LA SETMANA (ENTRE PARÈNTESIS) / 2

La setmana començà amb la continuació del culebrot Bárcenas i ha acabat amb l’acomiadament de treballadors de RTTV. Si fa no fa, dues cares de la mateixa moneda: la de la poca (nul·la) vergonya.

Quant al primer fet, la caverna, prietas las filas, s’ha afanyat a dir que els documents són fotocòpies d’unes fotocòpies, i que a totes les cistelles hi ha pomes podrides. Tant em fa que els documents siguen originals o fruit de cinquanta còpies, si el que s’hi diu és cert (i vergonyant). I les pomes podrides són totes les que hi ha a l cistell, per acció o per encobriment. Una excrecència que fa molta pudor a hores d'ara (i des de fa molt de temps).

Pel que fa a(l que hauria d’haver sigut) la radiotelevisió dels valencians, molt de dolor. No només pel fet de veure com tants companys de carrera, amics, coneguts i saludats s’han quedat sense feina, sinó per constatar de quina manera tan injusta i arbitrària els han acomiadat. Han pagat justos per pecadors. Els que havien entrat aprovant una oposició (o dues, en alguns casos) han anat al carrer quasi sense excepció, i són molts dels que entraren de calbot per duplicar (Zaplana) i triplicar (Camps) la plantilla els que s’hi ha quedat. Continuaran sent el que sempre han sigut: la voz de su amo (ara sense veus discrepants) i estómacs agraïts. Purga política (i personal), se’n diu. El primer responsable de RTVV, Amadeu Fabregat, va ser un dirigent nefast (i nefand), però els que han vingut darrere l’han fet bo.  

Parlem de literatura, que sempre desemboira una mica. Aquesta setmana he acabat L’herència d’Eszter, de Sándor Márai. Aposta sobre segur. Una delícia. Com a L’última trobada, Márai exerceix la seua mestria per narrar de manera (aparentment) senzilla uns esdeveniments (aparentment) quotidians, i per ajornar (eternament) els esdeveniments més sucosos, apuntats des del principi, però que no tenen resposta fins a les darreres pàgines.

Pel que fa a l’institut, bé. Continua la rutina (amb sorpreses cada dia). El 95% dels alumnes són una delícia, però el 5% restant... Aquesta setmana me les he tingudes amb un que qualificaré de pragmàtic (encara que ell, de segur, desconeix el significat del mot). Després de suportar-lo (estòicament) durant mitja hora, al final el vaig fer fora de classe. Va tenir la mala sort de topetar amb el director, quan s’adreçava a la sala de guàrdia. El director el va bonegar (fart d’ell, com tots) i li augmentà el castic: li ordenà que no entrara a cap classe en tot el matí i que s’estiguera a la biblioteca. Als deu minuts l’alumne havia burlat la vigilància dels companys de guàrdia i el tenia picant a la meua porta demanant de tornar a entrar. Li vaig dir que no, que estava expulsat, i que a més el director li havia manat que s’estiguera tot el matí a la biblioteca. <<¡Pues que cambien al director!>>, va ser la seua conclusió (o la seua exigència). El que us deia: un tipus pragmàtic (i cínic).

En fi, la setmana que ve, més.