Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Microniques. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Microniques. Mostrar tots els missatges

dijous, 26 de març del 2009

MCIRÒNIQUES 11 / OBSESSIVA

La micrònica d'avui és una mica especial. Al febrer, quan vaig visitar l'IES La Serrania del Villar, els alumnes em van sorprendre amb un relat que ells mateixos havien fet seguint les característiques de Femení singular. Avuí us presente el relat. L'estil, ben impostat. La temàtica, més aviat relacionada amb els seus interessos, com és normal.

OBSESSIVA

Va encendre la tele i posà el canal on anava a eixir la mare. Tenia temps abans que començara.

A la cuina va agafar el berenar: un bol ple de roses, dos donuts de xocolate, un paquet ple de galetes, un suc de taronja i una poma. Es va acomodar al sofà i començà amb les roses. Mentrestant la mare seguia parlant a l´entrevista. Era un d´aquests programes que veu la gent que s´avorreix, un com “El diari de...” i parlava dels transtorns alimentaris.

“La majoria dels joves que els pateixen és perquè no reben la suficient atenció...” deia, i així contínuament. No hi posava atenció i decidí fer els deures abans que començara el de sempre.

Quan acabà, es va connectar al xat on havia quedat amb l´amiga cibernètica.

A- Hola, ja sóc aquí !

B- Pensava que hui no podries vindre...

A- La mare estava dient el mateix de sempre i he decidit xarrar amb tu una estona.

Van parlar de coses trivials: amics, xics, escola, més xics...

B-Vinga, va. Sigues sincera, què vols?
A- Què vull de què? Solament volia parlar.
B- I m´agrada parlar, però sempre que ho fem és per allò i hui no has dit res.
A- Nosaltres ho controlem, veritat? Estem bé del cap? No tenim cap trastorn?
B- Clar que no fava! Nosaltres controlem!
A- Bé, necessitava saber-ho!

B- Vinga digues-m´ho, què has berenat?

Li ho va dir.

B-Ja saps el que toca i, tranquil.la, nosaltres ho controlem. Eixe és el lema.

Va anar al bany i tancà la porta. Ella no tenia cap problema, no. No era com eixes xiques

que no menjaven res de res. Ella ho controlava. Es va mirar a l´espill. “FOCA”, es digué, “l´únic que saps fer és menjar”. Almenys, gràcies al cel havia trobat a “B”, ella li havia explicat que hi havia una manera de menjar i aprimar-se.

S´agenollà davant del vàter. Per fi, sabia un remei per a no penedir-se de menjar. Es va ficar dos dits dins de la gola i va vomitar.

Ja, tot havia acabat. Es sentia lliure. Va mirar la seua imatge en l´espill mentre es rentava les dents. On hi havia a penes un muntó d´ossos, ella veia quasi una deessa. “Si m´aprimara una mica més, seria tota una model”, pensà eufòrica.

Va sentir la clau en la porta. La mare n´havia tornat. No li va importar. Sa mare no s´adonava de res. Total, per al que s´ocupava d´ella. Sempre estava treballant i no li prestava atenció.

Es va eixugar la suor del front i sospirà. No, ella no patia cap malaltia, es va dir. Ni l´anorèxia, ni la bulímia la controlaven. “ELLA” controlava la bulímia.

“Jo ho controle”, es digué eixint del bany. “Jo ho controle”. Podia menjar tant com li abellira. Saludà a la mare, la qual li va fer un gest amb el cap i es va tancar a l´habitació a xarrar amb “B”.

A- Jo ho controle. No estic boja.
B- Clar que no! I ta mare no pot sospitar perquè menges, no és així?

Cadascuna a la seua habitació va riure. Estaven encantades de la vida.

B- Nosaltres ho controlem!

dijous, 19 de març del 2009

MICRÒNIQUES 10 / INTIMITAT

INTIMITAT


La colla d'adolescents xarra en veu molt alta a la porta de ca la xicota que ha d'arribar més aviat. La resta, han anat a acompanyar-la. Els pares no hi són, perquè tenen un treball nocturn. Les dotze és l'hora fixada i la filla compleix la regla escrupolosament. Les companyes, que tenen una mica més de solta, s'han avingut a acabar el conclave de manera que l'amiga puga gaudir de la reunió. És a casa i és amb elles. Poden continuar garlant i rient, saltant i corrent, amb la vitalitat que porta l'edat. El veí d'enfront ix i seu al portal. S’encén un cigarret. Quan li crema els dits, el llança i n’encén un altre. Després, un tercer. Tot fa pensar que s’hi estarà fins que les joves marxen. La presència de l'adult els ha estroncat la conversa, i decideixen que val més deixar-ho estar. Se’n van . L’endemà se succeeixen, si fa no fa, les mateixes maniobres. La colla es considera fiscalitzada, i es dispersa només l’home encén el segon cigarret. La tercera nit les adolescents se senten intimidades des del principi: observades de manera inequívocament sòrdida per aquell adult molest. Decideixen plegar només veuen el veí eixir per la porta. En arribar a casa, la més poruga no pot estar-se de contar als pares el que des de fa uns dies està passant. Posats en contacte tots els progenitors, mica en mica emboliquen la troca. A la simple presència de l'adult s'afigen un grapat d’accions libidinoses i actituds procaces. Acorden que les xiquetes, pobretes meues, es reunesquen en qualsevol altre lloc on no puguen ser molestades per aquell degenerat. I això només com a maniobra preventiva, perquè també decideixen d'establir un sistema de control discret i rotatiu, per si aquell depravat els busca la volta i les ronda per altres llocs que solen freqüentar. Ja saben ells, com se les gasten els pederastes!

L'home no torna a fumar mai més, ni a la porta de casa ni enlloc, perquè és una activitat que li desagrada. Cada dia, quan es gita a la mitjanit, ho fa amb la satisfacció de saber que el seu fill de quatre mesos no es despertarà plorant per culpa dels crits estridents i les rialles forasteres d'una colla de mocoses cretines i mal educades.

dijous, 12 de març del 2009

MICRÒNIQUES 9 / CONSOL

CONSOL

El meu marit se n’anà a comprar tabac i mai més no ha tornat. Segons sembla arribà justet a l’estanc, en el mateix moment que l’ama, fent puntelletes, intentava abaixar la persiana metàl·lica. Ell, que sempre ha estat molt galant, la hi ajudà. Estant els dos en aquella postura en què les voluptuositats femenines són inocultables, les coses vingueren de manera que acabaren redolant pel terra, a la part de dins de l’establiment, amb la porta ja barrada.

El meu marit volia comprar tabac i ara es passa la vida venent-ne. I és que sempre ha estat un trompellot!

dijous, 5 de març del 2009

MICRÒNIQUES 8 / CLÀXON

CLÀXON

Pràcticament abduït per la pantalla de l’ordinador, sent el clàxon. Dues botzinades breus. És el senyal convingut, quan la dona ha d’aparcar en doble fila i necessita ajuda. Salta de la cadira giratòria, com impulsat per una molla. Creua el passadís a bon pas i obri la porta. No és qui esperava. Una conductora xarra des de dalt del vehicle amb la dona que ha eixit de la perruqueria del costat, amb els cabells mullats i una tovallola blanca damunt dels muscles. Tanca la porta i torna a enfilar el corredor. Pensa que la gent és molt mal educada. No s’estan de fer servir el clàxon gratuïtament, sense pensar que poden molestar algú.

dijous, 26 de febrer del 2009

MICRÒNIQUES 8 / PRESTIGI

PRESTIGI

Feia estona que el mirava des del tamboret on estava asseguda. A primera hora de reüll; després, de manera indissimulada i seductora. Estava acostumat. Era un tipus que solia agradar a les dones. Ella era també una bona garsa. La minifaldilla, molt més amunt del genoll, deixava veure quasi per complet unes cuixes rotundes i ben fetes. Xiuxiuejava amb l'amiga, i després les dues reien. Reien molt. I el miraven molt.
Quan la col·lega va abandonar el taulell i s'encaminà a l'eixida mentre li adreçava una mirada còmplice que semblava més aviat una convidada, es disposà a atacar. S'hi adreçà a cosa feta. Assajà un somriure interessant, franc però no excessiu, per no trencar el seu aspecte d'home dur.

- Hola. T'has quedat sola?

Ella va fer una ganyota de sorpresa.

- Que si t'has quedat sola, princesa. Puc fer-te companyia.

La cara passà de la sorpresa a la perplexitat, i ell començà a perdre la seguretat que havia tingut fins en aquell moment.

- Que si no et molesta, em quedaré ací amb tu, per xarrar una mica.

- Oye, no sabes hablar en castellano?

Girà cap en cua i se n'anà. De camí cap a casa pensà que les feines importants s'han de fer amb eines de prestigi. La fidelitat lingüística li havia ocasionat més d'un episodi com aquell. Ja al llit, tot sol, evocà el canó de tia que se li havia escapat. S'abandonà a l'onanisme. La palla, en valencià. Naturalment.

dijous, 19 de febrer del 2009

MICRÒNIQUES 7 / TESTIMONI

TESTIMONI

Avui he estat testimoni d’un succeït lamentable. Estiuege en una localitat costanera, i circulava amb el meu automòbil per l’avinguda que discorre paral·lela a la platja. De sobte, el vehicle que em precedia ha posat l’intermitent i ha començat a tombar a la dreta. Però en lloc d’ocupar l’aparcament, ha deixat el cotxe immobilitzat enmig del carril, una mica de gairó. Un home d’uns quaranta anys l’impel·lia a continuar endavant, perquè estava guardant el lloc. El conductor, per la seua banda, el comminava a enretirar-se, batent el braç de costat a costat. Després d’uns segons de discussió, el xofer ha accelerat amb l’embragatge premut, fent roncar el motor. Semblava un moviment purament intimidatori, però tot seguit ha alçat el peu esquerre del pedal i el cotxe s’ha posat en marxa, amb una sotregada violenta. El guardador de llocs ha anat a parar al damunt del capot, i de seguida s’ha posat a picar-lo amb els punys. El conductor ha baixat i entre els dos ha començat una baralla ben violenta. Els ocupants dels cotxes que tenia al darrere han tingut reaccions diverses: els uns han baixat a despartir; d’altres, només a tafanejar; uns darrers, han aprofitat que pel carril contrari no venia ningú i han esquivat l’embús. Jo, sincerament, no m’he pogut moure: he romàs prement fortament el volant, sense forces per prendre cap decisió.

Al poc hi ha aparegut un cotxe patrulla. La presència de l’autoritat ha apaivagat la brega. Els policies han manat als renyidors que els acompanyaren a la prefectura: l’un, al seient del darrere del cotxe patrulla; l’altre, amb el vehicle propi. Només ha quedat la via lliure, he tombat a la dreta i sense cap impediment he estacionat en l’espai objecte de la discussió, enfront mateix del meu pis llogat. Just en aquell moment ha passat un estol de gavines, fent el seu renec característic. Potser alguns consideraran aquestes bestioles uns animals entranyables. Jo no puc suportar uns pardalots tan carronyaires.

dijous, 12 de febrer del 2009

MICRÒNIQUES 6 / IDIOMES

IDIOMES

Baixa de l’avió. A l’autobús que l’ha ha de portar a la terminal tothom engega els telèfons. El més ràpid, un home amb un llibre de psicologia sota el braç, fa la primera trucada. Ya bajamos del avión –diu amb accent de la Pampa. A la sala d’equipatges, la gent copa l’espai al voltant de la cinta transportadora. Es posa en marxa, fent una sotregada que el sorprén. La jove que té davant per davant, bonica i rotunda, a l’estil de les maggiorate transalpines, s’acosta el portàtil a l’orella. Adesso racoglio la valigia. Al poc, arrossegant la maleta, s’adreça a la porta. Un home amb bombí i paraigua l’avança, fent grans camallades, mentre diu amb flegma britànica: I’m just crossing the gate. A la parada de taxis fa cua, darrere d’una senyoreta rossa i atractiva, vestida de manera elegant i amb una boina de gairó sobre el cap. Marca un número prefixat i parla amb dolçor gal·la: Je suis entrain d’attendre un taxi. Mira al davant i veu un plafó amb el reclam comercial d’una acadèmia d’idiomes. Pensa que, potser, com més llengües saps, més tòpic i banal pots arribar a ser.

dijous, 5 de febrer del 2009

MICRÒNIQUES 5 / TRÀNSIT

TRÀNSIT

La medicina canònica l’havia desnonat. Buscà confort en la pseudociència: no li interessaven els tractaments pal·liatius. El curandero era un vell càlid, investit d’una afabilitat aliena als asèptics doctors. Segons el remeier, el diagnòstic facultatiu havia estat encertat: càncer. Però no el tractament, basat en la radioteràpia i en la inoculació de compostos farmacològics. El sanador era partidari de solucions estrictament naturals, i li oferia una previsió entusiasta: si hi posava fe, podrien extirpar el mal de soca-rel. Remarcà amb vehemència això de la fe, com a premissa fonamental.

La prescripció fou simple: deixar la medicació i posar-se una creïlla a la butxaca. L’hi hauria de portar sempre, on anara, perquè el tubèrcul absorbira la dolència. Al poc notà com el cos esdevenia lleuger, gràcil, fins i tot. Passà una setmana, un mes, una estació –la tardor, tan balsàmica després de l’ofec d’un estiu xafogós. Tenia la sensació que havia alienat un mal invencible. Se sentí immortal. Es va convertir en el més ferm defensor del curandero, en el més entusiasta participant d’uns conclaves on es practicaven ritus que poc abans hauria catalogat de sectaris. En canvi, arribà l’hivern, tan traïdor per a organismes desvalguts. Tornà a patir alifacs, manifestats amb un ímpetu punyent, com mai no els havia sofert. Allitat de nou, al límit de la resistència humana, demanà el consol dels sedants. El toc-toc líquid del comptagotes esdevingué un diapasó contumaç que pautava un temps a punt d’exhaurir-se, i alhora una cadència caritativa que alleujava l’impasse cap a l’ineludible.

Faltà al desembre. La mort el va trobar colgat al matalap, sebollit en vida. Els taüters entraren a la cambra per encetar el macabre ritual. Els sorprengué una olor acre i penetrant, inusual en cadàvers recents. Quan començaren a amortallar-lo comprovaren que la ferum provenia dels regalims de podridura d’una creïlla garrotada a la mà sinistra. El difunt l’havia premuda amb virulència, amb una fe ardent, en l’instant exactament fatídic. El gest, instintiu, desesperat, pretenia inútilment jugar-se als daus una vida que se li havia esmunyit molt abans.

divendres, 30 de gener del 2009

MICRÒNIQUES 4 / TÒPICS

Sostenia la foto esgrogueïda enquadrant-ne els angles inferiors amb l’índex i el polze de cada mà. S’hi veia la pròpia imatge, la que en el seu dia havia pensat que era la d’un home acabat de fer. Assegut en una cadira de repòs en un espai exterior, amb un ginjoler plantat per ell mateix com a fons, l’estampa era completada per un nadó abraçat a la dreta i un llibre deixat caure sobre la falda de manera forçada i antinatural perquè que se’n veiés la portada.

Feia temps que havia arrancat l’arbre: l’ombra era punxeguda i traïdora, i els fruits sempre estaven cucats. El nadó s’havia convertit en un adolescent mal educat que només li adreçava la paraula per dir-li passa de mi i no em ratlles, col·lega, o brofegades semblants. I del seu llibre, n’havia hagut de comprar tota la tirada a preu de paper vell quan l’editorial, al poc de la publicació, decidí descatalogar-lo.

Anà al pati, al mateix on setze estius abans s’havia pres la instantània, i es llançà al pou. Feia anys i panys que era sec, el pou, i només es va fer quatre arraps i un parell de bonys. Ho sabia de sobres, però no va poder estar-se’n de prendre la decisió que, segons la immensa majoria, era la preceptiva en aquelles circumstàncies.

divendres, 23 de gener del 2009

MICRÒNIQUES 3 / POLS

POLS

Fa estona que passegen per la platja, ara agafats de la mà, ara de la cintura. Són amants. Amants avinguts, tot i tenir caràcters ben diferents. La Z pensa que A és excessivament racional. Cartesià, en diria. Cap quadrat!, sol etzibar-li quan s'emprenya. L’A sempre retreu el tarannà idealista d’ella. Il·lús, fins i tot. Quan discuteixen, potser massa sovint, mai no s’està de dir-li que és una somiatruites. De sobte, Z interromp unilateralment el passeig i s'ajup, per recollir unes petxines. A es deté també. Però al poc, en copsar que l’observació serà minuciosa -i banal-, continua caminant. Dos-cents metres enllà s'atura. Espera. Mira el mar. S'abstreu completament.

Als cinc minuts Z abraça A per darrere, amb calidesa, i li parla a cau d'orella.

- Què penses?

- No pense. Només mire el mar.

Reprenen la caminada, distants. Z creu fermament que algunes accions, com mirar el mar, no es poden fer sense ocupar la ment en coses més transcendents. A es capfica perquè Z sembla incapaç de lliurar-se a un hedonisme primari, de gaudir de les coses senzilles, sense passar-les pel sedàs de l'intel·lecte. Z ho repensa, i arriba a la conclusió que observar el mar és un acte sublim que requereix els cinc sentits. A es recrimina haver estat tan bròfec: al cap i a la fi, de segur que tenia el cap en un altre lloc, encara que no recorde exactament on.

S’aproximen. S’abracen de la cintura, estrenyent-se tant com poden. Formant un tot indestriable, continuen passejant per una platja que desitgen interminable.

dijous, 15 de gener del 2009

MICRÒNIQUES 2 / PODER

PODER

Els operaris acabaren de donar els últims retocs a la cadira de braços. Era un moble de presència: giratori, basculant, amb dispositius de relax per a massatge integral o localitzat, guarnit amb pell i confeccionat després d’un minuciós estudi antropomètric de la còrpora de l’usuari perquè acomplira tot un seguit de paràmetres ergonòmics científicament certificats. Mentre els subordinats recollien les eines i les restes de l’embalatge, el propietari del despatx s’entretenia dirigint amb un comandament a distància el climatitzador d’última generació que havia substituït l’obsolet aparell d’aire condicionat. El dispositiu d’humidificació oxigenant i un bon grapat d’innovacions més, entre les quals destacava un sistema d’emissió de vapors amb funcions terapèutiques, el convertien en l’eina perfecta per crear un microclima saludable.
Els subalterns acabaren definitivament. El cap els acompanyà fins a la porta. Rodà la clau per dins. S’acostà a l’intèrfon per manar a la secretària que no el molestaren, si no era estrictament imprescindible. Tot seguit, agafà dos coixins del sofà, els acotxà al selló, i s’hi deixà caure malgirbat. Posà els peus damunt de la taula, n’obrí el calaix superior, i va agafar un havà de bona marca. Després, pinçà la cartera de la butxaca interior de l’americana, en va traure un bitllet de cinquanta euros i li calà foc per encendre el cigar de manera preceptiva: atiant-lo amb una flamarada poderosa. Amb la primera pipada, la poltrona ergonòmica –que també era intel·ligent, malgrat que el propietari no ho sabera- engegà un mecanisme de propulsió. L’executiu va eixir catapultat amb tal força que travessà el sostre per encaminar-se al cim de la ignomínia. La bromera ignífuga que tot seguit vomità el climatitzador ni tan sols l’esguità.

divendres, 9 de gener del 2009

MICRÒNIQUES 1 / DESGRÀCIES

DESGRÀCIES

Incomprensiblement, s'havia quedat adormit, arrepapat al sofà, mentre veia el partit del seu equip. En reviscolar, mirà el rellotge: les tres de la matinada! A aquella hora, la pantalla del televisor mostrava els abdominals petris d'un xicot ben trempat, alternant-ne la imatge amb la d'uns aparells indubtablement eficaços per tonificar el cos més tou sense cap mena d'esforç, com demostraven unes fotografies de l'ara i l'abans de l’estàtic atleta. Sunyós encara, agafà el comandament i va prémer el botó del teletext. La pantalla es va fondre a negre un instant, i de seguida mostrà unes lletres fosforescent que informaven d'una terrible explosió de gas, a la seua mateixa ciutat. El resultat, encara provisional, era de deu morts i vint ferits. Neguitós, teclejà el número de pàgina pertinent per informar-se d'allò que el sumia en l’angoixa. Mentre observava el rètol fosforescent, ansiós perquè desapareguera i donara pas a informacions més sucoses, els números van córrer a la part superior. Quan la pantallà es fixà en la pàgina encomanada, va observar, escrit en lletres capitals, una llegenda que el va sumir en la més pregona tristesa.
- Merda -va dir en veu alta, sense poder-ho evitar.
Havien perdut 3 a 2. Tan bé com havia començat el partit...