Fa deu anys que ens deixà, però ens queda la seua poesia (i la seua narrativa). Un tastet.
Escanyaré la bèstia que em mossega a l’arrel
i escopiré el verí que emmalalteix la fulla.
El verd del meu amor és un bosc que es despulla.
Té la pell morta! Encén fogalls a tomb de cel!
Desabraça’m! Que l’aire torni a tenir-me viva,
lluny de l’ullal voraç que em clava a la tenebra!
Desabraça’m i, a sang, arrenca’m de la febre
que ha dut la meva barca fins a la teva riba!
Encerta’m de ple, llamp que signes l’enderroc!
Desabraça’m de l’aigua! Desabraça’m del foc!
Estella’m! Sigues ara el tall de la destral!
Contra el corc que m’ensenya a viure amb la ferida
parlo: sóc l’arbre pres d’angoixa tardoral.
Desabraça’m! O abraça’m sense retorn ni brida.
i escopiré el verí que emmalalteix la fulla.
El verd del meu amor és un bosc que es despulla.
Té la pell morta! Encén fogalls a tomb de cel!
Desabraça’m! Que l’aire torni a tenir-me viva,
lluny de l’ullal voraç que em clava a la tenebra!
Desabraça’m i, a sang, arrenca’m de la febre
que ha dut la meva barca fins a la teva riba!
Encerta’m de ple, llamp que signes l’enderroc!
Desabraça’m de l’aigua! Desabraça’m del foc!
Estella’m! Sigues ara el tall de la destral!
Contra el corc que m’ensenya a viure amb la ferida
parlo: sóc l’arbre pres d’angoixa tardoral.
Desabraça’m! O abraça’m sense retorn ni brida.
(M. Mercè Marçal, de Sal oberta)
Des que la vaig conèixer a la Univesitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent (1976), no he conegut personalment criatura més dolça.
ResponEliminaDiuen que el temps tot ho guareix, però l'enyor no t'abandona mai.
té tanta força i tanta bellesa, aquest poema! si el llegiu en veu alta, millor.
ResponEliminaXatoa, alguns no hem tingut la sort de conéixer-la, però sí d'apreciar la bellesa de la seua poesia.
ResponEliminaBegonya, força, bellesa, formalment impecable, barrejant la classicitat del sonet amb un no sé què que el fa modern... Genial.