moltes cares, l’autor fa un exercici una mica més complicat que és adequar aquests recursos, aquests instruments apresos a cada personatge. Per això la novel·la és tan rica. Perquè el desplegament és tan extraordinari que a vegades fa molta ràbia. Amb bon rotllo, però amb ràbia. Us ho explicaré.
Quan agafeu el llibre us donareu compte que està dividit en capítols. Uns més llargs, altres més curts. I normalment, cada capítol el protagonitza un dels personatges.... després no és així del tot, perquè sense que un se n’adone un personatge que semblava absent es fa present o s’insinua, o guaita o es converteix en ombra, però bé, això és una altra cosa. Deia que fa molta ràbia perquè quan t’instal·les a llegir un capítol comences a moure’t inquiet a la butaca, perquè voldries avançar molt ràpid i córrer a veure què li passa a aquell altre personatge que has deixat en una ciutat o en una època diferent a la que t’ha dut el capítol que estàs llegint.... En aquest cas us faig una recomanació, creieu-me, sé de què parle. No us precipiteu, no tingueu pressa per acabar el llibre. Per dos motius, perquè quan s’acaba fa molta ràbia i també molta pena, i perquè potser enmig de tantes corregudes us perdreu algun detall determinant per anar construint l’edifici. Penseu que La Trampa del desig us arriba a casa com un meccano, amb totes les peces desordenades. Només la lectura us permetrà anar veient-ne la forma.
Amb Vicent hem convingut que la de la trama de la Trampa en podem dir ben poques coses sense tenir la sensació que en parlem massa. La Trampa és un bolic de llana. Daniel és un cap i Mirsada és l’altre cap. Quan llegiu la història que ens proposa Urbà el que heu de fer és agafar-los ben fort l’un i l’altre i anar descabdellant-los. No els amolleu però tampoc no els tibeu massa. Al costat de Daniel i de Mirsada descobrireu, com ha dit Vicent, que el món, la vida, la història, no són una línia llarga i contínua, sinó que hi ha moments en que el paisatge és pla i tranquil, i fa sol, i el cel és blau, i tot sembla que funciona com ha de funcionar, perquè hi ha un ordre establert que fa que cada cosa siga al seu lloc i res no pot fer que no hi siga si aquell ordre no ho predetermina, així, quan el paisatge és pla i tranquil i fa sol, Daniel s’alça i s’afaita i es dutxa i prepara el cafè i la llet, a vegades farà torrades i esperarà que... punts suspensius.... Però en altres moments, el que queda suspès en aquests punts fa que el camí siga estret o hi haja un revolt que ningú no volia i farà que l’Opel Corsa de Mirsada, que és un llanderol, només hi ha que veure que no té ni calefacció i els vidres pugen i baixen amb una manovella que et queda el muscle entumit, i mira tu si és un llanderol el Corsa que no té ni calefacció,.......... i tu, que ets el lector et trobes davant un espill que no havies demanat perquè l’important de tot això és la història que ens conta Urbà Lozano, el fill de ca l’Urbano, que tenen la botiga a la plaça, el pare de l’Urbà petit, i semblava un xic tan normalet ell, quan se n’anà a València a estudiar, però va fer una carrera de lletres d’aquestes que no aprofiten per a res, veges tu, per contar històries com aquesta que, ben mirat, aquesta vegada si que li ha aprofitat perquè li van donar un premi a la sala Rex d’Alzira, hi havia una gernació, prop de mil persones, i ell tot aplomat va pujar a l’escenari i va dir que la seua novel•la estava ambientada, com havia de ser..... a Alginet.