AFORISME 2 / GANGRENA

És ben profilàctic amputar un membre gangrenat, per evitar que el mal s'estenga. Però és inútil tallar en un punt equivocat, i deixar-hi restes de necrosi. Estan a punt de fer-ho. Retrinxaran la costa; potser esmicolaran la rambla. Tot per evitar que el problema arribe al camp. Però la pestilència continuarà impregnant-ho tot, perquè és el cos en pes el que hauria de ser arranat. Haurà de ser el poble qui, algun dia, haurà de soterrar les còrpores corruptes. Però sembla completament alienat. Dubte que ho faça. O, almenys, la cosa va per a llarg.

VARIACIÓ LINGÜÍSTICA I PERPLEXITAT

Avui, a segon d'ESO la classe anava de variació lingüística. Diatòpica, per a més inri. No m'agrada que aquest tema arribe tan prompte, més quan he canviat d'institut i els alumnes encara no em tenen confiança. No per res: crec que explique les coses com s'han d'explicar, però més avançat el curs sóc més capaç de persuadir-los. Persuadir-los: ho he dit bé. És tanta la (des)informació que porten al cervell en sentit contrari que els has de convéncer d'obvietats. No ha estat diferent, a la sessió d'aquest matí. Els he preguntat si tenien familiars que foren de lluny però que parlaren valencià, per il·lustrar les varietats geolectals, i una xiqueta ha alçat el braç.
- Tinc una tia que viu a Vinaròs, i parla un valencià molt estrany. És com si fóra català.
- És català.
- No, viu a Vinaròs, província de Castelló.
- Ja ho sé. Dius que parlen català perquè de fet parlen el tortosí. No es diferencia pràcticament gens del que parlen a Alcanar, per exemple, que ja està a Catalunya. Però es podria dir que també parlen valencià perquè lingüísticament tenen conciència de ser valencians. És una mica complicat.
- Sí, parlen igual que els d'Alcanar perquè l'home de ma tia és d'Alcanar i parla igual de raro.
- Veus?
- Home, però parlen igual perquè els dos pobles estan molt propet i la forma de parlar s'apega.
- Però a veure. Ta tia és de Vinaròs?
- No, ma tia és de Bicorp, com mon pare.
- I  parla valencià?
- Sí. Fa molts anys que viu a Vinaròs i se l'ha ensenyat allà. Per això el parla raro.
- I ton pare parla valencià o castellà?
- Amb els meus iaios i amb els meus tios en castellà, però pel carrer i en casa sempre parla valencià. Però mon pare no parla raro, perquè se l'ha ensenyat ací a Silla.
- Molt bé, em sembla una bona opció. Això de parlar raro ho deixarem per a més endavant, perquè per a ta tia segur que qui parla raro eres tu. Però fixat: la família de ton pare parla castellà perquè és de Bicorp, i el que parlen no s'assembla gens al que parlen a Rotglà i Corberà, que està tan a prop com Alcanar de Vinaròs.

- Home clar, perquè a Rotglà parlen valencià i a Bicorp castellà. Com són dos llengües diferents no s'apega res [relativament fals, perquè les marques transcòdiques hi són molt abundants].
- Aleshores tu mateixa m'estàs dient que a Vinaròs i Alcanar s'apega perquè la llengua és la mateixa!
- No, perquè Vinaròs està en Castelló i Alcanar en Tarragona, i en un lloc parlen valencià i en l'altre català.
- No veus que el que dius és completament contradictori?
- No, jo trobe contradictori el que dius tu.
- Pensa una mica i veuràs com la que incorre en contradiccions eres tu.
- No, no vull pensar res.
Hem arribat al cap del carrer: no vull pensar. Jo vull que pense, i crec que ara mateix no ho farà.
- Val, en parlarem més endavant. Per cert: per què dius "l'home de ma tia" i no "mon tio".
- Perquè ma tia és ella, que és la germana de mon pare. Ell no vull que siga res meu, perquè és català i els catalans no em cauen bé.
- D'això se'n diu prejudici.
- I això què és?
- Mania
- Ah sí, molta mania. No el puc ni vore.
- Però t'ha fet alguna cosa?
- Sí, ser català i casar-se amb ma tia. Per culpa d'ell  no se n'ha vingut cap ací i no la veig només que a l'estiu.
- Cap ací cap a on? Si a Vinaròs són valencians!
- Sí, però està molt lluny.
Ho hem deixat ací. No volia atiar un conflicte familiar. He continuat explicant altres conceptes teòrics, de manera més aviat asèptica i rutinària. Estava perplex. No sabia si alegrar-me'n perquè dos castellanoparlants de la Canal de Navarrés s'han integrat lingüísticament, un a l'Horta i l'altra al Maestrat, o penedir-me'n pels prejudicis de l'alumna. És una bona nana, sense maldat. I tinc tot un curs per davant. Paciència.

CAMPS, RAMBLES, COSTES, SERRES, I ALTRES ACCIDENTS GEOGRÀFICS

Al meu poble hi havia un jove sense ofici ni benefici. Tot i que no tenia cap ocupació coneguda, el seu ritme de vida era vertiginós (i cutre, tot s'ha de dir): tenia un cotxe de gran cilindrada; una moto de semblants característiques; adornava el seu cos amb joiells d'or d'una mida i un pes ostentosos (i estèticament discutibles)... Un quillo, en definitiva. Dedicava tot el dia a pul·lular, fent el fatxenda, per parcs i jardins freqüentats per altres joves. Quan algú preguntava a sa mare a què es dedicava, la dona unflava el pit, molt pagada, i contestava: "te negocis, i li van molt bé".

Un dia va apreréixer la policia a casa de "l'empresari" i se'l van emportar emmanillat. Ara està a la garjola. I la mare, indignadíssima, repeteix allà on va que veges tu, quina poca vergonya, el seu fill tancat a la presó com si fóra un delinqüent i els de la ETA solts pel carrer, que els entren a comissaria per una porta i els fan eixir per una altra.

Sembla que l'exemple de la bona mare s'ha estés al camp de la política, i els membres d'un partit determinat despotriquen dia sí dia també perquè, amb tanta feina com hi ha per fer, la fiscalia i policia es dediquen a perseguir amb traïdoria els seus honarabilíssims capitosts. Demagògia. Pura demagògia. Haurien d'acabar amb ETA abans de poder tirar el llaç als (pressumptes?) responsables d'altres delictes? Si és així, tots tenim impunitat: podem començar a fer el que ens vinga de gust, com a mínim fins que arribe el desitjat moment de la fi del terrorisme. Però, ja ho hem dit, estan equivocats. La missió de les forces de seguretat és perseguir els terroristes, tancar a la presó el camellet del meu poble, i fiscalitzar l'acció dels polítics. Tot això alhora, a més d'altres coses, sense haver d'esperar. I que no es queixen. Que no repetisquen la tan sobada frase que als altres els fan entrar per la porta de davant i enfilant la de darrere estan de seguida al carrer, perquè ells ho tenen millor encara: els deixen directament a la rua (que és un carrer gallec, com el seu líder), que els tracta de forma ben amatent, com si foren amiguitos del alma als quals quiere un huevo. I una vegada a la rua, o a la rue, o a l'street, o al carrer, que tant se val, ells tenen tirada a eixir de la ciutat, que els agraden més els espais oberts, i amb tota la impunitat del món passegen pels camps, travessen serres i rambles, i fins i tot de vegades s'apropen a la costa (amb predilecció per les zones litorals més extremadament pijes). Tot això, fent-se els ofesos i amb tota la desvergonya del món.
Quin país!

JO, L'INVERTIT DE COS I ÀNIMA. ALZAMORA / POVEDA

Jo, l'invertit de cos i ànima. Una altra magnífica cançó de Miguel Poveda sobre un poema de Sebastià Alzamora. Se m'ha ocorregut penjar-la de primer perquè m'encanta, tan la peça lírica com la musical. I també perquè avui el Poveda és notícia a la premsa del cor (més aviat de sang i fetge) per la seua amistat amb la tonadillera per exel·lència. Jo crec que és impossible. Impossible! No m'ho crec! no m'ho vull creure.




Jo, l’invertit de cos i d’ànima,
que he estat el vici privat d’algun pròcer,
el caprici dels qui saben parlar
i un signe del meu temps,
no he de merèixer un plany quan mori?
(Serà de nit, dins un local de joc,
o dins un tren descarrilat,
o als sidatoris d’algun país pobre
i llunyà)

Tot i que, per altra banda,
mai no es pot descartar un final
com en aquelles notes breus de premsa
que informen de certs accidents domèstics:

el gas, la flama, un moment de descuit,
i un altre fill de puta se'n va al cel.

LENNON I ANNA

Estic llegint per tercera vegada Lennon i Anna, el (magnífic) recull de relats de Vicent Borràs, guanyador en l'apartat de narrativa de la darrera edició dels premis Ciutat de València, i, impregnat de tanta música beat, caic en el compte que encara no he penjat cap cançó dels de Liverpool a la secció De fil i cotó. Imperdonable. Ho faig ara mateix. Del llibre ja us en parlaré a bastament, més endavant. Per cert, no l'he llegit tres vegades (quan tot just fa una setmana del seu llançament!) perquè m'haja tornat boig. Ni tampoc perquè l'obra siga boníssima. No. Ho faig perquè prepare la presentació que farem el 30 d'octubre a Alginet. També us en parlaré, mes endavant. De moment, us deixe Imagine. Tòpic, però no cansa.

LECTORS AMB CRITERI

De vegades (moltes, per sort), a les aules dels instituts, trobes sorpreses agradables. No tot és tan dolent com algunes aus de mal averany volen fer creure. Ahir mateix dedicàrem la sessió de segon d'ESO a parlar de les lectures del primer trimestre. Com tinc per costum, els vaig dir que podien llegir el que volgueren, i que recomanaren als companys obres que els hagueren agradat. Això comporta un risc, i és que comencen a aparéixer novel·letes que a mi no m'agraden gens i que tenen molta tirada entre els adolescents. I és ací on va eixir el nom d'una obra per a mi bastant desencertada: El noi del pijama de ratlles. Els que seguiu el bloc ja sabeu què en pense: ho podeu consultar a la columna de la dreta, punxant sobre el títol del llibre de Boyle. Però heus ací que una jove de catorze anys, gran lectora (segons diu, i jo m'ho crec pel seu criteri), va dir:

- Jo este estiu he llegit El noi del pijama de ratlles i un altre que també va de camps de concentració i m'ha agradat molt més.
- I com es diu?
- Escuma de mar.
- I per què t'ha agradat més?
- No ho sé. El trobe més pròxim, perquè el protagonista és valencià, i a més em sembla que està molt millor escrit i que la història és molt més creïble, perquè en el de Boyle es conta cada trola que no se la creu ningú.

Potser li falte per llimar una mica els seus judicis literaris, però el criteri el té ben latent. Només cal no imposar-li obres que no siguen del seu gust. No fer-li avorrir la lectura, en definitiva. És per això que, tot i coincidir amb l'alumna, vaig dir que bé, que d'acord, que eren dues propostes diferents i que les inclouria al llistat. No vaig dir absolutament res de la meua tírria a l'obra de Boyle, ni el meu gust per la de Manel Joan Arinyó. Que cadascú triara el que volguera.
Avui mateix els alumnes d'aquest grup havien de dir quin llibre havien triat per al primer trimestres. De divuit, setze han triat Escuma de mar. I és que de vegades paga la pena deixar-los que siguen ells sols els que prenguen les decisions. Evidentment, li fan més cas a una companya que al professor. I hem de saber aprofitar-ho.

AFORISME 1. / TARDOR

Tornant de la faena he sentit a la ràdio que avui a les 23.19 entràvem a la tardor. Algú despotricava sobra la inconveniència de dividir també les estacions de manera tan estricta, atenent només a l'arbitrarietat del calendari. Crec que és una disputa tan banal que no paga la pena pensar-hi. Però preferisc l'arbitrarietat als interessos comercials de El Corte Inglés.

BEPPINO ENGLARO I ALTRES PARES

Beppino Englaro és el pare d'Eluana, la italiana que va poder morir al febrer després d'unes actuacions indecents (com sempre) de l'actual govenr italià, i més concretament del seu president, l'impresentable Silvio Berlosconi. Fins i tot vaig escriure un post ací mateix al respecte, on enllaçava amb un article modèlic escrit per Roberto Saviano. No cal que us diga de part de qui estava. I hi continue estant. Però avui he anat a uns grans magatzems i he trobat enmig d'un passadís un palet d'un llibre amb l'eloquant títol d'"Eluana", signat per Elena Nave i per... Beppino Englaro.
No m'agrada. No m'agrada gens. Beppino portà una lluita lloable durant catorze anys, fins aconseguir una mort digna per Eluana. Que ara escriga llibres, o que consentesca que altres els escriguen i ell els signe, em sembla una frivolitat. Si la cosa parara ací i no esdevé un personatge "públic" present a tots els programes vomitius de sang i fetge, es podria entendre com la voluntat de donar testimoni d'una lluita. Però... Em manca perspectiva. No sé què es fa a Itàlia. Però estem molt escaldats ací de personatges sinistres com Fernando Garcia, (pare d'una de les xiquetes d'Alcasser), el pare de Marta del Castillo, i de tants altres. El primer va muntar un circ mediàtic de tal magnitud que s'ha vist condemnat diverses vegades, la darrera per fer un ús fraudulent de donacions que la gent feia per a una fundació amb no sé exactament quina finalitat. El segon apareix dia sí dia també com a "especialista" (especialista?) en lleis sobre protecció de menors. Ganes de guanyar audiència fàcil i de donar color al drap. Que li hagen mort la filla és digne de llàstima i de solidaritat. Però no té cap dret a ponderar sobre el que s'hauria de fer legalment en assumptes semblants. És com si un malalt de càncer volguera dirigir el departament d'oncologia d'un hospital. Senzillament, ni en sap ni en té dret, per molt que haja patit la malaltia.
Pel que fa a Beppino... Esperarem esdeveniments. Però la cosa pinta malament. Molt malament.

ANTICS ALUMNES

Amb el pas dels anys, vaig col·leccionant antics alumnes. Dels que vaig tindre a Catalunya es pot dir que n'estic totalment desconnectat. Però dels de València, Almussafes i Alginet, en sé de tant en tant, i m'alegre. Ara treballe a Silla, a l'Enric Valor, i espere que d'ací uns anys em recorden amb estima, com la majoria dels que em trobe. Ara mateix (fa cinc minuts) acabe de rebre un correu electrònic que m'ha fet riure de bona gana. És d'un antic alumne d'Almussafes, al qual recorde perfectament. N'ocultaré el nom (i corregiré les faltes!), però compartiré amb vosaltres el correu:

Hola Urbà, sóc XXXXX un antic alumne de 3r de l'E.S.O. Ara estic en 1r de Batxillerat de Ciències. El primer examen de lectura que tenim és el de Plagis, però val un poquet massa, no creus? No ens podries fer una donació als antics alumnes teus? Per favor! O algun descompte.
  P.D: he vist el teu correu electrònic en el teu blog, del qual, per cert, sóc un gran seguidor

Un salut XXXXXX.

A mi em fa gràcia, què voleu que us diga.

EL TASTET. EL CAMPO DE BATALLA. ÁNGEL GONZÁLEZ

Remenant papers (virtuals) he trobat un poema que desconeixia però que m'ha deixat la pell de gallina. És difícil dir de manera tan sintètica i tan lírica tot el que s'hi diu. Una reflexió àcida i lúcida al voltant de la guerra, concretament de la guerra civil. Per això el vull compartir amb vosaltres.

Hoy voy a describir el campo
de batalla
tal como yo lo vi, una vez decidida
la suerte de los hombres que lucharon
muchos hasta morir,
otros
hasta seguir viviendo todavía.

No hubo elección:
murió quien pudo,
quien no pudo morir continuó andando,
era verano, invierno, todo un año
o más quizá, era la vida
entera
aquel enorme día de combate.

Por el Oeste el viento traía sangre,
por el Este la tierra era ceniza,
el Norte entero estaba
bloqueado
por alambradas secas y por gritos,
y únicamente el Sur,
tan sólo
el Sur,
se ofrecía ancho y libre a nuestros ojos.

Pero el Sur no existía:
ni agua, ni luz, ni sombra, ni ceniza
llenaban su oquedad, su hondo vacío:
el Sur era un inmenso precipicio,
un abismo sin fin de donde,
lentos,
los poderosos buitres ascendían.

Nadie escuchó la voz del capitán
porque tampoco el capitán hablaba.
Nadie enterró a los muertos.
Nadie dijo:
"dale a mi novia esto si la encuentras
un día"

Tan sólo alguien remató a un caballo
que, con el vientre abierto,
agonizante,
llenaba con su espanto el aire en sombra:
el aire que la noche amenazaba.

Quietos, pegados a la dura
tierra,
cogidos entre el pánico y la nada,
los hombres esperaban el momento
último,
sin oponerse ya,
sin rebeldía.


Algunos se murieron,
como dije,
y ,los demás, tendidos, derribados,
pegados a la tierra en paz al fin,
esperan
ya no sé qué
-quizá que alguien les diga:
"amigos, podéis iros, el combate..."
Entre tanto,
es verano otra vez,
y crece el trigo
en el que fue ancho campo de batalla.

EL UNICORNIO AZUL. SILVIO RODRÍGUEZ

Tornem (crec que ara definitivament) suavets. Una cançó de Silvio Rodríguez que sempre m'ha agradat molt. Però que molt. Sobre el significat de l'unicorni blau, mil explicacions: que si era la tapadora del bolígraf BIC amb què va escriure la cançó, que si eren uns pantalons texans que va perdre... M'és ben igual. Em quede amb la cançó. Sublim.



Mi unicornio azul
ayer se me perdió:
pastando lo dejé
y desapareció.
Cualquier información
bien la voy a pagar:
las flores que dejó
no me han querido hablar.

Mi unicornio azul
ayer se me perdió.
No sé si se me fue,
no sé si se extravió
y yo no tengo más
que un unicornio azul.
Si alguien sabe de él,
le ruego información:
cien mil o un millón
yo pagaré.

Mi unicornio azul
se me ha perdido ayer,
se fue.

Mi unicornio y yo
hicimos amistad
-un poco con amor,
un poco con verdad-.
Con su cuerno de añil
pescaba una canción.
Saberla compartir
era su vocación.

Mi unicornio azul
ayer se me perdió
y puede parecer
acaso una obsesión.
Pero no tengo más
que un unicornio azul.
Y aunque tuviera dos
yo sólo quiero aquel.
Cualquier información
la pagaré.

Mi unicornio azul
se me ha perdido ayer,
se fue...

TELEFONIA MÒBIL

Tinc un mòbil nou. Mòbil, no portàtil, com s'entesta un amic meu. Bé, en realitat per a aquest ús mòbil i portàtil poden considerar-se sinònims. En cap cas cal pensar que el mot mòbil és incorrecte. El meu amic diu que si fóra mòbil es mouria per si mateix. No. Error: si fóra així, seria automòbil. De fet, també ho és, si posem en marxa el vibrador. Però més val que no entrem en qüestions escabroses.
En definitiva, que tinc un mòbil nou. I ací és on volia anar a parar: només serveix per parlar per telèfon. Ho he aconseguit.
El cas és que fa uns dies vaig rebre un missatge de la meua companyia operadora per dir-me que com que feia tant de temps que no canviava els punts, els perdria en un termini determinat. Per simple curiositat, vaig anar a una botiga i vaig preguntar. Efectivament: o feia el canvi, o perdia els punts.
- Però si el telèfon va bé!
- Home, és una mica antic. Si vols t'emportes el nou amb els punts i te'l guardes. Ja el tens quan se't trenque aquest.
Fantàstic. Em donaven un telèfon nou, sense posar ni un duro, condició indispensable de part meua. Vaig dir que em donaren el més senzill que tingueren. Si podia ser que no fera fotos, que no fregira ous ni m'avisara del canvi d'oratge.
- Els que tu vols estan ja descatalogats del sistema de punts.
- Però n'hi ha?
- N'hi ha, però no els vol ningú.
-Jo en vull un.
- Però és que tens un sac de punts i te'n pots emportar de bades un de puta mare.
- Per a mi un de puta mare és el que només serveix per trucar i perquè em truquen. Mai no he fet servir la resta de coses.
Ja estàvem com l'última vegada (farà uns cinc o sis anys). Vaig haver de carregar un aparell amb càmera de fotos i no sé quantes foteses més perquè m'eixia més barat en el sistema de punts que d'altres més senzills. Una xica que esperava al meu darrere al·lucinava. Al final, mig en broma, va dir:
- Si vols jo te'n compre un dels que tu vols i tu em regales el que jo vulga amb els teus punts.
- Fet.
Ara al·lucinava de debò.
- Que no home que no, que em sap mal!
- Que no, que no, que a mi em fas un gran favor.
Una mica envergonyida, la xica començà la tria.
- Però de veres? Estàs segur?
- Que sí, dona, que sí.
Acabà agafant-ne un amb càmera de fotos (això ja ho porten tots), bluetooth (també ho porten quasitots), i no sé quantes coses més. Després jo en vaig triar un que valia 26 euros, de prepagament. Em feia tant de goig, que vaig decidir canviar la targeta d'aparell, tot i que el meu funcionava perfectament. El motiu del canvi és que el nou no pesa res, i a més és supermenut.
- Clar! Com ha de pesar si no porta res? -es burlava el venedor.
Estic més content que un gos amb un lleu. És fantàstic, aquest telèfon. Si ho arribe a saber me'l compre abans. Hauria estat capaç de pagar fins i tot els 26 euros, però me'ls he estalviat. La xica també se n'anà pegant salts d'alegria. Crec que tenia la sensació que m'havia enganyat. Jo la veritat és que no ho sé. Només patisc perquè els meus alumnes es burlaven del vell, i no vull ni pensar que passarà ara amb el que, segons el venedor, és encara pitjor. I estem a punt de començar el curs. Que Déu ens agafe confessats.

DE TORNADA

Tornem-hi. Un mes llarg de vacances, també blogaires. M'han vingut bé. A partir d'avui tornarem a actualitzar. No sé si amb tanta regularitat com el curs passat, però intentaré que siga dinàmic. Demà comentem l'enquesta sobre les oposicions. Encantat de tornar-vos a veure.