ESTADÍSTICA, DICOTOMIA I IDEOLOGIA

El meu amic David, matemàtic, defineix l'Estadística com la disciplina que explica científicament que si ell es menja dues pomes i jo cap n'hem menjada una cadascú. Això explicaria la baralla continua que contemplem, atònits, entre les administracions central i autonòmica. Segons els polítics d'ací (els que manen, és clar), totes les mancances que patim són per culpa del senyor ZP, que, conjuntament amb els seus ministres, no fa més que cavil·lar com fotre els valencians. Segons l'altra part, el PP valencià s'ha instal·lat en un discurs victimista (respecte de Madrid) i triomfalista (respecte del que fan ells mateixos). Una dicotomia que, em sembla, podria ser aplicada també en sentit contrari.

Les qüestions macroeconòmiques se m'escapen, i les microeconòmiques també (sovint no sé ni els diners que porte a la butxaca). Sóc de lletres. Què hi farem! Avui he començat a llegir un article al Levante EMV on s'intenta explicar el finançament del govern espanyol i els presupostos de la Genialitat Valenciana (perdó, Generalitat). Un altre motiu de controvèrsia, com no. Segons uns ens donen més diners que mai; segons els altres la discriminació respecte de la resta de l'estat és evident, especialment si la comparació es fa amb algunes autonomies concretes (les de sempre; o la de sempre: ja podeu imaginar quina és). No he pogut arribar ni a la meitat: massa xifres, massa percentatges; massa coses que poden ser interpretades de forma maniquea.

Definitivament no m'interessa l'Estadística, ni les dicotomies, ni els sil·logismes puerils amb que les dues parts ens intenten convéncer. Continuaré pensant en clau ideològica (d'ideologia visceral, irracional, si voleu), que és l'única que em permet enviar a fer la mà els membres d'aquestes dues bandositats de tramposos.

LITERATURA I MARGES DIFUSOS

És diumenge al matí, i com que tinc més temps solc fer una repassada exhaustiva als blocs que m'interessen. A Tirant al cap m'entretinc llegint coses relacionades amb la literatura infantil i juvenil (LIJ), a més d'assabentar-me que l'amic Enric Lluch ha guanyat un premi (un altre, sí), el de Torrent. De seguida punxe l'enllaç per anar a l'altre Tirant (a fotre, en aquest cas), però encara no hi ha res. Decidesc fer un comentari respecte de la LIJ, però el meu fill es desperta i ho he de deixar per a la vesprada.

Després del cafenet, el xiquet dorm novament. Torne a l'ordinador, punxe el Tirant a fotre i ja hi apareix un comentari de la notícia (de cultura) barrejada amb altres (d'incultura i postcultura). Interessant, i per a pensar. Però continue capficat a fer el comentari que m'havia proposat aquest matí.

No ho recorde exactament, però em balla pel cap que va ser a Miquel Batllori, en una entrevista que li va fer Mònica Terribas a "La nit al dia", a qui vaig escoltar una màxima amb la qual m'identifique: "el mot literatura suporta molt malament els cognoms". Qualsevol tipus de cognom, afig jo, faça referència a l'edat dels lectors potencials (infantil, juvenil, per a adults), a la temàtica (d'aventures, de misteri, romàntica, negra...) i, fins i tot, a la llengua en què està escrita (catalana, espanyola, anglesa, etc.). Les etiquetes, és evident, existeixen, i potser fins i tot siguen pertinents. Però també és cert que, excepte en el tercer cas, els marges són ben difusos. I és això, precisament, el que a mi més m'atrau: els marges difusos.

Què entenem per LIJ? En principi fa referència a dues coses diferents. Per un costat, a la literatura feta per xiquets i joves. Per un altre, a la literatura escrita per ser llegida específicament per infants i joves. La primera és de consum pràcticament intern (l'escola dels autors, pares, avis i altres parents), i molt rarament sol ultrapassar els límits locals. Potser caldria alguna anàlisi en profunditat d'aquest tipus de textos. La segona planteja diversos problemes, però en parlaré només de dos:

a) Quan acaba la infantesa i comença la joventut? Quin període de temps abraça aquesta paraula tan en moda que és "adolescència"?

b) Hi ha obres concebudes per a un sector "no adult", i unes altres que tenen acceptació entre aquest públic però no estan pensades específicament per a ells.

Sé poc de les reaccions que genera la literatura infantil. Pel que fa als joves (entre dotze i divuit anys), la meua experiència docent em demostra que n'hi ha que no suporten el que s'aglutina sota l'epígraf "literatura juvenil", de la mateixa manera que uns altres són incapaços de llegir un text no adreçat específicament a lectors de la seua edat. Només un apunt: els "bons lectors" solen triar obres generalistes. Però també és cert que molts lectors de LIJ acaben sent "bons lectors". Entenent per "bons lectors" aquell que tenen assolit un hàbit de lectura.

I arribem al quid de la qüestió, a allò que volia dir des del principi: les que realment m'entusiasmen són les obres que jo anomene "híbrides". Són aquelles en què no saps si han estat concebudes per a un públic no adult o sota una aparença de LIJ hi ha una voluntat oculta d'arribar més aviat a un públic adult. Em referesc, per exemple, al Mecanoscrit del segon origen, de Pedrolo, ja citat per Tirant al cap; a Alícia al país de les meravelles, de Carroll; a El petit príncep, de de Saint-Exupéry; al Pinocchio de Collodi (ho escric en italià no només per pedanteria, que també, sinó especialment perquè la forma habitual en català és una adaptació aberrant de la traducció castellana); i, si m'ho permeteu, també a l'Agu Trot del meu admirat Roald Dahl.

En conclusió: la literatura per a infants i joves de qualitat ha d'agradar als lectors adults, i la literatura generalista ha d'agradar a un lector suficientment madur, tinga l'edat que tinga. Però l'ambigüitat del que no és ni una cosa ni una altra és summament atractiva.

HUMANITAT I QUADRUPÈDIA

Barcelona. Un personatge (no arriba a persona) insulta i colpeja una immigrant adolescent dins d'un vagó de metro semidesert. Girona. També en un vagó, en aquest cas atapeït, el revisor només demana el bitllet a un cubà negre. Les persones que hi són (aquests sí: persones) s'amotinen i es munta un sidral de cal déu. València, rodalia de la Facultat de Dret. Daniel Oliver Llorente, un estudiant de Benicull, veu com un energumen (no-persona) empaita la nòvia. S'acosta a la jove i li pregunta si necessita ajuda. L'energumen (a hores d'ara assassí) li venta un colp al coll, cau de tos i, sis dies després mor.

Recorde que fa molts anys, quan estudiava batxillerat, vaig anar a Llombai per estudiar amb un amic. Després de dinar ens acostàrem al casino del poble per fer-nos el cafenet, i només entrar-hi, enmig d'un soroll considerable retronà un "me cague en Déu" que va fer callar de sobte la concurrència. Un home menudet que rodava per allà s'adreçà ràpidament a la taula del blasfem, mentre el meu amic llombaí m'advertia que era el rector del poble. Davant l'expectació general, en arribar-hi, s'agenollà, posà el cap al terra com feien els indis a les pel·lícules, es va alçar, i sense dir res tornà al lloc que havia ocupat abans. El bròfec, estranyat, el fità als ulls, mentre rebia una mirada reprovadora. Entre els dos s'establí el següent diàleg:

- Es pot saber què fa, senyor rector?

- No res, fill meu. Només mirava si portaves sabates o anaves ferrat com les haques.

Fa temps que l'ofici de ferrador ha caigut en declivi. Abans, a cada poble n'hi havia un fum, però la minva de bestiar en provocà la pràctica desaparició. En canvi, vist per on van les coses, crec que d'ací a poc tornarà a ser un negoci rendible.

A Daniel Oliver Llorente, estudiant de Benicull, in memoriam. I també a tots els que, per la causa que siga, han de sofrir qualsevol tipus d'agressió de les no-persones.

DEBUT COM A ESCRIPTOR PORNO

Sí, sí, heu llegit bé. He debutat com a escriptor porno (com a actor no! Com a escriptor). Concretament la cosa va ser el passat 9 d'agost. I allò més gros és que jo no ho sabia! M'explicaré.

No tinc cap pudor a confessar que, sovint, escric el meu nom al Google i mire per on apareix (ho feu tots, no dissimuleu). És una forma fàcil de saber què es diu de tu i on, si no t'arriba la informació abans per un altre conducte. Per exemple, em vaig assabentar així que a la pàgina del grup de teatre "L´´ultim toc" apareixia una notícia sobre la presentació de "Femení singular" a Sueca. I de la mateixa manera em vaig assabentar d'una altra cosa que també té a veure amb "Femení singular". Però aquesta vegada, el nom que vaig incloure al Google no va ser el meu propi, sinó un pseudònim que faig servir sovint. Com que és una cosa molt específica i difícil (el pseudònim, vull dir) només van aparéixer quatre adreces (jo pensava que no n'eixiria cap), i totes quatre remetien a una pàgina de relats eròtics i pornogràfics. Encuriosit vaig punxar en un dels enllaços i... sorpresa! Allà hi havia el meu conte "Enyoridisa", traduït al castellà (de forma bastant barroera, val a dir-ho) i modificat en la part que narra el passatge en què els protagonistes tenen una trobada sexual. En l'original crec que sóc bastant elegant (almenys ho intente), mentre que en el plagi (traducció, còpia, potser siguen les paraules exactes) la grolleria arriba a extrems insospitats. Personalment, m'agrada la cuina a foc lent i menjar-me els plats una mica reposats, i allà s'ho mengen tot ben calent i a la desesperada.

Siga com siga, la veritat és que em vaig quedar de pasta de moniato. El culpable de la bretolada és algú del meu entorn pròxim, perquè a més de conéixer el conte sap que utilitze aquest pseudònim. La nòmina no és curta, perquè l'àlies el faig servir a bastament. Però és que, a més, aquest argument (el del succeït que us estic referint, no el del conte) em sona d'una altra cosa que de moment no puc contar, i "aquesta altra cosa" la coneix molt poca gent. El principal sospitós jura i perjura que no en sap res, i a hores d'ara m'ha convençut i estic completament perdut. Realment intrigant. Collaré qui haja de collar, per veure si en trac l'aigua clara. Promet de mantenir-vos informats i no prendre represàlies contra l'autor.

SUECANS (I SUECANES)

En l'últim post vaig prometre que parlaria de literatura i, com que sóc complidor, ho faré. Encara que no sé molt bé si es tracta realment de literatura o més aviat d'un gran embolic. I és que, no sé què passa, però darrerament m'apareixen suecans pertot. I avance, per si hi ha algun susceptible, que no em molesta en absolut: més aviat al contrari.

Sense anar més lluny, ahir mateix, vaig fer referència a un, el meu company de departament, Josep-Lluís. Però és que dels altres tres membres, Pilar és també suecana (en aquest cas d'adopció) i encara una altra, Antònia, és riolera amb empelts de la capital de comarca. Jesús, el darrer (en aquesta enumeració, que no pas en consideració i estima) és almussafer, però molt possiblement d'ací a poc tinga despatx a Sueca.

Com veieu, a la feina, voltat. A més d'això, fa un mes dalt o baix, els amics del Bloc Jaume I de l'Alcúdia, a proposta de l'amic Josep Lozano Lerma (com que tothom m'ho pregunta ho aclariré ací: no és família meua; a Alginet, Lozano és un cognom molt comú) em van convidar a xerrar del meu recull de contes "Femení singular" en una de les vetlades literàries que organitza el seu club de lectura. Com tenen per costum, després de la tertúlia em demanaren que proposara jo el següent llibre, i vaig apuntar "L'home manuscrit" (immens, apoteòsic) de Manuel Baixauli, amb qui ens trobarem el proper divendres 22 de novembre. És clar, Baixauli és també suecà. Per una altra banda, l'amic Emili Chaqués (de Sueca, ja ho haureu endevinat) ha tingut l'amabilitat d'organitzar una presentació de "Femení singular" al seu poble, prevista per després de les festes de Nadal. El grup de teatre "L'últim toc" (d'on creieu què és?) escenificarà alguns dels relats. I, per acabar-ho d'adobar, la presentació la farà Abel Guarinos, company meu de facultat, suecà, i amic de tota la rècula que he esmentat abans.

Enllace amb el post anterior, i la cosa està clara. Si, com hi apuntava, al final decidesc agafar les maletes, ben segur que m'instal·laré a la capital de la Ribera Baixa. Encara que sospite que algun grup de radicals voldrà fer-me fora a colp de tovalló.

RADICALS

Com que fa temps que tinc per costum no veure la televisió, de vegades em perd alguna cosa que paga la pena. L'altre dia, a l'institut, el meu company Josep-Lluís (gens radical) em comentava que en un programa que porta per nom "Tengo una pregunta para usted" apareixia Carod-Rovira (segons alguns molt radical) i que la cosa era de veure. Com que actualment amb el Google i el You Tube es pot solucionar pràcticament tot, ara mateix, dissabte de vesprada, que és quan tinc una estoneta lliure, acabe de veure el fragment en què apareix el (molt radical, recordeu-ho) líder d'ERC (podeu veure'l ací). La veritat és que no l'he trobat massa radical. Més aviat al contrari: ponderat, didàctic, tranquil... excepte quan un parell de personatges (el substantiu persona el reserve per a casos que no presenten tants dubtes) s'han entestat a dir-li José Luis adduint que "ellos no sabían hablar catalán". Encara com la immensa majoria sap francés i anglés i una gran part de les llengües del món (ja ho sabeu, els castellanoparlants són poliglots de mena) i és per això que mai no he sentit dir a ningú Paco Mitterrand (expresident de la República Francesa), ni Jorge Matorral (president dels EUA, oh yeah!), ni Miguel Zapatero (excampió del món de F1, que qui sap si no deu ser cosí germà del president espanyol). Aquests dos personatges (que m'han semblat bastant radicals) tenien una diferència bàsica però: si bé el primer semblava més despistat que una altra cosa, la segona (una dona major de Fatxadolid) era el prototip d'espanyola intransigent. No se li va ocórrer una altra cosa que acabar la seua intervenció amb un "no tengo ningún interés en aprender catalán" per, seguidament, seure amb un somriure i una cara de satisfacció que només poden fer els imbècils quan després d'una actuació esperpèntica creuen haver inventat la penicil·lina. I, evidentment, no podia faltar la parella de valencians (ella de Riba-roja; ell no me'n recorde d'on, però els dos, al meu entendre, bastant radicals). Un li va preguntar si respectaria una negativa de valencians i mallorquins a separar-se d'Espanya per unir-se als Països Catalans. Carod va contestar que, evidentment, sí. I jo em dic: fem la pregunta al revés? Què passaria si els valencians i els mallorquins decidiren majoritàriament separar-se d'Espanya per unir-se a Catalunya, a la República del Congo, o simplement per restar sols? A hores d'ara utòpic, però, sincerament, veig l'exercit espanyol amb tota mena de material bèl·lic ocupant València i Palma. Com que sembla que la contestació no el deixà satisfet del tot, reblà el clau i li preguntà per què s'entestava a dir País Valencià per referir-se al nostre territori. Amb això, no us cansaré. La senyoreta de Riba-roja no es va parar en brosses: li preguntà a boca de canó si li semblava correcte citar-se amb ETA a Perpinyà per acordar que la banda terrorista actuara "en todas las comunidades autónomas menos en Catalunya". Tampoc no ho comentaré: només afegiré que la resposta de Carod va ser tan brillant (començà amb un "¿estaba usted allí para saber lo que yo dije?") que al final la del Camp de Túria no va poder fer cap altra cosa que mostrar-se d'acord amb ell. D'això se'n diu anar a per llana i tornar esquilat.
D'intervencions poc o molt pròximes a les tesis de Carod (o senzillament no espanyolistes), ben poques: una mallorquina de Sóller i un navarrés. Si, com assegura el programa, el públic-entrevistador configura un perfil molt semblant al conjunt de la societat, dóna ganes d'agafar les maletes. El problema és on anar, perquè sembla que tot el món estiga ple de gentola.
I que conste: tot i que coincidim en algun cognom, el líder d'ERC no és parent meu. Tampoc és que m'identifique ideològicament amb tots els plantejaments seus ni amb els del seu partit. És més, considere que per ser líder polític té un problema greu: la seua facilitat innata per ficar la pota quan més inoportú resulta, com ha demostrat més d'una vegada. Però els radicals, el que se'n diu radicals, em sembla que són els altres.
El pròxim dia promet parlar de literatura.

L'HOME SUBTERRANI

Dissabte passat, passejant per l'Alcúdia, vaig trobar l'amic Josep Bausset. Ens vam saludar i quan li preguntí com estava, amb una indolència pròpia de nonagenari que n'ha vist de tots els colors, em va dir que bé, però que ja no tenia massa a fer en aquest món. Vam romancejar una mica, com als dos ens agrada, i finalment ens vam acomiadar. Al poc, assegut en una terrassa em feia un cafenet amb la meua dona, la meua cunyada i el meu fill (el xiquet, que té onze mesos, no va prendre café). Mentrestant el cap em volava a una anècdota escoltada de la mateixa boca de Bausset (per saber-ne més, i us assegure que val la pena, podeu consultar "Josep-Lluís Bausset. Testimoni de tota una època", i "Bausset. Converses amb l’home subterrani", ambdues obres de l'amic Santi Vallés, a qui amb traïdoria i sense permís previ li he plagiat el títol).
Us contaré l'anècdota. Bausset, que havia estudiat Química, aprovà unes oposicions per a exercir la docència en ensenyaments mitjans poc abans del 36. Només acabar la guerra es trobà la desagradable sorpresa que aquell procés selectiu havia estat anul·lat pel nou govern feixista. Per tant, va haver de buscar-se les garrofes, i decidí obrir una farmàcia a l'Alcúdia. No penseu que en aquella època les farmàcies foren un negoci com ara: res a veure. Però si econòmicament allò no era cap ganga, la figura del farmacèutic sí que formava part del que es podria anomenar "forces vives locals", conjuntament amb el metge, l'alcalde, el mestre (no depurat i per tant falangista) i el sergent de la guàrdia civil. Com a membre del grup escollit, Bausset es veia obligat a mantindre un contacte habitual amb uns personatges que, si més no ideològicament, estaven a les antípodes. I ho feia sempre, és clar, en valencià.
Un bon dia, quan ja hi havia una certa confiança, el cap de la benemèrita institució no es va poder estar de dir-li: "Don José, perdone que le diga, pero desde hace tiempo que le quiero preguntar una cosa. Usted que es un hombre culto y con carrera, ¿por qué habla como los patanes?". A la qual cosa, Bausset contestà "Oiga, que en su pueblo, ¿los patanes como hablan?".
Sens dubte una lliço magistral. Encara avui a alguns els costa entendre que el català, com qualsevol llengua, és apta per a qualsevol ús, siga formal o informal. Però ja fa molts anys que l'home subterrani, que sempre sembla tenir-ne una a punt per a qualsevol situació, ho explicà perfectament a la inversa: el castellà també es pot fer servir en qualsevol registre. Fins i tot, perquè parlen "los patanes", com, malauradament, podem constatar cada dia.

Finalment, m'he decidit a crear el meu propi bloc. Després de pul·lular diàriament per la blogosfera he pensat que potser a algú li puga interessar allò que puga dir. En principi, deixe la porta oberta a tot: publicaré allò que em vinga de gust i amb la periodicitat que puga. Bàsicament, escriuré d'allò que més m'interessa: temes d'actualitat, però també literatura i coses que puguen passar en el meu entorn més immediat (Alginet, la Ribera, el País Valencià...). Crec que com a tast de presentació és més que suficient. A partir d'ara em pose a rumiar què puc escriure.
Salut.