IMAGINEU 4/ LA MONEDA A L'AIRE

Imagineu una moneda a l’aire. Cara o creu. De segur que molts, en llegir la primera oració, heu pensat en la dicotomia que l’havia de seguir. És normal. És un lloc comú. La moneda: dualitat en estat pur. N’hi ha més exemples, però. Alguns, altament prejudicials: carn o peix, xiquet o xiqueta, moro o cristià... No els tindrem en compte, per parcials. Però en podem apuntar d’altres originàriament innocus, tot i els sentits tergiversats que se’ls ha buscat després: dreta o esquerra;  blanc o negre... Suficients. Ja tenim la moneda, la cruïlla i els colors. Binomis molt semblants. Però en sentit estricte, no són equiparables. Del blanc al negre hi ha una gradació: tota una gamma de grisos. La tria, per tant, no és dicotòmica. Tampoc no ho és, l’elecció en un encreuament. Els diferents viaranys formen una xarxa complexa i intercomunicada. Solidària, en podríem dir. Es pot arribar al mateix lloc seguint itineraris diversos. Quan agafem una senda és molt possible que després trobem altres desviacions que ens permeten de retornar a la via rebutjada. En última instància, sempre ens queda l’opció de tirar al dret, camp a través, sense seguir cap ruta establerta. Tots els camins porten a Roma, si volem caure en un altre tòpic. El cas de la moneda és potser més complicat. O més simple, segons com es mire. Cara o creu: sense matisos. És l’única fórmula estrictament binària. Algú pensarà en la possibilitat que caiga de gairell. Una hipòtesi infreqüent, en la pràctica. Fútil, de tan inversemblant. El de la moneda és sens dubte l’exemple més pertinent per a metaforitzar les divisions trascendents. Enganyosament trascendents, en molt casos: no us deixeu confondre. La imminència fa semblar cabdals algunes decisions que vistes amb perspectiva temporal són insignificants. O potser substantives, però en cap cas culminants. Les deliberacions que normalment ens juguem a cara o creu en són ben poques, al llarg de la vida. Generalment les tries són reversibles. El bé i el mal absoluts són fenòmens rars. Desusats. Extravagants. 

IMAGINEU 3 / UNA NIT D'INSOMNI

Imagineu una nit d’insomni. És impossible dormir. Els motius poden ser diversos. Una causa possible és el sofriment. Un dolor físic punyent, que us impedeix agafar el son. Una ferida; ardor d’estòmac; mal de cap... O tos. Tossiu, i les convulsions us priven de la quietud necessària. Pot ser també psicològic, el turment: un problema. Una dificultat greu. O que ho semble, almenys; altrament, seria un mòbil exigu.

Apuntem també una altra causa diferent: esteu desvetlats. Completament espavilats, contra la vostra voluntat. Potser heu fet una migdiada massa llarga; potser heu consumit alguna substància estimulant... Café. La substància que no us deixa dormir és el café. N’heu pres un massa tard i és impossible enganxar l’estat de letargia. Pot actuar-hi la suggestió. Alguna gent en pren quan vol i dorm sense problemes. Però a la mínima que els coste enfilar-la, recorden el beuratge i es desvetlen radicalment. Psicosomàtic, s’en diu.

Una darrera causa, encara: l’agrípnia. Un nom estrany, per a un origen patològic. Les malalties solen tindre noms singulars. Monosèmics. Eviten ambigüitats, els mots monosèmics, com correspon a les paraules que fan referència coses serioses. I les patologies són coses serioses: no s’hi pot jugar. No hi aprofundirem nosaltres, amb hipòtesis frívoles.

Fonts múltiples, per a l’insomni. Però en la pràctica, només dos escenaris possibles. Primer escenari: no tenim son. Buscarem activitats alternatives. Llegir, mirar la televisió, capbussar-nos a l’ordinador... Ocupacions dissuasives, si pensem que dormir és una acció, i no justament tot el contrari: el cessament transitori de la consciència. Segon escenari: tenim son. Tenim molta son. Desitgem dormir, amb totes les nostres forces. En tenim unes ganes intenses. Vehements. Però una causa externa ens ho impedeix. És el pitjor context. Patirem més. No voldrem dissuasions, ni alternatives, ni cap altra maniobra de diversió. Voldrem dormir i no podrem. Malauradament només agafarem el son quan ens hàgem de llevar. Perquè a l’alba caus rendit. Exhaust. Un son reparador, que pal·liarà ni que siga parcialment els efectes devastadors d’una mala nit. Però això només si pots quedar-te al llit. Si tens un compromís, t’hauràs d’alçar. Sense ganes. Baldat. Tenim marcades les hores per jaure. El temps per dormir no és lliure. Per tant, els estadis aptes per al somni tampoc no són discrecionals: només podem somiar quan clapem profundament. Somnis benignes, quan estem en fase MOR. D’altres potser poc gratificants, si els enganxem en fase IV. Però el pitjor de tot és fantasiejar despert. És d’il·lusos. De ximples. D’insensats.

IMAGINEU / 2

Imagineu una finestra. Està closa. Si no hi ha matisos, una finestra tancada és sinònim d’obscuritat. Matisem, doncs: té ventalles. Però estan barrades, també. Per tant, tot i l’explicació, continuem a les tenebres. Hi ha la lluerna, però l'estança és fosca. Antitètic. Inquietant. Que es faça la llum, doncs. Només la llum: volem continuar aïllats de l’exterior. I en tenim opció: obrim només les gelosies. Restarem incomunicats físicament; no pel que fa a la visió.

Penseu ara que no volem llum. El que ens molesta és la calor. Tenim la pretensió de dormir, però no ho podem fer perquè fa basca. Ansiegem que entre el vent, per refrescar l’habitacle. Ara la millor opció és oblidar-nos de les ventalles i esbatanar la finestra. Es renovarà l’aire. I entrarà la llum. Perquè, si us adoneu, hi ha una opció impossible: ventilar sense que penetre la claror. No s’hi valen, l’aire condicionat ni altres dispositius elèctromecànics. Hom podria argumentar que tampoc no podrem dormir, amb tanta lluminària. Però posem per cas que tenim un son ben pesat. Podem dormir, tot i la claredat.

Adduïm un altre motiu que ens fa impertinent el fet d’obrir: les mosques. Hi ha gent que no suporta les mosques. Pot dormir amb calor, amb llum... Amb mosques, no. Tornem a discutir-ho, doncs. Cadascun al·legarem què és pitjor. Continuarem barallant dues opcions: obrir la finestra o no. Podrem enfrontar judicis de fet. Podrem jerarquitzar els avantatges i els inconvenients. Acarar-los, arribar a un consens. És evident que hi jugarà la subjectivitat. L’egoisme. Per a cadascun serà més irritant una situació. Totes en pes, si hom té un caràcter difícil. Uns i altres defensarem la nostra opció. Amb vehemència, si voleu. Potser fins i tot algú tinga manies que ratllen la patologia: té al·lèrgia als insectes; pateix fotofòbia; la temperatura excessiva li provoca desmais... Són malalties, més aviat. La decisió comença a ser innegociable, quan entren en joc les malalties. 

Reblem el clau: algún es nega a obrir la finestra argumentant que té por. Temor. Pànic, si anem a l'extrem de la gradació. No hi ha res a discutir. La paüra, en aquests casos, és un prejudici. Inalterable. Irracional. El temor és innegociable. No s'hi pot argüir res. No hi pot haver cap pacte. La finestra romandrà tancada a pedra i a bac. I la por continuarà, fins i tot si el buit està protegir per una reixa de ferro colat.

La por viu al moll de l'os. I és arbitrària. Despòtica. Tirànica.

IMAGINEU / 1

Imagineu un balcó. Un balcó estàndard d’un edifici convencional. Metre i mig d’ample per quatre de llarg, posem per cas. Acordem també que és un primer pis. Us propose un joc. De segur que heu imaginat un balcó amb barana. La barana però ha de tenir la part inferior lliure d'obstacles, de tal manera que s´hi puguen traure les puntes dels peus. El joc consisteix a apropar-se tant com pugueu a la barana, però sense tocar-la. Quatre dits de cada sabata han d’eixir del voladís. És ben fàcil. Cap problema. De segur que ho feu. Qualsevol és capaç de fer-ho. 

Imagineu ara que heu de fer el mateix, amb una lleugera diferència: no hi ha barana. El sòl, a quatre metres, sense cap barrera intermèdia. Molta gent ho faria, si l'aposta pagara la pena. Barata res no: és posar mal on no n’hi ha. Per no res només els temeraris ho farien. Rebutgem doncs els temeraris. I també els que pateixen de vertigen, que no ho farien per res del món. La resta, els que ens trobem entre els extrems, ens hi acostarien lentament, porucs, i trauríem un tros del peu més hàbil pel límit del voladís. El peu més hàbil primer, és clar: ens hi hem d’afermar abans de fer la passa definitiva. Acabada la prova, tornaríem a un lloc més segur caminant de cul. No faríem la volta. No es pot fer la volta al buit. A prop del buit, per ser exactes. Els més agosarats, abans d'abandonar el lloc, potser mirarien a sota, veurien el sòl a quatre metres, i es comportarien de manera jactanciosa.

Anem a complicar-ho una mica més. Imagineu que el balcó continua sense tenir barana, però no és el del primer pis. Està al pis de l’última planta d’un gratacel. Del gratacel més alt del món: el Taipei 101. Estem a 438 metres del sòl. Les regles del joc no canvien: cal apropar-se a la vora i traure quatre dits de sabata a l’abisme. Qui vol jugar? Ni tan sols els temeraris. Només algun trastornat, o algun suïcida.

Ara penseu. Objectivament, l’exercici és igual de complicat en els tres casos. Objectivament, la distància del sol no és un factor determinant. Els risc potencial de perdre és idèntic. Les conseqüències de la derrota, en canvi, són molt desigual. 

No compta el risc. El que compta són les conseqüències.

Ara ho podeu aplicar a la faceta de la vida que més us convinga.