més content que un gínjol

JO TAMBÉ SÓC MESTRE

2012-02-03T21:13:00.000+01:00

Gràcies, amics de la Marina.

MANIFESTACIÓ DE PLAYMOBILS

2012-01-29T20:34:00.000+01:00

Els xiquets fan el que veuen. Així que és normal que després de tota una setmana sentit a casa unes coses i unes altres sobre les mobilitzacions del sector públic, el meu fill haja tret tots els Playmòbils i haja organitzat una manifestació, segons ell "contra Rajoy". Després hem tirat mà d'un atrezzo un tant casolà, i el resultat és aquest. Vinga. Tota pedra fa paret.

DONA. CARLES PASTOR / MANEL ALONSO

2012-01-03T23:04:00.000+01:00

Una cançó de Carles Pastor a partir d'un poema de Manel Alonso. El missatge s'ho val. La cançó i el poema, també.

GENTOLA

2011-12-29T22:42:00.004+01:00

Esperanza Fuencisla Aguirre y Gil de Biedma és comtesa de Murillo i Gran d’Espanya. És filla de José Luis Aguirre Borrell y de Piedad Gil de Biedma Vega de Seoane. És per tant néta de José Gil de Viedma, comte de Sepúlveda. Està casada amb Fernando Ramírez de Haro y Valdés, fill d’Ignacio Ramírez de Haro y Pérez de Guzmán, comte de Bornos i Gran d’Espanya, i de Beatriz Valdés y Ozores, marquesa de Casa Valdés. Té dos fills: Fernando Ramírez de Haro y Aguirre, marqués de Villanueva de Duero i Gran d’Espanya, i Álvaro Ramírez de Haro y Aguirre, comte Villariezo.

Com es pot comprovar, ella mateixa i tota la parentela col·leccionen llinatges compostos fins a tal punt que els noms pareixen rastreres de botifarres. A més també col·leccionen retrògrads títols nobiliaris i casposes grandeses d’Espanya. A hores d’ara tot això podria ser anecdòtic, si no fóra perquè aquestes entelèquies els han permés als uns i als altres munyir la mamella des de temps immemorials, fins al punt que avui han esdevingut membres destacats de l’oligarquia que remena les cireres.

Esperanza Fuencisla Aguirre y Gil de Biedma ha dit avui que els funcionaris són uns privilegiats perquè quan es posen malalts cobren el 100% del sou. També ha titllat els funcionaris interins poc menys que de malfaeners i inútils, perquè segons diu “entran a dedo y no preparan unas oposiciones”.

Gentola. El qualificatiu es queda curt, sens dubte. Però ho deixarem ací.

ADÉU, ISMAEL

2011-12-23T13:18:00.000+01:00

Ha mort Ismael Latorre. El que esperàvem sense voler-ho des de fa un temps, s'ha esdevingut. Com a homenatge, publique la seua foto i un fragment encara inèdit de la meua novel·la La trampa del desig que descriu un itinerari molt especial d'Alginet, el seu poble i el meu. Un itinierari que ell farà malauradament aquesta vesprada per última volta. Adéu Ismael.

Riberaexpress

El carrer Empedrat és com un budell. Llarg. Molt estret per un cap; una mica més folgat per l’altre; desmanegat, en algun punt. Naix perpendicular a la via principal del poble, i acaba quan topa amb un pas a nivell. Es podria dir que comença subsidiari i mor atropellat. Trinxat, potser en fóra una definició més ajustada. Siga com siga, abans de finir serpenteja; se secciona per canviar la fesomia en cada cruïlla; muda l’amplada, com si volguera confondre el destí. Al poc que s'ha perfilat ja tomba a mà dreta per dibuixar una falç imperfecta. L’arc inacabat s’atura en sec en arribar al carrer de l’Almàssera. L’encaix amb la banda de dalt és ben confús: en lloc d’enfrontar, els dos trams es miren de gairó, com si desconfiaren l’un de l’altre, de manera que tant podríem considerar-los autònoms com parts d’un mateix tot. Potser només siguen solidaris pel nom, que no canvia. Pura arbitrarietat. El cas és que Almàssera amunt, un Empedrat més espaiós esdevé recte durant els escassos cinquanta metres que li resten per confluir desmornellat amb la Creu, una esplanada caòtica de la qual ningú no n’ha dit mai plaça. Sembla la forcadura d’un arbre esponerós que s’eixampla per poder expandir-se en quatre cimals irregulars. Cap al sud-oest, el carrer dels Escorrals se'n separa com si es tractara del braç extrem d'un canelobre. Cap a l’est, paradoxalment, s'obri pas el carrer del Nord, quasi paral·lel a l’Empedrat, com si fóra una branca que s’afigura rebel i en realitat s’humilia al terra seguint la soca mare en sentit invers. Mirant a tramuntana, el carrer del Depòsit té la voluntat septentrional que, si atenem els noms, hauria de correspondre a l'anterior. A la part de ponent, fent un nou revolt ara a mà esquerra, continua la nostra artèria original. De seguida es redreça i busca amb decisió el traçat del ferrocarril que l’ha d’estrangular. Més enllà dels rails, el barri del Calvari i el camí del cementeri semblen donar sentit admonitori a tot el viàtic anterior.

Estratègicament situat entre el temple i el fossar, el carrer Empedrat és part del viarany per on transiten els soterrars. En realitat, l'única via que completen de cap a cap. És per això que n’haurem de dir llòbrec, més que no per la sinuositat del traçat. En eixir de l’església, un seguici que anys enrere era rigorosament masculí i cada vegada es mixtura més, enfila el carrer de València, el nom que rep en aquell tram la carretera. Al poc, com si d'un embut es tractara, la comitiva ha d'alentir la marxa per embocar un Empedrat que no dóna l'abast. El tapó inicial i l'estretor que el segueix fan que s'haja de continuar el pelegrinatge amb prudència, quasi a pas de processó. Quan travessa el carrer de l'Almassera i sembla poder recuperar el ritme, la cursa es veu interrompuda de colp: és costum de fer parada a la Creu, on els més majors i els més ocupats donen el condol i tornen a buscar el recer del poble. No és qüestió d’anar tots fins al cementeri, massa allunyat per a cames desvalgudes i gent carregada d’obligacions. Acabada la cerimònia intermèdia, parents i amistats de tota la vida completen el trajecte fins als pinets intentant encalçar un cotxe fúnebre que, perduda gran part de la rècula, augmenta la velocitat com si haguera soltat llast.

M'AGRADA. MOLT

2011-12-05T18:41:00.002+01:00

LA TRAMPA DEL DESIG A LES NOTÍCIES DE CANAL 9

2011-12-03T10:41:00.002+01:00

Dimarts va eixir un reportatge sobre La trampa del desig a les notícies del migdia de Canal 9. L'ha fet Empar Soriano i m'agrada molt. Gràcies. La veritat és que em fa especial il·lusió perquè està gravat en un espai molt íntim: l'itinerari que fan els soterrars a Alginet, el meu poble, un viàtic recreat literàriament a la novel·la. De fons sona Take a walk in the sild side de Lou Reed, una cançó que té un pes específic en la meua obra anterior, Plagis, però que pensant-ho bé li escau molt a La trampa del desig. No hi havia caigut. Metaliteratura, al cap i a la fi.

LA TRAMPA DEL DESIG A 80 GRAMS

2011-11-30T21:40:00.000+01:00

Dilluns em van entrevistar a 80 grams. Us deixe l'enllaç amb el programa. L'entrevista comença al minut 26:14, però paga la pena d'escoltar el programa complet, si teniu temps.

DISCURS EN EL LLIURAMENT DEL CIUTAT D'ALZIRA

2011-11-15T07:30:00.004+01:00

GRÀCIES TELEMÀTIQUES ALS QUE M'HEU FELICITAT TELEMÀTICAMENT

2011-11-14T00:39:00.002+01:00

Que sou (i espere no deixar-me ningú):
Pasqual Alapont, Mara Alberola, Xavier Aliaga, Amparo Arcos, Jose Luis Arcos, Teresa Arnandis, Manuel Baixauli, Jeremies Barberà, Fran Barea, Francesc Bastidas, Anna Boix, Nelo Boix, Vicent Borràs, Carles Bayarri, Imma Cabré, Francesc Calafat, Pere Calonge, Esperança Camps, Carola Canet, Juli Capilla, Ezequiel Castellano, Marga Castellano, Pep Castellano, Laura Corbató, Rubén Cortés, Jéssica Crespo, Vicent Josep Escartí, Núria Espert, Josep Enric Estrela, Jordi Faura, Eva Ferrando, Alicia Garcia, Celeste Garcia, Pau Miquel Garcia, Àlan Greus, Vicent Girbés, Abel Guarinos, Marta Insa, David Iranzo, Manel Joan Arinyó, Esteve Juan, Kweilan, Aida Llopis, Pau M., Salvador Macip, Ximo Magraner, Hèctor Màñez, Vicent Marí, Laia Martín, Dolors Millo, Josep Millo, Francesc Mompó, Emili Morant, Enric Mut, Josep Lluís Navarro, Salut Navarro, Josep Nogués, Sylvia Pancorbo, Jesús Párraga, Salva Pérez, Antoni Picazo, Joan Pons, Josep-Lluís Ribes, Enriqueta Rincón, Baltasar Roig, Cristina Roig, Roser Sancho, Pura Santacreu, Enric Senabre, Hèctor Serra, Carme Soler, Tere Teresa (Escutia), Vicent Usó, Anna Vallés, Helen Valverde, Josep Manel Vidal, Xavier Vidal, Silvestre Vilaplana, Jose María Zapater, IES Almussafes, IES Enric Valor i IES Clara Campoamor.

LA TRAMPA DEL DESIG A LA PREMSA

2011-11-13T13:37:00.005+01:00

Continue atabalat per la ingent quantitat de missatges rebuts. A més dels que em van felicitar in situ a la gala de lliurament, en són molts, els que ho han fet en les darreres trenta hores. Estic fent un llistat de gent per agrair-los-ho públicament. De moment us passe un llistat dels llocs de premsa que se'n fan ressò. Moltes gràcies a tots, i disculpes si me'n deixe algun (que de segur que sí). Com a tast, us deixe el vídeo de Bon dia Torrent. Magnífic.

PREMSA
Levante
Las provincias
RiberaExpress
Ara.cat
El País
El Punt Avui
Bon dia Torrent
News La Costera
XCat
Diari de Girona
Vilaweb
L'informatiu
Portal del llibre

BLOCS
Bromera de lletres
Rebomboris (bloc de l'EIS Almussafes)
L'últim toc teatre
Els primers gestos del verd (bloc de Mercè Climent)
Uendos, greixets i maremortes (bloc de Francesc Mompó)
Tota pedra fa paret (bloc del Departament de Llengües de l'IES Clara Campoamor)
Gent de trobada

GRÀCIES A TOTS

2011-11-12T20:44:00.000+01:00

Davant la impossibilitat material de contestar tots els missatges que m'arriben per terra, mar i aire (telèfon, facebook i correu electrònic, vull dir), us done les gràcies a tots de manera col·lectiva, i promet que contestaré de manera individual seguint estrictament l'ordre de rebuda (o no, que això encara ho he de pensar)
Gràcies

EUFÒRIC

2011-11-12T02:00:00.001+01:00

Promet que tornaré a actualitzar el bloc només em passe la borratxera.

MANIPULACIÓ INFORMATIVA

2011-09-19T14:41:00.000+02:00

Ahir vaig anar a veure el Llevant a l'estadi. Vaig gaudir com feia anys que no ho feia en un camp de futbol. En tornar a casa entrí en algunes pàgines per veure com païa la derrota la caverna mediàtica. En un dels dos diaris esportius de més tirada de la meseta, el titular que encapçalava les declaracions de Juan Ignacio Martínez deia, textualment: "Las decisiones del árbitro hoy nos han favorecido". Com que tenia son i me n'anava a dormir, no hi vaig indagar. Avui sembla que la poca vergonya que els queda (poquíssima: era verda i un burro se la menjà quasi tota), han canviat el titular per un altre que tampoc s'ajusta a la realitat, però no és tan tendenciós. Els més fanàtics (sí, encara n'hi ha de més) continuen mantenint el titular i una transcripció voluntàriament falsa i tendenciosa per justificar-lo. No cal dir que les paraules entre cometes han de reproduir textualment el que es diu, però per a aquesta gentola deuen tenir un altre ús. Ho podeu comprovar punxant ací. A sota teniu la transcripcció del pastitxe i més a sota encara les declaracions reals de JIM, que podeu confirmar veient el vídeo. Si us voleu estalviar totes les impertinències de Mou, aneu directament al minut 7'30.
En aquest cas sembla que el burro no deixà ni un bri de verd.

El entrenador del Levante ha declinado comentar la labor arbitral: "Nunca hablo de los árbitros ni cuando se equivocan ni cuando aciertan. Hablo con ellos más en su caseta. Siempre hay jugadas confusas en los partidos y tiene que decidir rápido. Hoy, las decisiones nos ha beneficiado al quedar con uno más en el campo y eso ante un rival como el Madrid se agradece y se nota", ha indicado.

Es verdad que hoy nos ha beneficiado quedarnos con un jugador más y eso es verdad que contra un Real Madrid en el transcurso de hora y media de partido se agradece mucho.

CROAC, CROAC

2011-09-18T23:06:00.000+02:00

CURSET INTENSIU DE RETÒRICA

2011-09-09T12:17:00.002+02:00

HI HA GENT QUE TÉ MOLT POCA FAENA

2011-09-08T12:19:00.001+02:00

Ho podeu comprovar punxant ací.
La peluca de una Virgen obliga a intervenir
a la Guardia Civil
L'alcaldesa, el rector, la mare de Déu, la Guàrdia Civil, la perruca... I dieu que som al segle XXI?

A TREBALLAR

2011-09-01T10:03:00.002+02:00

Després de molt de temps, em dispose a tornar a l'institut. Encara no m'ho crec. La veritat és que en tinc ganes. Ja us contaré com ha anat.

MOTRÓ SU PENE ERECTO I LE PIDIÓ UNA "CHUPAETA"

2011-07-18T18:57:00.000+02:00

Per via interna, Vicent Girbés em proposa la següent frase de la setmana:
"Els mateixos que volen fer fora el president de la Generalitat són els que han deixat entrar Bildu a la política" (Rita Barberà)
Li dic que és bona, però n'hi ha d'altres, com ara:
"Los valencianos no comparten el auto" (Lola Johsons)
Mentre reflexione i pense que la de la Johnson és certa, perquè jo no li deixe el cotxe a ningú, apareix davant dels meus ulls una altra frase que supera, amb molt, totes les anteriors:
"Mostró su pene erecto y le pidió una chupaeta" (Auto del jutge del cas Sanz).
I després diuen que Fellini feia cine surrealista...

XAVIER VIDAL GUANYA EL PREMI 7 LLETRES

2011-07-12T20:45:00.000+02:00

Per més que m'ho propose la feina no em deixa dedicar més temps al bloc. Però d'avui no podia passar. L'amic Xavi Vidal ha guanyat el prestigió Premi 7 lletres de literatura amb el recull de contes Encara sort! I tanta, de sort, com n'ha tinguda! I també nosaltres, que ens alegrem moltíssim. Esperem que la cosa vaja ràpida per poder llegir com més aviat millor l'obra guanyadora. Ell, de moment, s'ha quedat com el veieu a la foto: més ample que llarg.

PENDEJOS

2011-07-09T20:50:00.000+02:00

SÓC ALGÚ / CLARA ANDRÉS

2011-06-29T09:52:00.000+02:00

SÓC ALGÚ

CLARA ANDRÉS

Sóc algú que no sap més enllà del que veu a l'espill,
amb uns ulls i amb un nas i una boca que parla per mi.

Sóc algú que camina amb un peu de sis dits
i amb façana de pits xicotets, que ara riu i no vol,
que ara diu i no es creu la meitat del que ha dit.

Vinc a ser el paper que ve a ser la disfressa del cos,
la mentida que es creu quan algú se'n recorda de mi.

Sóc el jo que tu veus tan tranquil, que s'agita per dins i no és gita de nit,
que ara riu i no vol, que ara diu i no es creu la meitat del que ha dit

Sóc algú que es presenta amb aquesta carcassa que veus,
amb uns ulls i amb un nas i una boca que parla de tu.

Sóc algú que té enmig de les dents un forat per què mai et dirà la veritat,
que ara riu i no vol, que ara diu i no es creu la meitat del que ha dit.

Sóc algú que camina amb un peu de sis dits i amb façana de pits xicotets,
que té enmig de les dents un forat per què mai et dirà la veritat.

LA FRASE DE LA SETMANA

2011-06-28T19:33:00.000+02:00

Fórmula 1 - Barris 0

Encara que Rita diga que la frase és falsa. Jo encara diria:

Fórmula 1 - País Valencià 0

Encara que Rita diga que el País Valencià no existeix.

FRAGMENTS DE LITERATURA / 1

2011-06-24T15:41:00.001+02:00

Ja sabeu de la meua afició a col·leccionar fragments de literatura que em semblen especialment reeixits. A Plagis em vaig desfer d'alguns, inserint-los a la narraciò. Però continue acumulant-ne, i no sé quina eixida donar-los. Així que us proposer un joc: cada divendres en penjaré un al bloc i heu d'endevinar a quina obra el podem trobar. Divendres següent donaré la solució. El d'aquesta setmana és:

Mamar fins als tres anys té l'avantatge que després, de gran, tens la certesa d'haver estat feliç.

RECORDA RESPIRAR / FELIU VENTURA

2011-06-23T07:02:00.000+02:00

M'agrada aquesta cançó.

RECORDA RESPIRAR

Juntes, sota el mateix paraigües,
entre bassots de prejudicis,
i males mirades.

Se saben lliures sumant la seua pell...

Passe el que passe recorda respirar
que em sentiré ningú

si un dia em faltes tu.

Juntes, en el mateix paisatge,
a voltes amb desfici,
però sempre amb coratge.

Juntes, amb el mateix llenguatge,
desterren els judicis
i esborren les paraules.

Se senten soles entre tanta gent...
Se senten mudes i no els cal la veu...

Passe el que passe recorda caminar,
que el pas no el tinc segur

si un dia no véns tu.

Passe el que passe recorda respirar
Passe el que passe recorda caminar,
Passe el que passe recorda respirar
Passe el que passe recorda imaginar
un dia, en el futur,
on siga lliure amb tu.

XVIII TROBADA D'ESCRIPTORS AL PIRINEU

2011-06-22T09:56:00.000+02:00

Aquest cap de setmana Solsona acull la XVIII Trobada d'Escriptors al Pirineu. Els valencians hi serem (molt ben) representats per l'amic Vicent Borràs. Fa un parell d'anys vaig tenir la sort de poder ser a Auloron, en companyia de la bona gent de l'organització i molts companys catalans, illencs i occitans. Fruit d'aquella trobada va nàixer el recull de contes Dotze bitlles i un bitllot, en català i en occità. Era la primera vegada que es traduïa un text meu a una altra llengua, i em va fer especial il·lusió. I una mica de paura, perquè quan m'enviaren la traducció occitana perquè la corregira i en donara el vist-i-plau, no sabia què fer. No cal dir que vaig contestar que em semblava perfecta (i estic segur que ho és). El conte es titula Al dau i als bous. Us en deixe les primeres línies (en català i en occità).

Bernat Espí agafa l’auricular. Una dona comença a parlar en francés. Enmig d’una al·locució caòtica només discrimina el seu nom, pronunciat de manera molt defectuosa. La resta li és inintel·ligible. Pensa que deu ser un error, o alguna nova estratègia de màrqueting. Opta per penjar. Al poc l’aparell torna a sonar. Ara s’hi fixa, en la pantalla digital. 0059... Un número estrany. Prem el botó de trucades rebudes i comprova que és el mateix d’abans. Tot i això, decideix contestar. Una veu diferent, també femenina, saluda amb un bonjour, però després canvia a un castellà bastant correcte. Explica que telefona des de l’asil d’Auloron. El resident Bernat Espí –un altre Bernat Espí, cal suposar-, ha mort. En el testament ha deixat manat que busquen els parents a Alginet, una vila a prop de València. En encetar les indagacions, una senzilla gestió telemàtica els ha fet saber que al poble esmentat hi ha algú que té idèntics nom i cognom que el difunt, i han decidit començar-hi. En definitiva, que truquen per saber si Bernat Espí, el viu, el d’Alginet, sap alguna cosa de Bernat Espí, el mort, el d’Auloron. El viu contesta que sí, parc i indecís en principi. Després afig que deu tractar-se d’un oncle seu, del qual n’ha sentit parlar tota la vida, encara que mai no l’ha conegut. Fa més de seixanta anys que el pare li va perdre la pista, però ha de ser l’enyorat tiet en memòria del qual ell va rebre el nom ara fa quaranta-dos anys.

Bernat Espí aganta lo telefòn. Una femna comença a parlar en francés. Al mitan d’una allocucion caotica sonque ne discrimina son nom, prononciat d’un biais plan defectuós. Lo demai li es inintelligible. Pensa que deu èsser una error, o qualque estrategia novèla de marqueting. Decidís de penjar. Al cap de pas gaire l’aparelh sona tornarmai. Ara i fa atencion, sus l’ecran numeric. 0059... Un numèro estranh. Apièja sul boton de las telefonadas recebudas e verifica qu’es lo meteis qu’abans. Malgrat aquò, decidís de respondre. Una votz diferenta, feminina tanben, saluda amb un bonjour, mas aprèp càmbia a un espanhòl pro corrècte. Explica que telefona dempuèi l’asil d’Auloron. Lo resident Bernat Espí –un autre Bernat Espí, cal suposar-, es mòrt. Dins lo testament a laissat coma volontat que cerquen sos parents a Alginet, una vila a ras de Valéncia. En entamenar
las recercas, una gestion telematica simpleta los a assabentat que dins lo vilatge mençonat i a qualqu’un qu’a los meteisses nom e nom d’ostal que lo defuntat, e an decidit de començar per el. Fin finala, telefonan per saber se Bernat Espí, lo viu, lo d’Alginet, sap quicòm de Bernat Espí, lo mòrt, aquel d’Auloron. Lo viu respond que òc, brèu e indecís a la debuta. Puèi apond que deu èsser un oncle sieu, que n’a ausit parlar tota la vida, encara que jamai l’aguèsse pas conegut. Fa mai de seissanta ans que son paire ne perdèt la pista, pr’aquò deu èsser aquel quenque laguiat que per onorar sa memòria ne recebèt lo nom fa ara quaranta-dos ans.

LA FRASE DE LA SETMANA

2011-06-21T09:43:00.000+02:00

Soy Superman

Alfonso Rus

Sense comentaris

VIVA MÉXICO!

2011-06-20T16:07:00.000+02:00

Encara em bota el cor dins del pit. He arribat a casa. Pensava que no hi havia ningú, perquè acabe de deixar la meua dona i el meu fill en un altre lloc. Pose la clau al pany, i només obrir la porta em sent un crit esgarrat. VIVA MÉXICO!!!! Hòstia! No sabia si entrar o cridar la policia. No sabia si em trobaria Panxo Villa o Federico Trillo que s'havia tornat a despistar, i en tot cas no sé què hauria estat pitjor. Però no. Només és que a la dona que ve a fer feines li agrada Chavela Vargas. A mi també m'agrada però... Això s'avisa, collons!

DEMÀ TOTS A LA MANI

2011-06-17T09:54:00.000+02:00

LA FRASE DE LA SETMANA

2011-06-16T08:00:00.006+02:00

Hay que ponerse ropa interior mona para que cuando te agaches se vea algo bonito

Elena Tablada (que no sé qui és)

No podem permetre'ns desaprofitar gent com aquesta.

IMAGINEU 4/ LA MONEDA A L'AIRE

2011-06-15T08:00:00.001+02:00

Imagineu una moneda a l’aire. Cara o creu. De segur que molts, en llegir la primera oració, heu pensat en la dicotomia que l’havia de seguir. És normal. És un lloc comú. La moneda: dualitat en estat pur. N’hi ha més exemples, però. Alguns, altament prejudicials: carn o peix, xiquet o xiqueta, moro o cristià... No els tindrem en compte, per parcials. Però en podem apuntar d’altres originàriament innocus, tot i els sentits tergiversats que se’ls ha buscat després: dreta o esquerra; blanc o negre... Suficients. Ja tenim la moneda, la cruïlla i els colors. Binomis molt semblants. Però en sentit estricte, no són equiparables. Del blanc al negre hi ha una gradació: tota una gamma de grisos. La tria, per tant, no és dicotòmica. Tampoc no ho és, l’elecció en un encreuament. Els diferents viaranys formen una xarxa complexa i intercomunicada. Solidària, en podríem dir. Es pot arribar al mateix lloc seguint itineraris diversos. Quan agafem una senda és molt possible que després trobem altres desviacions que ens permeten de retornar a la via rebutjada. En última instància, sempre ens queda l’opció de tirar al dret, camp a través, sense seguir cap ruta establerta. Tots els camins porten a Roma, si volem caure en un altre tòpic. El cas de la moneda és potser més complicat. O més simple, segons com es mire. Cara o creu: sense matisos. És l’única fórmula estrictament binària. Algú pensarà en la possibilitat que caiga de gairell. Una hipòtesi infreqüent, en la pràctica. Fútil, de tan inversemblant. El de la moneda és sens dubte l’exemple més pertinent per a metaforitzar les divisions trascendents. Enganyosament trascendents, en molt casos: no us deixeu confondre. La imminència fa semblar cabdals algunes decisions que vistes amb perspectiva temporal són insignificants. O potser substantives, però en cap cas culminants. Les deliberacions que normalment ens juguem a cara o creu en són ben poques, al llarg de la vida. Generalment les tries són reversibles. El bé i el mal absoluts són fenòmens rars. Desusats. Extravagants.

MANIFIESTO PERSONAL A FAVOR DEL TRILINGÜISMO

2011-06-14T08:00:00.048+02:00

Antes de centrarme en los aspectos fundamentales de la presente misiva, y consciente de mi dificultad para expresarme en el glorioso idioma español, les ruego que me disculpen si algún fragmento del texto les resulta farragoso o directamente incomprensible. No lo hago por exonerarme de mis ineludibles responsabilidades, sino por avanzarles con satisfacción que, a Dios gracias, esta lamentable rémora que afecta a gente de mi edad y de generaciones posteriores, causada sin duda alguna por la pésima instrucción escolar que recibimos en nuestra más tierna infancia, será subsanada de inmediato mediante disposiciones dictadas por el recto proceder de quién está facultado para ello.

Nací en Alginet el año 1967. Hasta los diez años cursé estudios en el Pepita Greus, el único colegio público que había en mi pueblo. Era un colegio como Dios manda, donde nos enseñaban lo que había que aprender. Los maestros, en general, estaban muy preparados, y los métodos pedagógicos eran altamente eficientes. Por ejemplo, en segundo de lo que entonces se llamaba EGB tuvimos la suerte de tener como maestro a don Abraham, un auténtico caballero español que incluso físicamente recordaba a don Quijote. El tal don Abraham nos instruía de manera ejemplar. La primera semana de clase la dedicó a determinar de manera fehaciente la capacidad intelectual de todos y cada uno de sus alumnos. Después de tan exhaustivo proceso de análisis (a decir verdad, lo hacía a ojo de buen cubero, pero aplicando su innata e infalible intuición psicopedagógica), nos dispuso en grupos de cuatro, y nos colocó de manera que los más capacitados para el estudio ocupábamos la parte delantera del aula. A partir de la segunda semana, los dos o tres grupos que podíamos aprovechar sus sabias explicaciones, permanecimos en clase, mientras el resto (unos veinte niños de seis o siete años) salía a los campos próximos con el fin de recoger leña para que cuando llegara el frío invierno pudiésemos estar calentitos. Es decir, en los años setenta don Abraham ya incluía en su metodología lo que hoy se ha venido en llamar atención a la diversidad. ¡Aquello sí que era atención a la diversidad, y no la patraña de ahora! Además de su previsión, a don Abraham le caracterizaba su afán por enderezar el rumbo de nuestras vidas, ya que algunos llegábamos de casa un tanto descarriados. A tal efecto, cada viernes nos hacía copiar el fragmento del evangelio que se leería el domingo en la iglesia. El lunes, sin demora, se interesaba por saber quién había asistido a misa y quién no. Los ausente eran reconvenidos con unos cuantos zurriagazos, administrados por medio de una caña de bambú que nuestro añorado maestro tenía en una esquina del aula para utilizarla cuando fuera menester (que era muy a menudo). En cuanto a las materias de estudio, su metodología era también ejemplar: explicaba poco y preguntaba mucho, aplicando ya en aquella remota época lo que hoy, de forma frívola, ha venido en llamarse autoaprendizaje. Como medida correctora, a quién no había aprendido la lección que él nunca había explicado, le aplicaba la cañita de bambú sobre nalgas y posaderas. Sobre nalgas y posaderas si era posible, porque como los díscolos nunca pueden dejar de serlo, cuando veían a don Abraham levantar la vara para cumplir su ineludible obligación, se empeñaban en moverse y entorpecer la lícita acción del maestro, de manera que a veces el contacto corpovaral (y perdonen la creación léxica un tanto extemporánea) acababa produciéndose en alguna parte menos mórbida y don Abraham, involuntariamente, causaba alguna herida al inquieto educando. Previsor como era, don Abraham tenía un botiquín perfectamente equipado con agua oxigenada, algodón y mercromina, para paliar los efectos de un golpe en algún sitio inoportuno. Pero en fin, anécdotas aparte, y como de todos es sabido que la letra con sangre entra (¡y los números también!), pasamos un año muy bonito mientras crecíamos felices y nos íbamos preparando para nuestra vida de adultos.

En tercero y en cuarto no fuimos tan afortunados, porque, hete aquí que nos tocaron en suerte dos maestras, doña Remedios y doña Antonia. No lo hicieron mal del todo, pero acostumbrados a la sabiduría del antiguo maestro, las exiguas cualidades que pudieran atesorar estas dos señoritas (la primera más bien señora) nos parecieron poca cosa. Y es que de todos es sabido que no pueden ser nunca equiparables las aptitudes de un docto caballero a las de cualquier fémina, y menos a las de aquellas pobres mujeres que, al fin y al cabo, hacían lo que podían.

Cuando tenía que pasar a quinto curso llegó la debacle. El ministerio tuvo la ocurrencia de crear un colegio nuevo en la población. En realidad el edificio había sido construido para albergar un instituto, pero una vez acabado decidieron que el que quisiera cursar BUP ya tenía el de Carlet. Al fin y al cabo, la mayoría acabaríamos siendo labradores, como nuestros padres, y no hacía falta poner tan fácil el acceso a las enseñanzas medias. En definitiva, que al final decidieron reconvertir el edificio del instituto en colegio de educación primaria. Para disimular su inicial error de previsión, quisieron hacer creer que en el Pepita Greus no cabíamos. ¡Como que no cabíamos! ¡Con lo calentitos que estaban los cuarenta cuerpos y sus correspondientes cuarenta almas dentro de la misma aula, con la estufa alimentada con la leña que los compañeros menos capacitados para el estudio habían recogido las primeras semanas de curso! Y si eso no alcanzaba para hacernos entrar en calor, siempre quedaba la opción de portarse mal (a veces ni eso hacía falta) para acabar calentito por obra y efecto de la cañita de bambú. Pero en fin, quieras o no, por un caprichito ministerial, colegio nuevo y traslado de grupos y maestros. Los alumnos del Pepita Greus nos vimos obligados a disgregarnos. Más o menos la mitad no tuvimos más remedio que recalar en el que poco después se llamaría Blasco Ibáñez, pues cuando nosotros llegamos aún no tenía ni nombre.

No tenía nombre el colegio, pero sus maestros, por desgracia, sí tenían. Y cuando digo por desgracia es porque sus nombre eran engendros extravagantes tales como Vicent, Joan, Carme, o Carles. Incluso el director, con toda la desfachatez del mundo, se hacía llamar Robert. Sólo con los nombrecitos que se gastaban ya podrán ustedes intuir la catadura moral de semejantes personajes. Pero es que además, otros que tenían nombres aparentemente civilizados, como Salvador, Baltasar, Pepa o Maria Teresa, los completaban con unos apellidos con cierto tufillo subversivo que les delataba (Canet, Espert, Antich, Alós o Segarra, por poner unos ejemplos, aunque sean inventados). Es más, incluso maestros que tenían nombres y apellidos sin ningún atisbo de sospecha como Antonio Carrión o Luis Ordás (nombres también fruto de mi imaginación) parecía que habían perdido la chaveta, y a pesar de hablar siempre en castellano porque no dominaban el espurio dialecto que se empeñaban en usar sus compañeros de claustro, eran conniventes con su actitud, e incluso permitían a sus alumnos usarlo con total naturalidad.

Cuando ingresé en dicho colegio corría el año 78. Los maestros en cuestión no seguían los métodos que tan buenos resultados nos habían dado en cursos precedentes, sino que los cambiaron por otros que decían que eran más modernos. Se empeñaban en hacernos pensar, en prepararnos para que el día de mañana fuésemos, según sostenían de forma vehemente, personas libres y con criterio... ¡Imagínense! Pero lo peor aún no eran semejantes majaderías, sino que, aunque por aquel tiempo todavía no existían las líneas en valenciano ni todas esas mandangas que llegaron poco después, los maestros se empeñaban en hablar dicho dialecto... ¡incluso dentro de clase! Sí, sí, créanselo: explicaban matemáticas, e historia, y ciencias naturales y dibjuo y todo... ¡en valenciano! En vez de dedicar el tiempo a cosas de provecho, como el español o el inglés... Y hablando de inglés, el maestro de esta asignatura era de los peores. Se llamaba Joan Campos Aucejo, y a pesar de sus apellidos tan aparentemente inocuos, era uno de los elementos más subversivos. Fuera del aula siempre hablaba en valenciano, y dentro en inglés. ¡Todo en inglés! No daba clase. No enseñaba qué es un sujeto o un predicado o un objeto directo, como necesariamente se ha de hacer cuando quieres que alguien aprenda una lengua. ¡No! Se metía en el aula, empezaba a hablar sin ton ni son, siempre en inglés, y además pretendía que los alumnos habláramos también en esa lengua. ¡Pero si era él el que tenía que enseñárnosla, y no lo hacía! Fruto de ello, acabamos el octavo curso muy preocupados, conscientes de que los que siguiéramos estudios tendríamos muchas dificultades para superar esa asignatura. Por suerte, cuando llegamos al instituto de Carlet sacamos el inglés con la gorra durante los tres cursos de BUP, porque allí era mucho más fácil y además, incomprensiblemente, los alumnos del Blasco Ibáñez teníamos un nivel muy superior a los del resto de colegios. Seguramente en estos otros colegios también habían tenido profesores de inglés muy malos, y por alguna causa inexplicable a nosotros se nos daban muy bien los idiomas.

Pero sin querer he adelantado acontecimientos. El caso es que fruto de todas las sinrazones que les acabo de enumerar, la formación académica que recibimos en ese simulacro de colegio fue tan nefasta que años después nos vimos impedidos de encontrar trabajos cualificados. Actualmente miro a mi alrededor y observo con desazón cómo los que entonces éramos niños inocentes y manipulados por la mente desequilibrada de los maestros que nos habían tocado en suerte, nos hemos visto abocados a ser comerciantes, labradores, maestros, abogados, empresarios, economistas, trabajadores de la industria.... Algunos incluso han tenido que emigrar para poder ganarse el pan como periodistas en Barcelona, como músicos en Badajoz, como profesores universitarios en Madrid, e incluso uno, el pobre, ha tenido que optar por salir al extranjero para ejercer como responsable de verificaciones de lanzaderas espaciales en una empresa del sector aeronáutico. Hace un tiempo lo encontré y me dijo que se ganaba la vida haciendo volar cohetes, y me alegré pensando que se había labrado un porvenir como pirotécnico. Pero no, el pobre no era tan afortunado como creía, y ha corrido la misma suerte que el resto.

Hace un par de años, cuando tenía que matricular a mi hijo en un centro educativo, tenía claro que iría a cualquier colegio menos al Blasco Ibáñez, habida cuenta de la nefasta experiencia personal que viví en dicho centro. Como padre responsable, me interesé por las características del resto de colegios públicos de la población (que ahora ya eran tres) y me informaron que, por desgracia, las cosas estaban muy mal en todos ellos. Pregunté por don Abraham, y me dijeron que había muerto hacía unos veinticinco años, y que con la desaparición de prohombres como él la entelequia de la educación en valenciano y esas manías por inocular el pernicioso germen de la libertad y el espíritu crítico se había extendido a todos los centros de educación. Después de pensarlo largamente, decidí que más valía malo conocido que bueno por conocer, y con todo el dolor de mi corazón acabé matriculando al niño en el Blasco Ibáñez, el colegio donde tan mal me trataron. Como queda cerca de casa...

Nada más retomar el contacto con mi antiguo colegio percibí que la cosa estaba peor si cabe de lo que me habían pintado. De los maestro que yo tuve hace treinta años no quedaba ninguno, pero las cosas habían cambiado poco. El director ya no se llama Robert, pero se llama Enric, y no sé que es peor. Los maestros ya no son Vicent, Joan, Baltasar, Salvador, ni Teresa, pero los de ahora, que podrían llamarse, pongamos por caso, Rosa, Maria José, Sílvia, Maria, Carolina, Mariano, Euge, Inés, Fina, José Ramon, Amparo, Loli o Kiko, están imbuidos de las mismas ideas absurdas que sus predecesores, y dicen sin vergüenza alguna que intentan que los niños crezcan aprendiendo en libertad, que quieren que sean felices, que piensen y tenga una postura crítica, y bla, bla, bla. Claro, tantos años comiéndoles el coco, al final han acabado peor que los antiguos, que ya es decir.

Casi dos años después, los peores presagios se han cumplido. Mi hijo va al colegio contento. ¡Ya ves, contento al colegio! Cuando hay vacaciones protesta porque quiere ver a sus amigos y a sus amigas, echa de menos a su maestra; cuando vuelve se le ve feliz... ¡Claro! ¡Cómo no va a estar feliz, si se pasa el día jugando y le dejan hacer lo que le da la gana! Si no es que le dejen hablar valenciano en el colegio, ¡es que además continúan dando las clases en dicho engendro lingüístico! Pero lo que es aprender... Bueno, la verdad es que aprender, aprende mucho, pero sólo porque el niño es espabilado, no por las sandeces que le obliga a hacer su profesora.

Hace pocos días un rayo de esperanza se ha abierto en el cielo. El gobierno valenciano (que maldita la falta que hace, un gobierno valenciano, pero en fin...) ha decidido cortar de raíz ese modelo escolar que tan nocivas consecuencias ha tenido en la formación de los jóvenes desde hace treinta años. Por fin han decidido erradicar del sistema esa lengua absurda que no sirve para nada, excepto para provocar que ahora mismo, los que estamos en la franja de edad que va desde los cinco hasta los cuarenta años, tengamos tantísimas dificultades para poder expresarnos en castellano con un mínimo de dignidad. Estoy completamente de acuerdo con acabar con treinta años de sinrazón. Sí, ya sé que de cara a la galería tienen que hacer el paripé y decir que la medida no va contra el valenciano, que esta lengua (por llamarla de alguna manera) tendrá una presencia significativa en las aulas de nuestros colegios, y otras bobadas por el estilo. Pero espero que, como todos tenemos en mente, esto no sea más que una excusa para conseguir el objetivo que sin duda se persigue: erradicar ese dialecto abyecto de nuestro sistema escolar, y si puede ser extender la medida al resto de la sociedad, para poder imponer sin cortapisas nuestro noble español, un idioma imperial que hemos de hablar con orgullo y en exclusiva en todos los rincones de nuestra patria.

Espero, así mismo, que las reformas en materias de educación sean aún de más calado, y además de a la lengua vehicular de la enseñanza afecten a otro tipo de planteamientos pedagógicos que recojan inequívocamente la esencia de la educación en España. Incluso estoy dispuesto a sufragar económicamente todas las mejoras que se puedan introducir en el sistema. Dicho de otra manera, que si algún maestro quiere una caña de bambú, se la pago yo. Y el que esté contra las cañas, a la puta calle, que funcionarios sobran la mitad.

Sin otro particular, se despide de ustedes atentamente:

Urbà Lozano Rovira

PD: el nombre un tanto extraño que encabeza mi rúbrica es un efecto colateral de las macabras presiones recibidas en mi infancia, pero esta mácula, indeleble a estas alturas de la vida, no les debe llevar a engaño a la hora de considerarme un ferviente defensor de las esencias patrias.

SOCIOLINGÜÍSTICA INFANTIL

2011-06-13T11:58:00.000+02:00

Dijous passat vaig anar a la concentració contra l'eliminació de les línies d'ensenyament en valencià (i en castellà, en teoria). Tenia pensat anar sol, però el meu fill, de quatre anys, va eixir d'escola engrescat. Sembla que a classe els n'havien fet cinc cèntims i volia acompanyar-me, segons ell, "per protestar perquè no tanquen el valencià". Tot i saber la que m'esperava (com temia, el vaig haver de portar al llom tota la vesprada; per sort, hi havia tanta gent que no el podia descarregar sense perill que l'atropellaren) me'l vaig endur. Els seus comentaris infantils (càndids, però assenyats!) em provocaren diverses rialles, i, n'estic segur, algunes mirades paternals d'aquelles que no sé com explicar però ja m'enteneu. Entre les perles que soltà, recorde les següents (amb les meues reflexions posteriors, que em vaig guardar de dir-li):
- Pare, encara que tanquen el valencià jo pense continuar parlant-lo. Sí fill, sí, és el que hem fet durant segles.
- Pare, els que volen tancar el valencià són els mateixos que van tancar TV3? Sí. Quina mania de tancar tot lo que mos agrada! No és una mania, és una estratègia.
- Pare, tanta gent com n'hi ha, segur que guanya el valencià. Esperem. Però fa falta molta més gent.
- Pare, que bonica és València. Sí, molt bonica. Jo crec que abans ho era més, i no sé si no l'acabaran de desfer.

AVUI HEM D'ANAR TOTS A LES CONCENTRACIONS

2011-06-09T09:56:00.000+02:00

IMAGINEU 3 / UNA NIT D'INSOMNI

2011-06-08T08:32:00.000+02:00

Imagineu una nit d’insomni. És impossible dormir. Els motius poden ser diversos. Una causa possible és el sofriment. Un dolor físic punyent, que us impedeix agafar el son. Una ferida; ardor d’estòmac; mal de cap... O tos. Tossiu, i les convulsions us priven de la quietud necessària. Pot ser també psicològic, el turment: un problema. Una dificultat greu. O que ho semble, almenys; altrament, seria un mòbil exigu.

Apuntem també una altra causa diferent: esteu desvetlats. Completament espavilats, contra la vostra voluntat. Potser heu fet una migdiada massa llarga; potser heu consumit alguna substància estimulant... Café. La substància que no us deixa dormir és el café. N’heu pres un massa tard i és impossible enganxar l’estat de letargia. Pot actuar-hi la suggestió. Alguna gent en pren quan vol i dorm sense problemes. Però a la mínima que els coste enfilar-la, recorden el beuratge i es desvetlen radicalment. Psicosomàtic, s’en diu.

Una darrera causa, encara: l’agrípnia. Un nom estrany, per a un origen patològic. Les malalties solen tindre noms singulars. Monosèmics. Eviten ambigüitats, els mots monosèmics, com correspon a les paraules que fan referència coses serioses. I les patologies són coses serioses: no s’hi pot jugar. No hi aprofundirem nosaltres, amb hipòtesis frívoles.

Fonts múltiples, per a l’insomni. Però en la pràctica, només dos escenaris possibles. Primer escenari: no tenim son. Buscarem activitats alternatives. Llegir, mirar la televisió, capbussar-nos a l’ordinador... Ocupacions dissuasives, si pensem que dormir és una acció, i no justament tot el contrari: el cessament transitori de la consciència. Segon escenari: tenim son. Tenim molta son. Desitgem dormir, amb totes les nostres forces. En tenim unes ganes intenses. Vehements. Però una causa externa ens ho impedeix. És el pitjor context. Patirem més. No voldrem dissuasions, ni alternatives, ni cap altra maniobra de diversió. Voldrem dormir i no podrem. Malauradament només agafarem el son quan ens hàgem de llevar. Perquè a l’alba caus rendit. Exhaust. Un son reparador, que pal·liarà ni que siga parcialment els efectes devastadors d’una mala nit. Però això només si pots quedar-te al llit. Si tens un compromís, t’hauràs d’alçar. Sense ganes. Baldat. Tenim marcades les hores per jaure. El temps per dormir no és lliure. Per tant, els estadis aptes per al somni tampoc no són discrecionals: només podem somiar quan clapem profundament. Somnis benignes, quan estem en fase MOR. D’altres potser poc gratificants, si els enganxem en fase IV. Però el pitjor de tot és fantasiejar despert. És d’il·lusos. De ximples. D’insensats.

LA FRASE DE LA SETMANA

2011-06-06T10:05:00.000+02:00

Y aniquilada la Llei d'Ús y las líneas de enseñanza en el idioma propio, el heredero de los botiflers del siglo XVIII de Vila-real liquidará el valenciano.

Josep Torrent en El País

UN ENTRE TANTS. SOUL ATAC

2011-06-03T13:42:00.000+02:00

Una cançó de Soul Atac bastida amb fragments del LLibre de Meravelles de Vicent Andrés Estellés. M'agrada. Em sembla també una meravella.

NOTÍCIA DE LA SETMANA: FONT DE MORA SUPRIMEIX LA LÍNIA EN VALENCIÀ

2011-06-02T09:56:00.000+02:00

Han tardat a (tornar) a pegar (a dos mans). Podeu ampliar la notícia ací (per exemple) i asabentar-vos de les mobilitzacions. Cal eixir al carrer.

IMAGINEU / 2

2011-06-01T08:00:00.000+02:00

Imagineu una finestra. Està closa. Si no hi ha matisos, una finestra tancada és sinònim d’obscuritat. Matisem, doncs: té ventalles. Però estan barrades, també. Per tant, tot i l’explicació, continuem a les tenebres. Hi ha la lluerna, però l'estança és fosca. Antitètic. Inquietant. Que es faça la llum, doncs. Només la llum: volem continuar aïllats de l’exterior. I en tenim opció: obrim només les gelosies. Restarem incomunicats físicament; no pel que fa a la visió.

Penseu ara que no volem llum. El que ens molesta és la calor. Tenim la pretensió de dormir, però no ho podem fer perquè fa basca. Ansiegem que entre el vent, per refrescar l’habitacle. Ara la millor opció és oblidar-nos de les ventalles i esbatanar la finestra. Es renovarà l’aire. I entrarà la llum. Perquè, si us adoneu, hi ha una opció impossible: ventilar sense que penetre la claror. No s’hi valen, l’aire condicionat ni altres dispositius elèctromecànics. Hom podria argumentar que tampoc no podrem dormir, amb tanta lluminària. Però posem per cas que tenim un son ben pesat. Podem dormir, tot i la claredat.

Adduïm un altre motiu que ens fa impertinent el fet d’obrir: les mosques. Hi ha gent que no suporta les mosques. Pot dormir amb calor, amb llum... Amb mosques, no. Tornem a discutir-ho, doncs. Cadascun al·legarem què és pitjor. Continuarem barallant dues opcions: obrir la finestra o no. Podrem enfrontar judicis de fet. Podrem jerarquitzar els avantatges i els inconvenients. Acarar-los, arribar a un consens. És evident que hi jugarà la subjectivitat. L’egoisme. Per a cadascun serà més irritant una situació. Totes en pes, si hom té un caràcter difícil. Uns i altres defensarem la nostra opció. Amb vehemència, si voleu. Potser fins i tot algú tinga manies que ratllen la patologia: té al·lèrgia als insectes; pateix fotofòbia; la temperatura excessiva li provoca desmais... Són malalties, més aviat. La decisió comença a ser innegociable, quan entren en joc les malalties.

Reblem el clau: algún es nega a obrir la finestra argumentant que té por. Temor. Pànic, si anem a l'extrem de la gradació. No hi ha res a discutir. La paüra, en aquests casos, és un prejudici. Inalterable. Irracional. El temor és innegociable. No s'hi pot argüir res. No hi pot haver cap pacte. La finestra romandrà tancada a pedra i a bac. I la por continuarà, fins i tot si el buit està protegir per una reixa de ferro colat.

La por viu al moll de l'os. I és arbitrària. Despòtica. Tirànica.

LA FRASE DE LA SETMANA

2011-05-31T08:00:00.002+02:00

¿Para qué apelar a la historia cuando este es el mejor momento de tu vida?

Walter Oppenheimer en El País, referit al Barça en la final de Wembley

ELUCUBRACIONS EN CLAU ELECTORAL (ARA MÉS MEDITADES)

2011-05-30T08:00:00.000+02:00

La setmana passada em vaig ficar en camisa d'onze vares i vaig fer unes quantes reflexions al voltant de les eleccions. Fa temps que no parle de política (em posa de mala llet), però avui insistesc, després d'haver meditat la cosa. Em centraré en dues formacions (les que més m'interessen, és clar): ERPV i Compromís.

ERPV ha tret, si fa no fa, els mateixos vots que en els comicis anteriors (onze mil i escaig). Els seus líders (Agustí Cerdà el primer) no han valorat negativament els resultats. És cert que mantenir els vots al País Valencià després del que ha plogut a nivell nacional (i quan dic nacional ja sabeu a l'àmbit a què em referesc, que a hores d'ara fins i tot això s'ha d'explicar) és un mèrit. Però no és menys cert que:
1) El que passa a Catalunya és completament intranscendent per a la immensa majoria de valencians (excepte per a quatre cavernícoles que ho aprofiten a la contra per a la seua croada carpetovetònica particular)
2) ERPV continua estant en la marginalitat política, sense avançar ni un pam. No parlem d'entrar en les institucions, sinó que el vot que recull és residual. Un vot que, des d'una òptica possibilista, podria anar a parar a altres formacions que sí que han aconseguit representació parlamentària, i amb onze mil vots n'haurien obtingut dos més (per als quals els ha faltat un pèl a Castelló i Alacant). En canvi, l'abisme ideològic (o potser estratègic?) entre els caps d'ambdues formacions (que no entre els votants potencials, al meu enendre) fa inviable cap acord (almenys preelectoral, que a hores d'ara seria l'únic possible). No apel·le al vot útil, però són onze mil vots que se'n van per la claveguera (o només tenen un sentit testimonial). Crec que una coalició faria sumar uns vots per l'esquerra i no en restaria massa per la dreta. Eixirien guanyant (tots).

Compromís. Bons resultats. Grans resultats, diria jo. Sobre la influència del 15-M caldrà parlar-ne més endavant (m'hi mantinc informat al bloc de l'amic Xavier Aliaga). Però indignats a banda, la formació havia posat el que calia de la seua part per vertebrar aquest vot descontent. Compromís (o part de Compromís) ha abandonat (definitivament?) el caràcter estrictament cumbaià. Durant molts anys el Bloc ha fet un discurs de consum intern, només apte per a convençuts. És a dir, no guanyava ni un vot en campanya, i de vegades en perdia. M'ha passat a mi. Mirava els programes electorals i no trobava res més enllà de la cultura (cultureta, sense ànim d'ofendre). Em semblava un partit de mestres d'escola. I mira que jo sóc mestre d'escola, i fàcil de convéncer. Però, repetesc, llegint els programes del Bloc tenia la sensació que quan es fera un clot al mig del carrer ho solucionarien omplint-lo de llibres.
Ara més seriosament: al 2011 Compromís (sobretot una part, insistesc) s'ha posat a la feina i ha parlat de sanitat, de vertebració del territori, de gestió econòmica, de valors (dels valors de l'esquerra!)... També de cultura i educació. Però a més ha denunciat mangarrufes i trampes de qui mana (no cal dir qui són), s'ha fet visible, ni que siga perquè els han insultat, han tingut una cara de referència (i un cos portador de camisetes: amb això no cal que us diga de qui parle). En definitiva, han estat a peu d'obra amb una política INDISCUTIBLEMENT D'ESQUERRA (moderna, sense empelts de prosoviètics, que aquests són una altres que a hores d'ara s'ho haurien de fer mirar). Han fet un discurs que ha calat en votants que van cada dia a l'ambulatori, que agafen el cotxe i van per la carretera, que veuen les notícies i s'indignen amb els caretos d'alguns dirigents, que estan sense feina, o que en tenen una precària, que... no han llegit un llibre en sa vida (ni el pensen llegir). En definitiva, Compromís ha abandonat (o almenys així ho han fet creure) el pensament tan poc rendible des d'un punt de vista electoral segons el qual "nosaltres tenim la raó i només cal esperar que la resta se n'adone". Com a curiositat, al meu poble he sentit moltes vegades com es referien al Bloc com "el partit dels sabudets". Me'ls estime molt, "els sabudets", però també molta altra gent que no ho és (ni vol ser-ho; ni jo vull que ho siga).

AL MARGE: contra el que dic, unes paraules d'un alcalde del Bloc la legislatura passada (n'hi havia tan pocs, que potser sabreu de qui parle). Segons ell, la presència en el panorama polític valencià d'ERPV és benificiosa per al Bolc, perquè modera el seu discurs i el centra políticament, amb la qual cosa arrepleguen vots conservadors. A nivell municipal pot ser, però en aquest àmbit crec que compta més la persona que encapçala la llista que la suposada "moderació" del partit, i a la llarga no és negoci. A nivell de parlament autonòmic, una ruïna.

La crítica vol ser constructiva, però el gran nombre de parèntesis que hi trobareu no és (només) per tocar els collons (que també), sinó perquè que d'algunes coses se n'ha de parlar (molt més). Us convide a fer-ho.

SIGUEM BEN EDUCATS: CONTESTEM EN CASTELLÀ

2011-05-28T08:00:00.000+02:00

Vaig a un caixer a traure diners. Hi ha una dona fent-lo servir i una xica jove esperant. Em pose a la cua. La dona trau una targeta, després una altra, després una llibreta, i va fent operacions. La cosa es fa llarga. Al final la xica, impacient, pregunta:
- Oiga, va a tardar mucho?
La dona, mirant-la per damunt del muscle, li contesta:
- A tu que te importa! (amb o tancada, és clar)

UTÒPICS, IDEALISTES, INGENUS. PAU ALABAJOS

2011-05-27T08:00:00.001+02:00

Una cançó preciosa de Pau Alabajos. Preciosa. I us puc assegurar que està feta abans del 15-M, però ni feta a posta. Us deixe també la lletra.

UTÒPICS, IDEALISTES, INGENUS

D’acord, nosaltres som els utòpics,
idealistes, ingenus
que no fan més que somiar.
Però estem farts de creuar-nos de braços
mentre la terra s’afona sota els nostres peus.

D’acord, sabem que no som perfectes,
tenim els nostres punts febles,
però aprenem dels errors.
Almenys vivim amb la consciència tranquil·la,
perquè hem fet tot el possible per tal de canviar el món.

D’acord, nosaltres som els il·lusos
guardians de causes perdudes,
inconformistes tossuts.
Però hem dit prou, ja no volem refugiar-nos
darrere de les paraules, ara passem a l’acció.

D’acord, ens falta molta experiència,
convé sumar els esforços,
i els càntics de tanta gent,
però anem creixent, ens fem més forts cada dia,
mai no perdem l’esperança i seguim avançant.

Pau Alabajos

LA NOTÍCIA DE LA SETMANA

2011-05-26T08:00:00.000+02:00

La notícia d'aquesta setmana és:

EU i Compromís renunciaran a l'escorta i el cotxe oficial.

Comencem bé. Comencem molt bé. Però un matís. En un comentari de la notícia diu que haurien d'aprendre la resta de regidors i fer el mateix. Tot correcte fins ací. També diu però que alguns eurodiputats, en lloc d'això, demanen anar a Brusel·les i tornar-ne en primera classe, i cita textualment Andrés Perelló. No justifique el vot del PSOE a Brusel·les en contra d'anar en classe turista. És més, em sembla vergonyós. Però a cadascú la seua: potser fóra perquè coincidírem en horaris i trajectes, quan Andrés Perelló era diputat el vaig veure mil vegades pujant als autobusos de l'EMT i picant el seu propi bonobús (com tot el món, per altra banda).

IMAGINEU / 1

2011-05-25T08:00:00.000+02:00

Imagineu un balcó. Un balcó estàndard d’un edifici convencional. Metre i mig d’ample per quatre de llarg, posem per cas. Acordem també que és un primer pis. Us propose un joc. De segur que heu imaginat un balcó amb barana. La barana però ha de tenir la part inferior lliure d'obstacles, de tal manera que s´hi puguen traure les puntes dels peus. El joc consisteix a apropar-se tant com pugueu a la barana, però sense tocar-la. Quatre dits de cada sabata han d’eixir del voladís. És ben fàcil. Cap problema. De segur que ho feu. Qualsevol és capaç de fer-ho.

Imagineu ara que heu de fer el mateix, amb una lleugera diferència: no hi ha barana. El sòl, a quatre metres, sense cap barrera intermèdia. Molta gent ho faria, si l'aposta pagara la pena. Barata res no: és posar mal on no n’hi ha. Per no res només els temeraris ho farien. Rebutgem doncs els temeraris. I també els que pateixen de vertigen, que no ho farien per res del món. La resta, els que ens trobem entre els extrems, ens hi acostarien lentament, porucs, i trauríem un tros del peu més hàbil pel límit del voladís. El peu més hàbil primer, és clar: ens hi hem d’afermar abans de fer la passa definitiva. Acabada la prova, tornaríem a un lloc més segur caminant de cul. No faríem la volta. No es pot fer la volta al buit. A prop del buit, per ser exactes. Els més agosarats, abans d'abandonar el lloc, potser mirarien a sota, veurien el sòl a quatre metres, i es comportarien de manera jactanciosa.

Anem a complicar-ho una mica més. Imagineu que el balcó continua sense tenir barana, però no és el del primer pis. Està al pis de l’última planta d’un gratacel. Del gratacel més alt del món: el Taipei 101. Estem a 438 metres del sòl. Les regles del joc no canvien: cal apropar-se a la vora i traure quatre dits de sabata a l’abisme. Qui vol jugar? Ni tan sols els temeraris. Només algun trastornat, o algun suïcida.

Ara penseu. Objectivament, l’exercici és igual de complicat en els tres casos. Objectivament, la distància del sol no és un factor determinant. Els risc potencial de perdre és idèntic. Les conseqüències de la derrota, en canvi, són molt desigual.

No compta el risc. El que compta són les conseqüències.

Ara ho podeu aplicar a la faceta de la vida que més us convinga.

LA FRASE DE LA SETMANA

2011-05-24T08:00:00.001+02:00

Nosotros lo controlamos todo en la página en blanco. Fuera de ahí somos bastante torpes.
Paco Roca. Dibuixant de còmics.

De què em sona això?

ELUCUBRACIONS (NO MASSA RAONADES) EN CLAU ELECTORAL

2011-05-23T16:24:00.001+02:00

Tot i que avui la xarxa deu anar plena de comentaris electorals, allà van els meus, dispersos i perversos.
1) El PP baixa quatre punts en percentatge de vot i tot i això guanya un parlamentari. Demostració de com el sistema electoral beneficia els partits majoritaris.
2) El PSOE baixa uns quants punts en percentatge de vot i perd cinc diputats. Demostració de com és impossible parar l'hemorràgia, ni beneficiant-se del sistema electoral que afavoreix els partits que fins ara havien sigut majoritaris però que cada vegada els costa més alçar un gat del rabo.
3) Compromís, el nom del qual no constava ni a les enquestes d'algunes empreses demoscòpiques, trau un 7% i entra al parlament en solitari amb força. Demostració de com és valorada la política canyera i de denúncia, a peu d'obra.
4) En les eleccions locals, als pobles on el Bloc va com a Bloc trau pitjor resultat que on va sota les sigles de Compromís. Demostració de com les eleccions locals són cada vegada menys locals i més generals i cal beneficiar-se dels vents favorables. I si no que li ho pregunten al PP, que ha centrat la campanya en un atac a Zapatero (des de fa 12 anys, quan mana i quan està en l'oposició).
5) En les locals, als llocs on els socialistes son més PSPV que PSOE (l'Alcúdia, Morella, per exemple) suporten millor el bac que en altres llocs on passa el contari. Demostració que cal més PV i menys E, i de com una bona política municipal pot compensar les caguerades del teu partit a nivell autonòmic i estatal. I si no esteu d'acord aneu al punt 4, que diu més o menys el contrari (o el mateix, que ja no me'n recorde).
6) Com diu el lema d'un partit local del meu poble, es pot estar en política sense perdre la dignitat. Per desgràcia, també és possible estar en política sense tenir dignitat en absolut, sobretot si quan hi entres ja no te'n queda gens. Lema aplicable a mooooooolts candidats moooooolt votats, amb la qual cosa es demostra que l'honradesa en política ven poc (esperem que només a curt termini, però la cosa va fent-se llarga).
7) Anècdotes:
a) Sentit (que no escoltat) al col·legi electoral on vaig anar a votar: "Jo vote Esquerra Unida perquè em cau molt bé Mònica Oltra". De puta mare. Has clavat el vot, a més de ser molt meditat. I com aquest personatge n'hi ha molts.
b) Llegit al facebook de la meua amiga Esperança Camps. Quan anava a votar amb els seus pares i parlaven el menorquí que els és propi, un interventor va recordar al president de la mesa que els estrangers només podien votar a les autonòmiques. No se sap si el president de la mesa li va fer veure que no és convenient que els moniatos facen d'interventors electorals. I a sobre la família es diu Camps Barber (que no Barberà, que ja hauria sigut massa).
c) Sentit (i escolta i escodrinyats els protagonistes) a l'eixida d'un col·legi electoral: "Serà malparit! L'altre dia es va fotre tres plats de paella en el míting i ara l'he vist agarrant la papereta d'X (X és un altre partit)". Sens dubte hi ha estómacs desagraïts.
Perdoneu l'eclecticisme, fruit de no sé què, però no de perplexitat. Si voleu us podeu riure de mi, però els resultats electorals són molt millors del que esperava.
Salut, i preneu la vida amb filosofia (que diria el meu amic Tobies Grimaltos).

UNIVERS AUTÒMAT. AUTÒMATS

2011-05-20T08:00:00.000+02:00

Una altra cançó dels "Autòmats". Vaig descobrir aquest grup fa un temps i m'encanta. Us deixe Univers autòmat. La cançó està molt bé i el vídeo també.

LA NOTÍCIA DE LA SETMANA

2011-05-19T08:00:00.001+02:00

Encete nova secció, amb la intenció de revitalitzar el bloc, que està mig mort, el pobret. Cada setmana us presentaré la notícia més absurda i més banal que trobe. Crec que serà una tasca difícil, perquè n'hi ha tantes...
La d'aquesta setmana és:

KIKO RIVERA ABANDONA "SUPERVIVIENTES" POR GOTA

SUPÈRFOL

2011-05-18T09:58:00.000+02:00

Alguns localismes lèxics són difícils de definir, i només un grup molt restringit de parlants és capaç de copsar-ne el significat. És el cas de la paraula supèrfol, molt comuna al meu poble i a alguns altres de la Ribera i l'Horta, però desconegut en altres llocs. Bé, potser siga difícil d'explicar, però un supèrfol és exactament això que podeu veure al vídeo. A més de fatxa i perillós, és clar.

UNA MULTA CONTRA TOTS: SOLIDARITAT AMB ACCIÓ CULTURAL

2011-05-11T15:41:00.000+02:00

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català. Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill. Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol. Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

CREC QUE NO CALEN COMENTARIS

2011-05-04T20:39:00.000+02:00

NOMÉS FUTBOL (I DEL BO)

2011-04-21T00:23:00.000+02:00

Ha acabat la final de Copa. Ha guanyat el Madrid. Jo, que sóc seguidor del Barça, no estic content, però he de felicitar-los. Crec que és tan saludable saber guanyar com saber perdre. El Madrid ha sigut un guanyador just, i el Barça un injust perdedor. Si haguera guanyat el Barça, ho diria igualment (amb els papers intercanviats, és clar). No és contradictori. L'esforç dels dos equips ha sigut titànic, i el domini i les ocasions se les han repartides, una part per a cadascú. Undiano ha estat fluix, de la única manera que es pot estar quan ho posen tan difícil, especialment en la primera part. Ho sé per experiència. Però recordeu: és només futbol, com deia avui mateix José Sámano en el seu article d'El País, del qual he copiat el títol (traduït i manipulat). Paga la pena llegir Solo fútbol, y del bueno complet. Us en deixe un tast. I visca el Barça (i el Llevant, i la UD Alginet).

Un pulso extraordinario en lo deportivo que no merece emponzoñarse con disidencias sobre himnos y banderas, debates cavernarios en los que el fútbol es solo una excusa para remover las cloacas del pasado.

QUAN EL FUTBOL NO TÉ LA MÉS MÍNIMA IMPORTÀNCIA

2011-03-16T20:35:00.000+01:00

Endavant, Eric.

PER CERT, UNA DE LES LLENGÜES OFICIALS

2011-03-09T22:52:00.000+01:00

I per cert, jo voldria recordar-li que l'altra és el valencià, llengua que vosté, per més que diga, no domina en absolut. D'això sí que entenc, i li puc assegurar que no aprovaria ni l'oral de la JQCV. I per cert, jo voldria recordar-li que vosté és (en teoria) la portaveu del govern de (tots) els valencians. I per cert, li recorde que els altres valencians, els valencianoparlant, sí que parlem castellà. No en conec cap que no ho faça.
De vergonya. Així ens va.

CURSET ACCELERAT DE PREJUDICI LINGÜÍSTIC

2011-03-09T12:34:00.000+01:00

EL QUIOSC

2011-03-07T15:44:00.000+01:00

Us enllace els comentaris que més m'han agradat de la setmana passada.
Comencem amb el bloc El rastre de Clarisse de l'amic Vicent Usó. El post porta per títol Demagògia, cinisme i múltiplex. Impecable.
Tan contundent però més àcid, com en ell sol ser costum, el comentari de Toni Cucarella (en roba de batalla). Països Catalans és Democràcia, s'intitula.

3 DE MARÇ, UN POEMA D'AUSIÀS

2011-03-03T14:41:00.000+01:00

Així com cell qui desitja vianda
per apagar sa perillosa fam
e veu dos poms de fruit en un bell ram
e son desig egualment los demanda,
no el complirà fins part haja elegida
sí que el desig vers l’un fruit se decant,
així m’ha pres, dues dones amant,
mas elegesc per haver d’amor vida.
Sí com la mar se plany greument e crida
com dos forts vents la baten egualment,
u de llevant e altre de ponent,
e dura tant fins l’un vent ha jaquida
sa força gran per lo més poderós,
dos grans desigs han combatut ma pensa,
mas lo voler vers u seguir dispensa.
Jo el vos public: amar dretament vós.
E no cuideu que tan ignocent fos
que no veés vostre avantatge gran:
mon cos no cast estava congoixant
de perdre lloc qui l’era delitós.
Una raó fon ab ell de sa part
dient que en ell se pren aquesta amor,
sentint lo mal o lo delit major,
sí que, ell content, cascú pot esser fart.
L’enteniment a parlar no venc tard
e planament desféu esta raó
dient que el cos, ab sa complexió,
ha tal amor com un llop o renard,
qui llur poder d’amar és limitat,
car no és pus que apetit brutal,
e si l’amant veeu dins la fornal,
no serà plant e molt menys defensat.
Ell és qui venç la sensualitat.
Si bé no és en ell prim moviment,
en ell està de tot lo jutjament:
cert guiador és de la voluntat.
Qui és aquell qui en contra d’ell reny?
Que voluntat, per qui el fet s’executa,
l’atorg senyor e, si ab ell disputa,
a la perfí se guia per son seny.
Diu més avant al cos, ab gran endeny:
«Vanament vols e vans són tos desigs,
car dins un punt tos delits són fastigs,
romans-ne llas, tots jorns ne prens enseny.
Ab tu mateix delit no pots haver:
tant est grosser que amor no n’és servit.
Volenterós acte de bé és dit
e d’aquest bé tu no saps lo carrer.
Si bé complit lo món pot retener,
per mi és l’hom en tan sobiran bé
e qui sens mi esperança el reté
és foll o pec e terrible grosser.»
Aitant com és l’enteniment pus clar
és gran delit lo que per ell se pren
e son pillard és subtil pensament,
qui de fins pasts no el jaqueix endurar.
Plena de seny, no pot Déu a mi dar,
fora de vós, que descontent no camp:
tots mos desigs sobre vós los escamp;
tot és dins vós lo que em fa desitjar.

MADINAT AL TURAB

2011-03-01T07:46:00.000+01:00

Ahir vaig vagarejar per València. Feia molts anys que no ho feia. Darrerament sempre hi vaig a cosa feta, enllestesc tan ràpid com puc, i me'n torne. Però ahir tenia un compromís al matí i un altre a la vesprada i vaig decidir quedar-m'hi. A sobre, el compromís del matí (burocràcia, ja ho sabeu) va costar menys del que pensava, i em van quedar set o vuit hores per omplir. Per passejar una ciutat que em va semblar més aliena que mai. Racons íntims de la meua joventut que me'ls havien canviat, que me'ls havien profanat. I tot això sense anar a les zones noves, inexistents en la meua joventut, i completament absents del record. Gent estranya, despersonalitzada. I tot i això era la meua ciutat, i així la sentia. Vaig recordar un poema de Marc Granell. Us el reproduesc. Si voleu escoltar-lo musicat per Rafa Xambó ho podeu fer en aquest enllaç:

http://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?titol=1776&autor=460

Estesa sota el sol despietat del migdia

enllà lluny et contemple, ciutat de la vergonya

ciutat de fang fet falsa esplendor de misèries

amagades sota el fum del foc de l’artifici.

Ciutat de serps i rates coentes i terribles,

per tu passeja lliure la ignomínia més fonda

i rep la traïció homenatge cada dia

dins els cors bondadosos dels teus fills estimats.

Has venut la memòria com qui ven taronges

per un plat de llentilles podrides que et foraden

el ventre a poc a poc com metralla fins a obrir-te

soterranis de fel on pul·lulen les panteres.

En tu he nascut i en tu visc i per això t’estime

i per això t’odie amb el fàstic més roent,

tomba perfecta i desolada que lluny contemple

al sol estesa, mort de desig i viu d’horror.

Madinat-Al- Turab

Marc Granell

COLUMNES DE PAPER. SALVADOR VENDRELL

2011-02-25T13:57:00.000+01:00

Fa tres o quatre dies, mentre tafanejava pel Fecebook, se'm va obrir una finestra de conversa. Era Voro Vendrell, que em preguntava si havia rebut Columnes de paper, el seu llibre que recull articles periodístics. Li vaig contestar que m'havia arribat pocs dies abans, però que encara no l'havia llegit. Mentre xarràvem de qüestions literàries i professionals, anava obrint i tancant pàgines a la pantalla de l'ordinador, i com que no sóc massa expert per a aquestes coses de la informàtica, en un moment donat m'adoní que havia desaparegut la conversa amb Voro, sense saber si realment l'havíem acabada o l'havíem deixat a mitges. No sé per què vaig girar-me cap a la lleixa on amuntegue les novetats editorials pendents de lectura, i hi vaig identificar Columnes de paper al primer colp d'ull. Perquè no em passara com en altres volums que s'hi estan segles fins que passen a ocupar un lloc definitiu als prestatges sense haver estat llegits, el vaig agafar de seguida i el vaig encetar.
Normalment em salte els pròlegs, i els llig al final, però en aquesta ocasió no el vaig obviar per dos motius: perquè era curt (cosa que s'agraeix) i perquè anava signat per l'amic Xavi Serra. Efectiu i contundent, el pròleg. Quant al llibre, per epatar amb Voro, un amant dels romanços com jo, en faré servir un relacionat amb els escrits. En un dels articles apareix la figura de Josep Lluís Blasco. D'aquesta persona he sentit contar a Tobies Grimaltos una anècdota que m'agrada molt. Diu Tobies que quan estudiava a la facultat, el primer dia de classe els compamys deien que Josep Lluís Blasco no podia ser bon professor, perquè quan parlava se li entenia tot. I això és el que fa també Salvador Vendrell en les seues columnes: parla i se li entén tot, fins a tal punt que podríem qualificar la seua prosa d'antierudita. Una antierudició que no té res a veure amb la d'Eiximenis, o amb la de falangistes com Millán Astray (aquell que va dir abajo la inteligencia!), els qual, per motius diferents, pretenien que la gent fóra ignorant per poder fer la seua amb més facilitat. No. És contra l'erudició pedant, contra la que va l'estil de Vendrell. Comprén perfectament (i ho posa en pràctica, cosa encara més difícil) que un assumpte complex està format per un nombre indeterminat de qüestions fàcilment comprensibles. I és justament això el que fa: desgranar-les una a una fins que pot presentar al lector un text intel·ligible. Podríem dir per tant que és una antierudició erudita. Una antierudició que serveix per bastir articles senzills en la forma, però que traspuen una profunda reflexió prèvia i conviden a que hi pensem després de la lectura. I tot això amanit de quotidianitat, embolcallat amb la ironia i l'humor innat de l'autor (com apunta Serra al pròleg). Ja en tenim prou, d'aguantar les tabarres quan és precís perquè en una columna de diari (o en una compilació, com és el cas), que ha de tindre necessàriament un component lúdic ineludible, ens facen escalfar-nos el cap per descobrir finalment que ens han estafat i en realitat no volen dir-nos res, sinó demostrar-nos com són de sabuts, com tan sovint passa.
Quant als articles, la majoria els havia llegit en l'edició impresa del diari, i alguns fins i tot els recordava. Altres havien aparegut en altres publicacions, i em fa l'efecte que algun fins i tot és inèdit. M'han fet una especial gràcia aquells articles que parlen de gent coneguda, i molt especialment la que fa referència a la presentació de Femení singular a Sueca, amb el suport d'Abel Guarinos i dels amics (especialment les amigues) de L'últim toc.
Qüestions sentimentals a banda, una lectura altament recomanable. Jo me l'he cruspit en un parell d'assentades, com es lligen els llibres quan ho fas de gust.

CHIKEN A LA CARTE

2011-02-24T11:39:00.001+01:00

Per mig de Francesc Gascó m'arriba al correu un enllaç perquè mire un vídeo. Són els correus que solen anar al fem, directament, però com que la persona no és de les que sol enviar correus massius amb massa freqüència, me'l mire. Es diu Chiken a la carte. Impactant. Us el reproduesc. Són només sis minuts. Si teniu dificultats per veure'l, a sota hi ha un enllaç on el podreu trobar en un altre format.

View this movie at cultureunplugged.com

VISITES SOSPITOSES: EFECTE BAIXAULI

2011-02-23T12:43:00.001+01:00

Ahir vaig observar al comptador que les visites al bloc havien augmentat d'una manera desorbitada (més del doble del que és habitual). Per als qui teniu bloc i comptador, sabeu que això passa cíclicament, i sovint es tracta d'un ordinador remot que furga en la nostra pàgina no se sap ben bé per què, a raó de moltes visites en uns pocs minuts. En aquests casos, per si de cas, intente restrejar el motiu. Ahir ho vaig fer, i em vaig sorprendre molt gratament, perquè la causa no era l'habitual, sinó una altra: la immensa majoria de visites venien del buscador del Google, on, si escrius alguna cosa semblant a MANIFEST PERSONAL MANOLO BAIXAULI, aquest bloc, Més content que un gínjol, apareix (o apreixia) en les dues primeres entrades. És a dir, que la cosa rutla. Me n'alegre. Com que fa un temps Xavier Aliaga va parlar d'un suposat efecte Baixauli en la literatura valenciana, aquest seria el segon, més aviat cibernètic. Ja veureu com al final ens fem amb tot (i açò és irònic, és clar). Jo, per si de cas, m'enganxe a roda.

MANIPULACIÓ INFORMATIVA

2011-02-22T11:50:00.000+01:00

Fixeu-vos en les dues imatges de dalt. La segona és la real. La primera està manipulada. Han esborrat amb fotoshop el jugador que trenca el fora de joc. La primera és la que va publicar el diari As per justificar que el primer gol del Barça contra l'Athlètic havia estat aconseguit de forma fraudulenta. La segona, la que inseria l'endemà, alhora que demanava disculpers per un "error infogràfic". Error infogràfic? Manipulació conscient!
Si són capaços de fer això en una informació que al cap i la fi està relacionada amb un esport (per més diners que hi haja pel mig), què no seran capaços de fer amb altres tipus d'informació?
Quina vergonya!

AVUI, A LA MANIFESTACIÓ

2011-02-21T12:14:00.000+01:00

Confesse que fa anys que no vaig a cap concentració, ni manifestació, ni cap cosa per l'estil. De vagades la gossera (quasi sempre), d'altres les obligacions familiars, d'altres la no total afinitat amb (algunes) de les organitzacions convocants... Avui no buscaré excusses i hi seré. Considere que ara és imprescindible. No ja per veure TV3 (que també), sinó contra l'autoritarisme, contra el feixisme, contra la manca de llibertat d'expressió (i de tria). Avui, tots a la plaça de la Mare de Déu a les 19 hores.

MANIFEST PERSONAL DE MANOLO BAIXAULI

2011-02-19T22:16:00.001+01:00

Transcorregudes les vint-i-quatre hores sense senyal en protesta pel que tots sabeu, torne a obrir el bloc. De passada us deixe el Manifest Personal de l'amic i company Unai Manolo Baixauli. No cal dir que el signe fil per randa.

MANIFEST PERSONAL

Manuel Baixauli

Els qui em coneixen saben que deteste el carnaval de la política. Tot i que intente tindre unes nocions elementals de com va el món, quan fullege un diari passe molt per damunt les pàgines de política i m’entretinc, només, en la secció de cultura. Si un dia dedique més temps a la política és perquè algun fet em crida l’atenció o perquè m’afecta en la vida privada. La situació dels valencians durant els últims anys me l’he mirat, com tants veïns meus, amb preocupació. Obres caríssimes i innecessàries, sense una demanda social que les justifique, al costat de mancances en camps tan importants com la salut i l’educació públiques; creixement urbanístic irracional, que ha degradat el paisatge i ens ha enfonsat en una crisi de conseqüències encara imprevisibles; ocultació i demonització de la identitat cultural i lingüística que ens fa irrepetibles davant del món; manipulació i degradació dels mitjans de comunicació, avui esclaus del poder; presidents a qui sospitosament toca, més d’una vegada a l’any, la loteria, o que fan construir, amb diners de tots, un monument de la seua pròpia cara, ja de per si horrible; subvencions destinades a ajudes al tercer món que van a parar, en canvi, a immobles del partit polític que governa; presidents presumptament implicats en trames empresarials corruptes... La llista és llarga, no cap ací. En conèixer cada cas, he reaccionat unes vegades amb ironia, d’altres amb tristesa, però en totes m’ha vingut al cap una idea llegida a Imre Kertész, supervivent de l’holocaust nazi i premi Nobel. Ell es preguntava, referint-se al cim de la barbàrie nazi, com s’havia pogut arribar a una situació tan diabòlica sense haver-se’n alertat a temps, i ell acabava responent-se que era perquè havia arribat amb dosis menudes, dia rere dia, com quan es puja un campanar escaló a escaló, i de sobte te n’adones que ja estàs dalt. Una imatge m’ha fet comprendre que, a València, ja estem dalt: la dels meus fills mirant una pantalla buida, negra. Els meus fills miraven cada dia els dibuixos del Canal Super 3. Ahir, mentre els veien, la pantalla es quedà fosca, i muda. La imatge dels meus fills mirant el buit m’alertà i em féu comprendre que no vivim temps per a la ironia ni la tristesa. És temps d’actuar. Aquell que veta l’emissió de canals televisius, en l’època de la globalització i de la desaparició de les fronteres informatives, aquell qui gosa envair la nostra vida privada, entrar a les nostres cases i imposar-nos què hem de veure i què no, aquell intrús no pot continuar governant en un país que es diga democràtic.
Els qui hem obert els ulls tenim la responsabilitat de fer-los obrir als qui els tenen tancats o miren cap a un altre lloc. També Hitler guanyà unes eleccions; i si va cometre els pitjors crims de la història fou perquè una multitud còmplice el consentia o mirava cap a un altre costat.
No es tracta de fer el joc a cap partit de l’oposició, més d’un d’ells còmplice del que ha passat, es tracta de fer fora els qui manen ara, els qui ens han dut dalt del campanar i es deleixen per espentar-nos. Quan es castiga un delicte, no es fa sols per escarmentar qui l’ha comés, sinó també per advertir els altres perquè no el cometen.
En alguns països d’Àfrica, els joves han tombat en quatre dies dictadures que semblaven inalterables. Als mitjans de comunicació corromputs, han oposat les eines que facilita Internet i un desig poderós, irrefrenable, de viure en condicions dignes.
Aprenguem d’ells la lliçó. Movem-nos. El que avui pareix inalterable ho pot desmuntar la voluntat del poble. No hem d’esperar que ningú resolga el nostre problema. Hem d’adreçar-nos als veïns cecs i als veïns indiferents, hem de fer-los veure allò que per a nosaltres és un dilema d’una obvietat insultant: o Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà.

SENSE SENYAL: TANCAT PER DEFUNCIÓ DURANT 24 HORES

2011-02-18T20:29:00.000+01:00

REFLEXIÓ EN CLAU POLÍTICA SOBRE EL TANCAMENT DE TV3.

2011-02-18T09:48:00.000+01:00

La xarxa en va plena, del tancament de TV3. Normal, perquè la barbaritat és tan gran, tan antidemocràtica, tan indignant... Compte, que tota la culpa no la té el PP. També el PSOE calla i atorga, i el PSPV, la cúpula dirigent del qual està farcida de pijos castellans, polítics oportunistes, professionals i inútils que no es diferencien massa dels del PP, ni ideològicament ni en la pràctica política. Em fan llàstima els militants conscienciats i nacionalistes d'aquest partit (que n'hi ha). El que no sé és què pinten a hores d'ara sota aquestes sigles. Quan tindrem un partit veritablement progressista i veritablement nacionalista que reculla les restes disperses? Em sembla que mai. Així ens va.
L'excussa que posa el PSOE és que no poden fer res perquè l'emissió, en sentit estricte, és il·legal. I tant com n'és, d'il·legal! Si les lleis les feu vosaltres emparats en el bipartidisme que amb tanta cura fomenteu, colla de cínics (i dic cínics per no ser massa insultant)! I les feu contra la raó, contra la veritat. Contra el poble. Gentola.

CONTRA EL CIMENT. PAU ALABAJOS

2011-02-17T11:52:00.000+01:00

Una de les cançons que més m'agraden del de Torrent. I amb una lletra ben aconseguida, senzilla i completament demoledora

NO SÉ, NO CONTESTE (DE MOMENT)

2011-02-16T11:20:00.000+01:00

Des de fa molt de temps, no opinar sobre qualsevol qüestió està socialment mal vist. Això comporta que massa sovint els manifassers es posen en camisa d'onze vares i parlen sense coneixement de causa de qualsevol cosa, sota el paraigua d'una frase absurda: totes les opinions són respctables. No és cert. Totes les opinions no són respectables, ni val el mateix una afirmació que una altra. En canvi, molta gent interpreta això com a democràtic, quan no és més que burrera.
Els últims dies he rebut al correu centenars (sense exagerar) de missatges que em demanen la signatura a favor o en contra de la famosa llei Sinde. Pel perfil de la ministra (tot allò del suport a la "lengua común" i mandangues semblants) em ve de gust signar en contra. Però no tinc ni idea del que proposa la llei. És més, no vull saber-ho. Ara mateix no em ve de gust llegir-la, que és l'única manera de conéixer-la, sense interpretacions interessades d'un costat o d'un altre. M'abelleix més fer altres coses, i per tant, ni sé, ni vull saber, ni conteste.
Algú pot interpretar la meua actitud com a meninfotisme. Ho és, sens dubte. Però és que amb la facilitat que donen avui les TIC cada dia hauria de llegir i contestar uns altres centenars de peticions de signatures de centenars d'assumptes pels quals em requereixen la meua opinió. Crec que estem completament saturats. Així que, de moment, no sé, no conteste.

TROBADA D'ESCRIPTORS DE LA RIBERA 2011

2011-02-15T09:39:00.001+01:00

Com cada any, pels volts de sant Blai, dissabte passat férem la Trobada d'Escriptors de la Ribera. Ens va acollir Algemesí. Enguany s'hi han afegit alguns companys i companyes de l'Horta i alguns cantants. Gràcies als organitzadors, que van preparar un programa realment interessant, i gràcies també a les dues colles de la Muixeranga, als tornejants, dolçainers i tabaleters... Gràcies especialment a la Nova Muixeranga, per la cerveseta i el cacau. L'any que ve toca Sueca, per celebrar els 50 anys de la publicació de Nosaltres els valencians.
A dalt teniu la foto de família, gentilesa de Francesc Vera. En falten uns quants que s'afegiren a última hora (al dinar, vull dir).

EL PERSONATGE DE LA SETMANA. RAÜL AGNÉ.

2011-02-14T09:39:00.000+01:00

Raül Agné és de Mequinença, i entrena el Girona de segona divisió. Ahir jugaren a Osca. En la roda de premsa li feren unes quantes preguntes en castellà i les contestà fent servir aquesta llengua. Quan li feren la primera en català i començà a contestar respectant la tria del periodista, alguns li demanaren que parlara castellà. Per més que els explicà que si fóra anglés el deixarien parlar anglés, no el volien entendre. Solució: donà la roda de premsa per acabada. Amb un parell de collons.
Durant molts anys Beckham ha jugat al Madrid, o Robson ha entrenat el Barça. En tots aquests anys només han parlat anglés, i els periodistes han perdut el cul per poder entrevistar-los. Però el català, i el gallec i l'euskera semblen prohibits. A més de llepaculs, provincians.

PRESENTACIÓ DE SUBSÒL A ALCANT

2011-02-07T21:24:00.000+01:00

SUBSÒL I EVA DÉNIA A ALCOI

2011-01-27T15:18:00.002+01:00

El pròxim divendres 28 de gener participarem en la presentació del llibre “Subsòl”, d’Unai Siset, que se celebrarà al Teatre Principal d’Alcoi, a les 19,30 hores. Hi posarem la banda sonora amb el nostre Trio dedicat a Brassens.

Eva Dénia

LLETRA MENUDA

2011-01-20T19:21:00.000+01:00

Punxa damunt de la imatge i t'adonaràs que la lletra menuda és molt important.

MES CLAR AIGUA

2011-01-15T21:59:00.003+01:00

Arcadi Oliveres / Fragmento de conferencia from ATTAC.TV on Vimeo.

SUBSÒL A SUECA

2011-01-12T15:49:00.000+01:00

Subsòl i els Unais es desplacen divendres a Sueca. La presentació serà a ca Fuster a les 20 hores. Si us ve de gust...

NOU ORDRE MUNDIAL

2011-01-07T14:59:00.000+01:00

De sempre m'han agradat les representacións cartogràfiques. Especialment m'encanten les boles del món. Potser per influència paterna al meu fill també li agraden, i demanà als reis que li'n portaren una. Ses majestats han estat generoses, i Urbà té des d'ahir un globus terraqüi amb orelles de Mickey Mouse incloses. Encara no se n'ha separat. I ha fet algunes deduccions un tant insòlites. La millor de totes ara mateix, només acabar de dinar:

- Pare, veus que la bola té molts colors? Saps per què? Perquè lo blau és Alginet, i lo altre la resta del món.

Sens dubte ha eixit molt del seu poble. Que li dure.

ON ESTÀ?

2011-01-04T21:41:00.000+01:00

Reprenc la secció On està? Una pista? Encara no. Però t'he de dir que no amague massa la identitat. I ja és una bona pista.

CANÇÓ DE LA SETMANA. PACTE AMB PETER PAN. AUTÒMATS

2011-01-03T16:23:00.001+01:00

On són els pirates de playmòbil i el vaixell, i les illes de melons d’Alger?
Bucaners de plàstic que malgrat que eren dolents sempre estaven somrient...
Què ha sigut de Barbie? No sé que deu estar fent amb sa vida rosa de plaer.
Potser ha trobat un príncep blau que no és el Ken, i s'ha casat i ja te nens...
Hem trencat el pacte que vam fer amb Peter Pan, i em crescut i ara ja som grans.
Hem deixat els contes de pirates apartats, i ens hem canviat al bàndol del costat.
On és l’escalextric “copa turbo” original, am els cotxes electrificats?
Què hem fet amb els bòlids que corrien a l’asfalt del circuit de ca la iaia?
On són les cabanyes, on són els amagatalls, que en secret teníem pels bancals?
On són les boletes, airgameboys i madelmans, i les cuines per jugar?

EDUCACIÓ

2011-01-02T08:00:00.001+01:00

Mireu-vos els vídeos. Catorze minuts i sis més, però paga la pena. A més del discurs d'Ana Noguera podreu veure el comportament d'alguns diputats del PP, entre ells la presidenta Milagrosa Martínez. La presència d'aquesta gent en una Comissió d'Ecuació és una paradoxa. Una més.

ANY NOU, PREJUDICIS ANTICS

2011-01-01T17:18:00.001+01:00

L'altre dia vaig tindre una conversa amb el meu fill (4 anys) i el meu nebot (5 anys) al voltant dels Nadals. Sembla que farts de tant de regal (Noël, Reis, i en el cas del meu nebot coincidint amb el seu aniversari), tanta reunió familiar i tants àpats pantagruèlics, se'ls havia despertat la vena solidària. Volien dedicar una part de les estrenes a comprar regals "per als xiquets pobres". La cosa havia començat perquè comentaven que en una cadena de supermercats recollien joguets usats per regalar-los als més necessitats, però ells (sols) havien decidit que "els pobrets també tenen dret a joguets nous", i volien comprar-los-en. Fins ací tot correcte.
Què comprem? Primera proposta:
- Com que pobrets n'hi ha de tota mena, comprarem joguets de xiquet i de xiqueta.
Entre en acció. Els intente fer veure que no hi ha joguets de xiquet i de xiqueta. Que ells mateixos tenen nines i cuinetes, amb les quals ho passen d'allò més bé. Em deixen de banda i tornen a conversar entre ells, fins que arriben a la conclusió que compraran coses que agraden tant a xiquets com a xiquetes.
- Balons, comprarem balons, que els agraden a tots -diu un.
-Sí, sí, balons blaus per als xiquets i balons de color rosa per a les xiquetes -afig l'altre.
Em sembla que queda molta feina per fer. Mica en mica.

FILOLOGIA

2010-12-23T18:04:00.000+01:00

Per què no escolten els que saben?

http://www.rtve.es/noticias/20101220/blecua-nuevo-director-rae-catalan-tiene-sobrevivir-ante-potencia-del-castellano/388530.shtml

UN VÍDEO DE SUBSÒL

2010-12-13T20:05:00.000+01:00

Us penge un vídeo confeccionat per la filla d'Esperança Camps. L'Emma, la meua filla gran, diu Esperança al seu bloc. El que no sé és fins a quin punt sap com de gran és la filla. M'encanta el vídeo, digne d'una professional.

SENSE COMENTARIS

2010-11-25T15:58:00.001+01:00

DE LA TERRA A L'ESPAI, DE DAVID IRANZO

2010-11-22T21:34:00.000+01:00

Al llarg de la meua vida m'han recomanat infinitat de llibres de divulguació científica, tot i assegurant-me que eren molt assequibles i que els entendria a la perfecció. Els incauts recomanadors potser no sabien del meu absolut analfabetisme en aquest camp, i, sense excepció, a la pàgina 20 o 25 l'embolic era tan gran que ho havia de deixar estar. Per dir-ho en termes matemàtics, m'han recomanat n llibres i n'he deixat a mitjan n. És a dir, n = n. I ací acaba la meua destresa matemàtica, i fins i tot no puc assegurar que el que he dit siga del tot correcte.
He de confessar que quan vaig començar a llegir De la terra a l'espai, de David Iranzo, estava convençut que em passaria el mateix. Però no! L'he acabat, en dues assentades i de gust. No, no és que m'haja documentat sobre qüestions referents a l'espai, ni cap cosa semblant. És que David s'explica com un llibre obert, fins i tot per a mi. Entén perfectament que l'assaig és un gènere per tractar un tema de manera no especialitzada: l'aproximació als principis epistemològics de la disciplina queda reservada per als manuals. A més fa la lectura amena i és un fervorós partidari d'una tàctica que jo pose en pràctica sovint: la comparació.
Diuen que les comparacions són odioses, i jo mai no ho he entés. Si algú odia les comparacions haria d'anar a cal metge i fer-s'ho mirar. David Iranzo n'usa a bastament, i deixa ben clar que són il·lustratives, aclaridores, didàctiques... També té habilitat per fer evident que un concepte complex està necessàriament format per una quantitat de conceptes simples, i té la paciència de desgranar-los pas a pas perquè els lectors poc avesats (gens avesats, en el meu cas) els puguen entendre perfectament.
M'alegre d'haver llegir De la terra a l'espai, no sé si per David o per mi mateix. Jo crec que pels dos. I a més, el millor del llibre no us ho he contat, però és personal i intransferible: la dedicatòria que em va posar l'autor a la presentació d'Alzira.

VIDEO SENSE COMENTARIS (O QUASI)

2010-11-17T11:46:00.001+01:00

Quan veig aquesta dona no trobe l'Alicia Sánchez-Ca enlloc. La resta sí que m'ho imagine, enganxat a les barres del carro.

RARESES 12 / MINA CANTA EN CATALÀ. SE'N VA ANAR

2010-11-11T14:13:00.000+01:00

EL MAL MOMENT DE LA LITERATURA

2010-11-10T13:13:00.000+01:00

Sabia que la cosa de la lectura estava malament, amb uns índex preocupants, però no sé, amb ofertes com aquesta igual reviscola.

BANDA SONORA DE SUBSÒL

2010-11-08T17:51:00.000+01:00

I què té a veure això amb Subsòl? Busqueu, busqueu...

I ella, avorrida de la vida, amb mirades m'explicava, que tan sols volia viure sola, però sola, com un llibre vell d'escola, com la Lluna quan s'allunya, mentre ella desdejuna i tu, que tens la boca plenadents, que tens la boca plenadents, que tens la boca plenadents, de dents... fes el favor i deixa-me'n, deixa-me'n, deixa-me'n. I mira-te'l, amb son traje i sa corbata, i amb sa cresta engominada, i amb sa cartera de pell, de pell... i veu la vida diferent, diferent, diferent. Tru, tu, ra, pa. I això és la Línia verda, una rotonda de mirades, creuament de vides privades, on pots guaitar a imaginar-les, i ai, què pensaran de mi, si pose cara de valent!, i ai, què pensaran de mi, si pose cara de valent!... i és que tinc cara de valent, de valent, de valent. I ella, ja me la veig d'altra manera, la veig contenta com el Guerra, i és que igual fa eixa cara de valent... la que jo sé fer, i ai, què pensaran de mi, si pose cara de valent!, i ai, què pensaran de mi, si pose cara de valent!... i és que tinc cara de valent, de valent, de valent.

PRESENTACIÓ UNAI SISET A ALGINET

2010-11-03T15:33:00.001+01:00

Demà juguem a casa. Els set. Dijous 4 de novembre a les 19.30, a la Casa de Cultura d'Alginet presentem Subsòl. Si voleu veure més informació (entrevistes, retalls de premsa) podeu consultar els blocs dels meus amics Unai Camps i Unai Usó, que tenen menys mandra (o més temps) que jo, i també el bloc de Subsòl.
Us esperem demà al subsòl.

ENTREVISTES PER LA LLENGUA

2010-11-02T09:33:00.000+01:00

Mireu-vos-el. Paga la pena

RARESES 6 / SALOMÉ. CANTO I VULL VIURE

2010-10-27T14:31:00.000+02:00

COMENÇA EL JOC DE LES ENDIVINALLES

2010-10-25T13:37:00.000+02:00

L'amic Voro Vendrell escriu avui al Levante sobre Subsòl. Ho podeu llegir en aquest enllaç. S'atreveix a fer la primera travessa, sobre l'autoria d'un dels contes. Li n'ha parlat, de l'obra, Isidre Crespo, i ell sospita que sap quin és el conte de Manolo Baixauli. Sembla que la cosa comença per la Ribera Baixa.

SUBSÒL A TV3

2010-10-23T02:27:00.000+02:00

SUBSÒL A VILA-REAL

2010-10-22T09:46:00.000+02:00

Avui debute com a presentador / dissertador de l'obra col·lectiva Subsòl. En realitat tant se val qui parle: la qüestió és partir-no la feina entre els set. Però alhora em ve de gust.
Tot seguit teniu un calendari de les properes presentacions.

VILA-REAL: Divendres, 22 d’octubre de 2010, a les 19:30, a la llibreria Ausiàs. Intervindran Pasqual Alapont, Urbà Lozano i Vicent Usó.
ALGINET: Dijous, 4 de novembre de 2010, a les 19:30, a la Casa de Cultura. Intervindran Manuel Baixauli, Àlan Greus i Urbà Lozano.
ALGEMESÍ: Divendres, 5 de novembre de 2010, a les 19:30, a la Biblioteca Municipal. Intervindran Vicent Borràs, Esperança Camps i Vicent Usó.
CASTELLÓ: Dijous, 25 de novembre de 2010, a les 19:30, a la Llibreria Babel. Intervindran Vicent Borràs, Àlan Greus i Vicent Usó.

SUBÒL I EVA DÉNIA A LA CASA DEL LLIBRE

2010-10-20T16:42:00.000+02:00

Subsòl i Eva Dénia. Sens dubte un bon tàndem. T'esperem aquesta vesprada a les 19.30 a la Casa del Llibre de València.

RARESES 10 / ROSA LÓPEZ CANTA EN CATALÀ. EL CANT DELS OCELLS

2010-10-20T08:00:00.002+02:00

UNAI SISET VA PEL MÓN

2010-10-19T15:55:00.000+02:00

I com que els meus amics Unais blogaires se m'han avançat, em limitaré a enllaçar-los. Unai Usó ha penjat el vídeo de promoció i a El rastre de Clarise apareixen altres cosetes. Esperança Siset, al seu Dietari, penja calendaris complets de presentacions. En lloc de robar-li'ls, com tinc per costum, avui faré bondat i els enllace. Al blog de Bromera trobareu informació quasi des de la gestació del projecte. Bé, en realitat des que el projecte començà a guaitar el cap, que va ser molt després. I al bloc de l'autor de Subsòl, Unai Siset, trobareu textos i fotografies relacionades amb el recull.
Que us vaja de gust.

PRESENTACIÓ DE SUBSÒL

2010-10-18T11:31:00.000+02:00

SUBSÒL. UNAI SISET

2010-10-15T22:45:00.000+02:00

Ha acabat el joc. O comença ara?