LA TRAMPA DEL DESIG. PARLAMENT DE VICENT BORRÀS A LA PRESENTACIÓ D'ALGINET

Us presente el parlament que va fer Vicent Borràs a la presentació de La trampa d'Alginet a Alginet. Una vegada més, gràcies, Vicent. Demà penjaré les paraules d'Esperança Camps en el mateix acte, però si voleu llegiles abans les trobareu al seu bloc.

La trampa del desig Presentació (Alginet 25 maig 2012)

La trampa del desig o el desig de la trampa. Siga com siga, la primera aproximació que vull fer a l’obra és de tipus general i afirmar que estem, en paraules del mateix Urbà, davant “una història d’històries” d’estructura complexa, no lineal, on a poc a poc com en un trencaclosques les peces, les diferents trames amb els seus personatges, s’encabiran per conformar un tot unitari. D’aquest tot hi ha alguns elements que fan que aquest desig esdevinga una trampa (o la trampa, un desig, que ja no ho sé) que ens atrape des de la primera pàgina fins l’última en què es clourà l’artefacte que ha construït Urbà. He dit artefacte atenent al sentit etimològic del mot, en què participen els ètims: art i fer, val a dir fet d’art. D’aquests elements, en vull destacar alguns.

De primer, d’entre els diferents escenaris que apareixen a l’obra, hi ha un espai que sent la presentació ací a Alginet, el poble on ha nascut i viu Urbà, juntament amb els seus (és a dir tots vosaltres), no em puc estar d’evidenciar. La nit de l’11 de novembre passat en què es lliurava el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, Urbà des de dalt de l’escenari, després de dir que el seu nom s’afegia a la nòmina extensa de guanyadors del guardó i de destacar, per raons de proximitat, Josep Lozano, el mestre, i Àlan Greus, el company, afegia:

“Es pot afirmar, sense exagerar massa, que el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira normalment el guanya un escriptor d’Alginet, encara que algunes vegades, molt poques, va a parar a mans d’algun autor de la resta del món.”

Efectivament, així ho sembla. Però, si em permets Urbà, et prendré les paraules i les rectificaré una mica, només una mica:

“Es pot afirmar, sense exagerar massa, que el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira normalment el guanya una novel·la que té Alginet com a escenari, encara que algunes vegades, molt poques, va a parar a mans d’alguna obra ambientada en la resta del món.”

I això, ja em sembla, quasi una veritat absoluta, perquè si l’any 90 Josep Lozano s’enduia el guardó amb Ribera, una novel·la ambientada en un més que sospitós Aljanet, el 2002 Àlan Greus situava L’hereu també entre aquests indrets, sense excloure’n altres. I ara, Urbà com a bon alginetí, però sobretot com a bon jugador que aposta a cavall guanyador, ho ha vist clar i ha fet d’Alginet un dels escenaris més rellevants i entranyables de l’obra. Bromes a part, el que sí que és cert és que Alginet, i per extensió la resta de la comarca de La Ribera, forma part d’un dels territoris més literaturitzats per la nostra narrativa, amb la qual cosa la literatura projecta una determinada visió dels nostres pobles que  determina les mirades que se’n fan, com quan visitem l’Empordà a través dels ulls de Pla o Barcelona de la mà de Rodoreda. I la contribució d’Urbà en la configuració d’aquest Alginet riberenc, mític en el nostre imaginari, no es limita a una mera ubicació de fets i accions en una toponímia presa d’ací com la podria haver pres d’algun altre lloc. A La trampa del desig passegem uns carrers particulars i únics. En aquest sentit, em semblen impagables les pàgines que li dedica al carrer Empedrat (i que alguns haureu pogut llegir en l’homenatge que li va retre a l’enyorat Ismael Latorre que ens va deixar el desembre passat). En aquestes pàgines, a més de la simpàtica i precisa descripció que comença així “El carrer Empedrat és com un budell”, hi ha el recorregut sentimental i entranyable que durant anys i panys generacions i generacions d’alginetines i alginetins, acompanyats de familiars i amics, han tingut com l’últim i definitiu itinerari que posa punt i final a la seua existència. I en aquests carrers i les seues cases trobem una tipologia humana, variada, amb uns noms i cognoms (Elvirín, Didín, Duart, Burchés, Bayarri...) que reconeixem com a nostres, com si foren veïns, i que parlen, si fa no fa com nosaltres, amb la fraseologia que sentim i usem. Així, per exemple, quan cal s’aclamen a “Maria Santíssima” i quan no cal poden amollar allò de: “ara sí que m’has tocat la figa!” Alginet. La Ribera. Només us vull mostrar un botonet de mostra i que a mi em sembla preciós pel que té d’un Alginet que hui ja és irrecuperable, però que encara viu en la memòria d’alguns de vosaltres i que ara, gràcies a Urbà, viurà per sempre més a través de la lectura:

“A mitjan dels setanta Alginet era un poble ni gran ni menut, ni ric ni pobre, ni més mogut ni més avorrit que altres... Diguem que n’era un més, dels molts semblants que hi havia a la rodalia i, si molt convé, arreu del món. Tenia una cosa de cada cosa, per ser ben redundant. Una església que era l’església del poble, amb un capellà que era el rector del poble; un equip de futbol, que era l’equip del poble i jugava a l’únic camp que hi havia; una banda de música, un dispensari mèdic, una escola, una estació de tren... Fins i tot hi havia el cotxe del poble, l’autocar de línia de l’empresa Burchés que feia dos viatges diaris a València, un de bon matí i l’altre després de dinar. Era tan del poble el vehicle col·lectiu que hi havia de fer nit, per la qual cosa es veia obligat a completar el mateix nombre de trajectes de tornada després de recaptar maternalment els paisans que s’havien hagut de desplaçar a la capital perquè pogueren ajocar-se al recer de la vila.”

A part dels elements més formals que fan que de tot plegat se’n puga dir literatura com ens comentarà després Esperança, hi ha molts altres elements remarcables en l’obra; en particular n’hi ha un que em sembla interessant de destacar i que fa que no decaiga l’atenció  del lector al llarg de les prop de 400 pàgines, es tracta de la sàvia combinació i distribució de moments climàtics extrems que van de l’humor als passatges terribles que t’ennueguen la gola, tot passant per l’escena jocosa i un puntet eròtica, amb les dosis de pebre i sal justes. Urbà és capaç d’apropar-nos a algunes de les realitats més crues i inhumanes que la història de la humanitat ens pot regalar, especialment quan el poder s’exerceix contra qui no té cap tipus de defensa. En aquestes pàgines no ens estalvia la descripció d’algunes atrocitats que són el contrapunt perfecte d’aquelles altres escenes on la llàgrima ix sense aturador perquè l’humor té aquestes coses, que ens pot fer plorar de riure. I la trampa argumental que Urbà ens ha parat ens porta ara pels camins de la sordidesa, adés per les vores de la comicitat i en cap moment defuig la contextualització històrica que pot recórrer les acaballes del segle xix, la guerra i la postguerra civils o l’anomenada la transició a la democràcia.

Però, Urbà, de què va el llibre? Quin és l’allioli que lliga aquests ingredients amb molts altres que ací no hem tocat encara? La resposta, potser, l’haurem de trobar al títol: La trampa del desig. Perquè la passió,  el desig —en el sentit sexual—, està al centre de l’obra. En les diferents trames, com branques que coincideixen al remat en un tronc argumental comú, la presència del sexe és més que important i està plenament justificada, car és el tema i el motor que fa que determinats personatges reaccionen de la manera que ho fan i l’acció novel·lesca transcórrega pels camins que transcorre i no per altres. Això serveix Urbà per plantejar al lector la qüestió central de la novel·la: la contraposició entre raó i desig, l’alternativa entre la tria del cor (o d’algun altre múscul no tant romàntic) o el cervell. Daniel, el protagonista de la novel·la, en un moment en triarà un, si voleu saber quin és, haureu de llegir La trampa el desig.