ON ESTÀ? / 40

La foto de la setmana. Un castell, això ja es veu. Però, on està? Recordeu que no podeu deixar la solució als comentaris, que heu d'escriure un correu a l'adreça que trobareu a la dreta. El premi, el de sempre: un exemplar de Femení singular.

Pel que fa a la imatge de la setmana passada, es tractava de les fonts de l'Algar. El guanyador, Salva Pérez. Li faré arribar el premi (quan en tinga, que se m'han acabat les existències).

TROSSOS I MOSSOS 16

No cal dir que el tema estrella de la setmana ha estat el futbol. No us cansaré amb posts que parlen de la magnífica victória del Barça: els trobareu sense buscar-los. En canvi, sí que us cansaré una vegada més amb material aparegut a la xarxa (i a altres indrets) relacionat amb Plagis. Està bé, que entre uns i altres, no deixem morir la novel·la al poc de temps de veure la llum, com passa massa sovint.

Aquesta setmana n'ha parlat l'amic Manel Alonso al seu bloc Els papers de can Perla. Plagis, sense més, es diu l'article. Gràcies una vegada més, Manel.

També se'n fa ressó l'amic Toni Montes a Nosal3 som + de tres. Si hi aneu, podeu aprofitar per veure la reproducció de l'article que Josep Bausset, un jove de 98 anys, publicava a Levante el dia 27. Rita Barberà i la llengua, porta per títol. Càustic, com sempre, Bausset.

Acabem amb els "plagis". Ha aparegut una crítica de la novel·la al Posdata del Levante. La signa Maria Rosell, i porta per títol Si no és tradició serà plagi.

Si podeu, passeu pel bloc Alavoradelriumare, de l'amic Perucho. Fa un resum d'una "setmaneta especial" a l'article Monarquia bananera amb democràcia de baixa intensitat. Mordaç, càustic i encertat (al meu entendre, és clar).

I una última. Sé que havia promés no parlar del Barça, però aquesta notícia del Vilaweb m'ha semblat tan curiosa que no me'n puc estar.

Fins la setmana que ve. Feu bondat.

ENS TROBEM AL MANOLÍN

Quan vaig acabar la carrera, la primera eixida professional que vaig tindre va ser, com ha passat a molta gent d'aquestes contrades, anar a fer classes a Catalunya. La meua primera destinació va ser un institut de Sabadell, i m'hi vaig quedar a la borsa del Vallès. Era l'any 95, i m'hi vaig estar fins els 2003. Amb estades intermitents a Sant Cugat del Vallés i Barcelona, gran part dels vuit anys els vaig passar a Terrassa, ciutat on em vaig establir, bàsicament perquè hi vivia el meu amic David i em va obrir les portes de sa casa com si fóra la meua. Després David es va casar, i jo em vaig buscar un piset amb Miquel, un company d'Algemesí, al carrer de Miquel Vives. A sota mateix de casa (perquè era ma casa) hi havia el Bar Manolín, on solia anar sovint a dinar o a fer un café després de menjar a casa. Un dia, estant al Manolín, va entrar un xicot més aviat menut, i amb gran familiaritat va saludar l'amo del bar, la dona i el fill, que, juntament amb mi, érem els únics ocupants del local. Era Xavi. Xavi Hernández, el jugador del Barça. Jo, afeccionat al futbol i culer confés, el vaig reconéixer de seguida, però com que sóc poc propens a la idolatria i a l'afalac gratuït, i a més em fa vergonya adreçar-me a qui no conec, vaig continuar amb el meu café mentre xarrava amb el Manolín de futbol. El Xavi s'hi va afegir a la conversa, i va fer canviar-ne el rumb. Si poc abans la cosa havia girat al voltant de la qualitat d'un jugador del Terrassa, Mario Gibanel, quan Manolín va dir que jo era valencià començàrem a parlar de com de fort estava el València CF aquella temporada. Em va sorprendre la naturalitat del Xavi, i com un jugador del seu nivell escoltava amb respecte (amb quasi veneració!) els consells de Manolín. No, no eren consells de com jugar: el Xavi en sabia (i en sap) molt més que tots plegats. Eren consells d'un home d'uns cinquanta anys a un xicot de poc més de vint al voltant dels perills d'un món tan difícil com el futbol professional. El Manolín sempre m'havia semblat d'allò més assenyat, i les seues paraules, en aquell moment, m'ho certificaren.

Aquell any el València va acabar guanyant la lliga, i el Barça quedà segon després d'una espectacular remuntada a la segona volta, amb golàs de Xavi al Bernabeu inclòs. Aquell mateix any encara vaig veure el Xavi Hernández en una altra ocasió. Fou una nit bascosa de juny que anava al cinema amb l'amic David. Abans sopàrem al Vallès del carrer dels Gavatxons. En eixir del local, vaig veure el Xavi amb la núvia i alguns amics. Una mica vergonyós, perquè suposava que no em recordaria, el vaig saludar, i ell em va tornar el salut, no sé si perquè se'n recordava, de mi, o com a simple cortesia. Des d'aleshores, només l'he tornat a veure des de la distància que marquen les graderies d'un estadi (Mestalla i el camp del Llevant) amb el terreny de joc. Però em feia l'efecte que es movia pel camp amb la mateixa naturalitat amb què ho feia al Manolín o al carrer del Gavatxons. Sembla tan fàcil jugar al futbol, quan veus el Xavi! I és tan difícil!

Fa sis anys que no visc a Terrassa. L'enyore. I és un sentiment que es va revifar dimecres, en veure el Xavi celebrant la Copa d'Europa a la gespa de l'estadi de Roma. Estava content pel triomf del Barça, i content per partidàs del Xavi. Content perquè el nomenaren millor jugador de la final. Podria haver estat l'Iniesta, el Messi, el Piqué... Són tots tan bons! Però va ser el Xavi, aquell xicot senzill i assenyat que fa molts anys vaig trobar al Manolín. Potser cara a cara no m'atreviria de fer-ho: continue sent tan poc procliu a l'idolatria i a l'afalac com abans, però des de la distància i per escrit no em fa tanta vergonya. És per això que des d'ací vull donar-te les gràcies, Xavi. Per fer-me feliç, per fer-nos feliços a tots els que som barcelonistes, i també a altres que no ho són, però que saben apreciar la teua qualitat com a jugador i les teues qualitats (en plural) com a persona.

Potser algun dia ens tornem a trobar al Manolín.

PLAGIS AL POSDATA DEL LEVANTE

Avui ha eixit una crítica de Plagis al Posdata del Levante, signada per Maria Rosell. La trobareu a la pàgina 5 del suplement, i també la podeu llegir en format pdf punxant ací. Gràcies al Levante i a Maria.

EL TASTET 39 / VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

	No sé per què, aquesta setmana havia oblidat el tastet. Bé, doncs un clàssic (contemporani). Assumiràs la veu d'un poble, de l'Estellés, en homenatge a ell i també en homenatge a Paco Muñoz, de qui podeu escoltar-ne la versió musicada punxant ací. Assumiràs la veu d’un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per sempre, poble, i patiràs, i esperaràs i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera. I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents, I tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per tots. No t’han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules, sinó l’home assumint la pena del seu poble, i és silenci. Deixaràs de comptar les síl·labes, de fer-te el nus de la corbata: seràs un poble , caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició. No tot serà, però, silenci. Car dirà la paraula justa, la diràs en el moment just. No diràs la teua paraula amb voluntat d’antologia, car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posteritat, com no siga la del teu poble. Potser et maten o potser se’n riguen, potser et delaten; tot això són banalitats. Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble. I tu, greument, has escollit.. Després del teu silenci estricte, camines decididament.

PLAGIS A L'ALCÚDIA

Aquesta nit, al Casal Jaume I de l'Alcúdia, parlarem de Plagis. No cal dir que si us voleu acostar esteu convidats.

VIDEO DE LA SETMANA 6 / COM CANVIEN ELS TEMPS!

De segur que esperàveu alguna cosa relacionada amb el Barça... Doncs no! Encara ho he de pair. Avui un vídeo dels famósíssims pallassos de la tele de quan erem xicotets. Si avui algú fera alguna cosa semblant davant de les càmeres, no el deixaven ni acabar el programa. Alguns diuen que no és per a tant, però a mi em sembla fortíssim.

DE FIL I COTÓ 18 / GABINETE CALIGARI. CUATRO ROSAS

Gabinete Caligari no són sants de la meua devoció. És més, crec que tenen cançons, i sobretot lletres totalment insofribles. Només cal recordar allò de si algún día fuera juez, decretaría una ley, o allò altre de mi cielito y yo en la suite nupcial... En canvi, però, crec que Cuatro rosas és una cançó senzillament magistral. És per això que us la deixe.

Hay cuatro rosas en tu honor
dentro del vaso que te doy.

Dos son por gemir,
dos por sonreir.

Hay cuatro rosas para ti.

Toma mi vaso y bebe de él
Las cuatro rosas que te doy.
Son del color
De tu ropa interior
Y huelen a rosas como tú.

Hay cuatro rosas en tu honor
y en la botella cuatro más.
Bebe, mi amor.
Esta es tu flor.
Toma mis cuatro rosas.
Bebe mis cuatro rosas
y olvida otras cosas que te di.

ROMANÇO LITERARI 38 / TROBADA D'ESCRIPTORS AL PIRINEU

Com que ja és oficial, que hi ha cartell, programa i tot, ho puc anunciar. Del 27 al 29 de juny seré a Santa Maria Oloron (o Auloron-Senta Maria, en occità) per assistir a la XVI Trobada d'Escriptors al Pirineu (o Trobada d'Escrivans aths Pirinèus). Em fa goig, la veritat. Per trobar-me amb companys, per visitar una zona ben bonica, per conéixer noves experiències... A més d'això, alguns col·legues que han anat en edicions anteriors (Josep Antoni Fluixà i Enric Lluch) parlen i no acaben de l'hospitalitat d'aquesta gent. Així doncs, gràcies per endavant per haver pensat en mi. M'hi acompanyaran, per la part occitana, Xavi Gutiérrez, Maria-José Hustaix-Etcheverry, Joan Francés Mariot, Terèsa Pambrun i Florian Vernet. Per la catalana, Esperança Camps, Rosa Font, Núria Perpinyà i Àlex Susanna. Juntament amb ells, Ferran Rella, que tan amablement s'ha portat des que fa uns mesos tinguérem el primer contacte telefònic, i la resta d'organitzadors. Ja us ho contaré, com ha anat.

A més, avui he anat a la presentació d'El músic del bulevard Rossini. Vicent Usó s'ha trobat a última hora sense presentador, per problemes que no vénen al cas, però tot i això l'acte ha estat lluït. Tinc ganes d'agafar aquest músic de fa temps, però les meues lectures últimament van dirigides pels premis de què he sigut (i sóc!) jurat. Però la cosa promet. Ja us ho contaré, també.

ON ESTÀ? / 39

La setmana passada ningú no va encertar la foto. Millor dit, ningú va enviar un missatge amb la resposta correcta, tot i que la comtessa i un anònim (pel model lingüístic supose qui deu ser) donaren pistes més que sucoses. En fi, es tractava de l'escultura de la Mare de Déu dels Lliris feta per Peresejo que hi ha a la Font Roja d'Alcoi. M'estalvie un llibre. Aquest, pel premi doble de fa dues setmanes. Però fixeu-vos en la foto d'aquesta setmana. Facileta també. On està? El premi, el de sempre: un exemplar de Femení singular.

TROSSOS I MOSSOS 15

Aquesta setmana he preparat tres cosetes: dues relacionades amb l'educació, i una amb el procés de creació. Per què deu ser? Allà van:

- Si voleu pensar, podeu llegir La paradoxa d'educar, del bloc La vida diferida.

- Si voleu seguir com es fa una obra de creació pas a pas, podeu consultar aquesta pàgina de l'Acadèmia d'Art Gargot i les explicacions de l'amiga Júlia.

-D'afegit, podeu veure una crítica (entusiasta) de Plagis a Nosal3 som + de tres. M'ha servit per conéixer el bloc que, evidentment, enllacem als favorits de la dreta.

- I si us presenteu a oposicions, no deixeu de llegir el text que ha escrit Emili Chaqués. Ben trobat, com tot el que fa. Jo mateix el signaria, si no fóra perquè a hores d'ara tothom desconfia de mi i el plagi és massa evident. Però els consells són bons. Feu-li cas.

GRIP OPORCITORA

Estrés, cansament, pensament polaritzat, dèria per les xifres, malhumor i un llarg etcètera formen part dels símptomes que milers d’opositors sofreixen quan arriben aquestes dates.

Són diverses les sensacions que travessa qui estudia oposicions en aquesta fase de la seua preparació però tanmateix la sang freda i el cap gelat són el millor antídot en les quatre últimes setmanes abans del primer examen.

La pressió acostuma a envair els pensaments dels professors-estudiants i preguntes com: “Em sortirà algun tema?”, “Si em surten cinc temes que porte de les cinc boles, quin trie?”, “Aprovaré enguany?”, “Si no aprove aquest any, ja no em presente més”, “Ja no puc més! A fer la m...”, “Si em surt aquest tema... triomfe”, “Tot el món porta més temes que jo, millor no em presente...”, “Porte més temes que ningú, ¿no en portaré massa?”

A més a més, com si es tractés del programa Cuarto Milenio d’Íker Jiménez, la suggestió altera la massa opositora de forma esfereïdora i ho fa sempre a partir de les conegudes llegendes urbanes. Siga quina siga l’especialitat a la qual s’opte tothom coneix (sempre a partir d’un altre que li ho ha contat) el cas d’aquell que aprovà amb cinc temes estudiats, o de l’altre que s’estudià 67 temes i no li’n va eixir cap, o el que la setmana anterior va somniar que eixia el tema X i, vés per on, se l’estudià en set dies i va traure la plaça. És bonic creure en els miracles, jo hi crec, però encara que resulte axiomàtic, el treball diari, la paciència, i també, una mica de sort, són els únics elements que ajudaran els aspirants a funcionaris a obtenir allò desitjat: la plaça.

Són molts els preparadors, entre ells els meus, que ondegen el lema “açò de les oposicions és una carrera de fons”. I amb els anys, hom s’adona que el vell dimoni sempre té raó. Preparar una programació, unes unitats didàctiques i un temari assequible porta temps, i aconseguir-ho a curt termini és possible però complicat. De fet, hi ha gent que malgrat aprovar la fase d’oposició amb bona nota el primer any, decideix refer la seua programació l’any següent i reestructurar el temari estudiat, sota el pretext que “tot és millorable”. Totalment cert. Nogensmenys, l’únic factor en contra “real” que tenen els opositors és el temps. Cada dia hauríem pogut estudiar una hora o dues més, el cap de setmana hauríem pogut dedicar-li més temps a les oposicions, i quan més ho pensem més malestar psicològic tenim. Però el benestar emocional és important. Tothom que passa per aquest procés té daltabaixos, atés que la pressió pot arribar a ser molt forta. Llavors hem de tirar mà de Goytisolo i recordar els seus versos quan li deia a Júlia: Nunca te entregues ni te apartes / junto al camino nunca digas / no puedo más y aquí me quedo; recordar Lluís Llach quan canta: Cal anar endavant sense perdre el pas, cal regar la terra amb la suor del dur treball; i el desaparegut Mario Benedetti en recitar: Para gozar el mañana hay que pelear en la hora, con tu puedo y con mi quiero vamos juntos compañero.

Tanmateix, quan el cos ens diu “prou” cal fer-li cas, deixar-lo descansar un estona i després, si escau, continuar. Sinó, mireu el Barça de Guardiola. Al contrari que fan la resta d’equips de futbol, el dia anterior del partit al Bernabeu no va entrenar. Calia tenir cura del benestar psíquic i físic de l’equip i el de Santpedor els donà una jornada de descans. El resultat d’aquell partit ja el sabeu: 2 a 6 a favor dels blaugranes.

Enguany molts companys i jo ens presentem per tercera vegada a les oposicions. El temps ens ha donat experiència, els preparadors ens han ensenyat els mecanismes i cadascú sap el temps que li ha dedicat a aquesta relació d’amor/odi per conquerir el cor de la senyora Oposició. Ja sabeu el que diu la dita de les terceres ocasions. Però com diu Guardiola, cal anar partit a partit.

ENQUESTA 3 / ÉS BONA LA GRATUÏTAT DELS LLIBRES?

L'altre dia ens plantejàvem a la secció Romanço literari si era bona o no la gratuïtat del llibre. Al post, que porta per títol Sobre la gratuïtat dels llibres dic la meua opinió, però tan interessants o més són les aportacions de Francesc Vera, de Salva Pérez, de Cristian i d'Enric Senabre. La cosa és senzilla. És bo regalar els llibres o el fet de ser gratuïts fa que se'ls valore menys? Tampoc no cal ser tan dràstic i decidir-se pel si o pel no, sinó que hom pot considerar que és bo fer-ho puntualment, però no sempre. En fi, diverses opcions que us deixe a l'enquesta de la dreta. Que cadascú diga la seua.

Per cert, els resultats de l'enquesta anterior: setze vots. Tres persones pensen que el futbol és l'opi del poble, sis que és un esport molt bonic, i set que està massa mediatitzat. Per tant, per a tots els gustos. Podríem resumir-ho dient que és un esport molt bonic que està tan mediatitzat que pot arribar a esdevenir l'opi del poble. I tots contents.

UN ALTRE VÍDEO

Aquest se m'havia despistat. M'agraden els anuncis aquells que intenten vendre't objectes impossibles. NO ES VEN A LES BOTIGUES! És clar, si ho veus no ho compres, segur. L'única manera de col·locar-te'l és que no el veges i et cregues el que et diuen (que és fals, sense excepció). Aquest objecte, però, crec que supera totes les quaotes d'inutilitat. O no? Per raons òbvies, jo no ho puc saber.

EL VÍDEO DE LA SETMANA 5/ "¿SÓLO TRAJES?"

No sé a vosaltres, però a mi el vídeo em fa gràcia. Demostra dues coses: que hi ha gent que té imaginació... i poca feina. Està ben fet.

DE FIL I COTÓ 17 / KIKO VENENO

Avui una cançó un tant macarrònica de Kiko Veneno. Però m'encanta. La lletra és total. Us la deixe en arxiu sonor, després la lletra, i al final un vídeoclip. Crec que qui ha fet el videoclip no ha sentit la lletra, o almenys no ha entés absolutament res. La música va per un costat i la imatge (lolailo total) per un altre. Ja em direu.



En un mercedes blanco llegó
a la feria del ganado
diez duros de papel Albal
y el cielo se ha iluminado

Viene desde muy lejos y ya
no le queda ni memoria
dice que duende se la cambió
por un ratito de gloria

y en un mercedes blanco llegó
de lunares el pañuelo
todos los chiquillos detrás de él
siempre va mirando al suelo

¡Qué pena de muchacho!
le dicen la gente en los bares
cuando juegan a las máquinas
y recogen lo que les sale

Tres reyes van en un barco
son tres leyes y un secreto
ni ruinas ni cenizas
ni papel que lleve el viento

Pónme, pónme esa cinta otra vez
pónmela hasta que se arranquen
los cachitos de hierro y de cromo
a cantar como tú sabes.

ROMANÇO LITERARI 37 / SOBRE LA GRATUÏTAT DELS LLIBRES

Des de l'últim romanço literari fins avui, he fet dues visites a instituts. Divendres passat vaig anar a l'IES Ribalta de Castelló, per trobar-me amb alumnes de quart d'ESO. El saló d'actes de l'institut, imponent, amb pedigrí. Una mica encarcarat, potser, si no haguera estat per la nodrida concurrència d'adolescents de quinze o setze anys, que amb la seua presència demostraven que estàvem al segle XXI. Molt interessant, la conversa. Les preguntes nombroses i ben preparades. Es notava que les professores havien preparat la trobada a consciència. Gràcies a Rosa i a Elena, i a les altres (o els altres) professores que hi hagen participat. Dilluns una nova visita, aquesta vegada a la Casa de la Cultura de Picassent. M'hi acompanyaren els alumnes de tercer d'ESO de l'IES l'Om. Una mica més moguts, és cert (potser perquè tenen un any menys?), però la conversa i les preguntes foren igualment interessants. Gràcies a Toni Torreño, a Andreu Benavent, i a la resta de professors (ho sent: no sé els noms) que acompanyaren els alumnes. En canvi, el que més em va cridar l'atenció fou que els llibres havien estat regalats als alumnes per la Biblioteca Municipal, o, el que és el mateix, per l'Ajuntament de Picassent. De tornada a casa, un dubte em rodava pel cap. És bona la gratuïtat dels llibres? Ja us avance que al final de l'escrit no donaré una opinió concloent, però pense que és bona la reflexió.

La primera cosa que hem de fer per parlar de la gratuïtat dels llibres és circumscriure l'àmbit en què aquesta circumstància se sol donar: l'àmbit docent. Associacions de pares i mares, ajuntaments i altres organismes s'encarreguen de comprar i repartir, de franc o a un preu reduït, els llibres de text i els de les lectures. Evidentment que els alumnes necessiten llibres. Però també necessiten sabates i roba. Als col·legis concertats i privats aquests elements també es venen mitjançant l'AMPA o la mateixa escola (en el primer cas per abaratir costos; en el segon, per fer negoci). Continuem. Evidentment els alumnes també mengen, i per tant necessiten aliments. Posem per cas, llonganisses. Què pensaríem si algú repartira al alumnes rastreres de llonganisses a l'institut? Què farien els carnissers? Pot semblar absurd, però... què han de fer els llibreters? Tindre un negoci, passar hores i hores a la botiga (sóc fill de botiguer i sé el que dic), pagar els impostos, i limitar-se a vendre llibretes i gomes d'esborrar, perquè la part del lleó se l'emporta un altre. Després ens queixem que les llibreries, sobretot les de barri i les de poble, tenen poc d'assortit. És clar: el negoci gros els l'estan llevant. Avís a les editorials: el que guanyem per un lloc, potser el perdem per un altre. El llibreter, a més de vendre llibres a la menuda, tindria negoci amb les vendes a l'engròs i això els permetria dignificar l'ofici i, potser, que n'hi haguera més, de llibreries. És una reivindicació antiga del gremi. Potser així ens oferirien una oferta més àmplia i més atractiva, que se sumaria a la ingent i impagable tasca que fan per recomanar i promoure el producte. Però, per una altra banda, també és cert que alguns alumnes (i alguns pares) no poden (o, el que es pitjor, no volen!) comprar els llibres, i l'única manera que els arribe és oferir-los-els de franc. Com a anècdota, recorde que una vegada una mare em va dir que la filla ni portava ni portaria el llibre en tot el curs perquè la germana menuda prenia la comunió aquell any i la família no estava per a gastos inútils (textualment).

Què hi farem? El problema naix d'ací: començàrem per posar llibres a l'abast de qui no els podia aconseguir, i hem acabat donant-los a tothom. Penseu que també hi ha menjadors socials, on només hi va qui no pot pagar-se els aliments. Qui ho pot fer, encara que siga amb moltes dificultats, es nega a acceptar la sopa boba. Li fa vergonya. Però no els fa vergonya reconéixer que no poden (o, insistesc, no volen!) gastar-se un euro en llibres. Els llibres tenen poca consideració social. On va a parar una comunió!

La veritat és que no ho tinc del tot clar. Faria una diferència substancial entre els llibres de text, que crec que sí que es poden facilitat a tots, i els de lectura, els de lleure (no ho oblidem) que crec que haurien de passar necessàriament per les llibreries. Possibles subvencions, possibles ajustos en els marges de beneficis o altres mesures per facilitar-ne l'adquisició em semblen correctes. Però la gratuïtat... Què en penseu?

A tot açò! Molt agraït a l'Ajuntament de Picassent per haver comprat (i regalat) el Femení singular.

MÉS BENEDETTI

Tret de la pel·lícula El lado oscuro del corazón.

EL TASTET / ADÉU, MARIO

HAGAMOS UN TRATO

Compañera
usted sabe
puede contar
conmigo
no hasta dos
o hasta diez
sino contar
conmigo

si alguna vez
advierte
que la miro a los ojos
y una veta de amor
reconoce en los míos
no alerte sus fusiles
ni piense qué delirio
a pesar de la veta
o tal vez porque existe
usted puede contar
conmigo

si otras veces
me encuentra
huraño sin motivo
no piense qué flojera
igual puede contar
conmigo

pero hagamos un trato
yo quisiera contar
con usted

es tan lindo
saber que usted existe
uno se siente vivo
y cuando digo esto
quiero decir contar
aunque sea hasta dos
aunque sea hasta cinco
no ya para que acuda
presurosa en mi auxilio
sino para saber
a ciencia cierta
que usted sabe que puede
contar conmigo.

ON ESTÀ? 38

Crec que torna a ser molt senzill. On està? El premi, una vegada més, un exemplar de Femení singular. Recordeu que heu de contestar per mig d'un correu electrònic. No direu que no ho estic posant facilet!
El guanyador de la setmana, Paco Fuster, que ja té l'exemplar del premi. Avantatges de ser del meu mateix poble. Ja sé que en dec uns quants, però quan tinga temps d'anar a correus els enviaré tots d'una. Evidentment es tractava de les Coves de sant Josep, a la Vall d'Uixò.

TROSSOS I MOSSOS 14 / CATOSFERA FUTBOLERA

La catosfera va carregada de futbol. Podríem dir que és una catosfera futbolera. Alguns en parlen a favor, i d'altres en contra. La immensa majoria mostra la seua simpatia pel Barça i per la seua magnífica trajectòria. D'altres no entenen el fenòmen del futbol com a espectacle de masses. En fi, per a tots els gustos.

Entre els qui es declaren futbolers hi ha Esperança Camps, que en parla als posts Don Andrés, li diuen i El Barça. Emigdi Subirats rebla el clau a Aposteòsica final aliena a l'espanyolitat i El 2-6 team. Al bloc de l'amic Perucho, Alavoradelriumare, també se'n parla, encara que tangencialment. Gora Barça!!!, es diu el post.

Hi ha escèptics. Per exemple, ho deixa clar Raimon Galiana a Des d'Altea estant, amb el post Futbol. També parlen en contra (i d'altres a favor) als comentaris d'uns posts d'aquest mateix bloc que porten per títol M'agrada el futbol i Déu existeix i parla català.

En definitiva, per a tots els gustos. Però el que més m'ha cirdat l'atenció és que alguns diguen que no entenen com alguns intel·lectuals es veuen atrets pel futbol. Jo més aviat no entenc com es pot aplicar l'apel·latiu d'intel·lectual a ningú.

Per cert! El Barça es campió de lliga sense baixar de l'autobús. Ja ho va dir el gran Helenio Herrera.

FACEBOOK. HELP!

Com que està de moda, i per si no en tenia bastant amb aquest bloc, he obert una pàgina al Facebook. El problema és que encara no sé massa bé com funciona, i vaig afegint amics i afegint-me d'amic com puc, moltes vegades de casualitat, sense saber ben bé com ho he fet. A més, el correu se m'ha omplert de gent que vol ser-hi o que vol que hi siga (el pronom hi l'heu d'entendre com us vinga de gust). No patiu: en uns dies normalitzaré la cosa, però de moment que ningú no s'emprenye si semble ser descortés. Paciència (ja que no tinc ciència).

EL VÍDEO 4 / HIMNES I MENTIDES

Vídeo acompanyat d'àudio. El so reprodueix exactament què passà a Mestalla mentre sonava l'himne d'Espanya, en la retransmissió de la SER (els comentaris de José Ramón de la Morena i de Manolo Lama tampoc no tenen pèrdua). Simultàniament, TVE va preferir fer connexions amb Bilbo i Barcelona. Al descans van dir que, per un error humà, no s'havia escoltat l'himne, i el posaren manipulat: amagant els xiulets i l'esbroncada. Error humà? Premeditació? Jo ho tinc molt clar.

Ací podeu enllaçar amb l'AUDIO REAL. A sota podeu veure la mangarrufa de TVE

ROMANÇO LITERARI 36 / PREMIS, POLÈMIQUES I ANÒNIMS

Ha passat el mes d'abril. Volant. Ja som gairebé (sóc gilipollas, segons Rus) a mitjan maig, però encara em queden algunes recialles d'activitat literària. Em resta visitar tres instituts i un club de lectura, el que queda de mes. Ja us aniré informant. En definitiva, abril ha estat carregat. Ja us n'he parlat, de la meua presència a la Fira del Llibre, amb signatures i taula redona, de l'entrevista a Levante TV, la visita al Centre Penitenicari Castelló II, etc. No us cansaré més. Vull parlar-vos d'una altra cosa.

Entenc l'activitat literària com la més individual (i individualista) que hom puga imaginar. No tinc, en absolut, sentit corporatiu. M'alegre quan algun amic guanya un premi o, simplement, publica. Fora d'això, em dóna exactament igual qui guanye els premis en què no participe. Si hi participe i guanya un altre, m'emprenye, i si quan llig l'obra guanyadora és una patata (m'ha passat més d'una vegada) m'emprenye encara més, i alhora pense si el premi està manipulat o si la meua obra és encara més dolenta que la guardonada. Però no vaig mirant d'ací d'allà qui guanya què. M'interessa el que guanye jo, que em permet publicar, i em dóna igual què no guanye o què guanya un altre.

Per desgràcia, durant les últimes setmanes, el meu bloc ha estat aprofitat per gent diversa per parlar al voltant d'una polèmica literària (totalment aliena a mi). Es tracta de la concessió dels Premis de la Crítica, organitzada per la AELC. Ni entraré ni exiré en aquesta polèmica. Vaig per lliure fins al punt que desconeixia que els premis de la crítica els organitzava l'AELC. De fet, em vaig assabentar de la seua existència l'any passat, quan guanyà Baixauli (digueu-me ignorant). A més, fins l'altre dia pensava que els donaven els crítics. En definitiva, però, és un premi al qual no m'he presentat, que no esperava (ni espere, ni esperaré) guanyar ni remotament, i que m'és totalment indiferent. Ho dic pels anònims comentaristes que deien que <<Plagis i Bromera meriexien un altre tracte>> (sic). No em considere maltractat. Ni tan sols ignorat. Si m'hi considerara, seria, senzillament, un cretí. Enhorabona doncs a Salvador Company i a Isidre Martínez Marzo que han guanyat ex aequo en narrativa, a Isabel-Clara Simó que ho ha fet en assaig, J. M. Balbastre i Teresa Pascual en poesia (també ex aequo) i Toni Torreño en teatre. També enhorabona a Quaderns del diari El País, que ha guanyat el premi Difussió. La veritat és que últimament estic per altres coses i no he llegit cap de les obres premiades (digueu-me inculte ara, si voleu), tret del Quadern, que seguesc habitualment.

Ultra tot això, una lleugera suggerència: tanta endogàmia no és bona. No dubte en absolut de la imparcialitat i l'honestedat del jurat, però el fet que diversos membres hagueren presentat l'obra d'un dels guardonats dóna raons (en plural) als malpensats i la raó (en sigular i determinat) als que havien avançat el resultat. Més si aquest guardonat forma part de la junta directiva de l'organisme que atorga el premi. Que es coneguen personalment o no és intrascendent: som quatre gats i jo mateix els conec quasi tots. I ho dic des de la més absoluta indiferència. Fins i tot em semblaria bé que muntaren un premi per autoguardonar-se. Jo mateix, a les meues festes, convide qui vull. Però després no dic que són de lliure assistència.

DE FIL I COTÓ / ANGELIC UPSTAIRS. SOLIDARITY

Mai no m'ha agradat massa el punk, però aquesta cançó dels Angelic Upstaires em sembla magnífica. Per no semblar-m'ho! Durant la meua joventut la vaig sentir insistentment allà on anava. És l'única peça coneguda del grup, però crec que paga la pena. Almenys per a nostàlgics com jo.



As the Polish workers fight to make their stand
And behind them every honest working man
In unity there’s each other and your friend becomes your brother
And in the tyrant’s heart will be a lesson learned

Give them hope, give them strength, give them life
Like a candle burning in the black of night
We are with you in our hearts and in our minds
And we’ll pray for our nation through it’s darkest times

I know that your hearts are made of the firmer kind
And a riot stick won’t kill your peace of mind
You can fight with all the spirit that you possess
Because your fight is a struggle at it’s best

Give them hope, give them strength, give them life
Like a candle burning in the black of night
We are with you in our hearts and in our minds
And we’ll pray for our nation through it’s darkest times

The tyrant has no smile on his face
He knows that in his mind he’s a disgrace
The religion of union will take his breath away
Our turn will come and we will have our say

Give them hope, give them strength, give them life
Like a candle burning in the black of night
We are with you in our hearts and in our minds
And we’ll pray for our nation through it’s darkest times

As the Polish workers fight to make their stand
And behind them every honest working man
Join hands with your brother and then you can help each other
Watch the tyrants burn in the fire that they have built

Give them hope, give them strength, give them life
Like a candle burning in the black of night
We are with you in our hearts and in our minds
And we’ll pray for our nation through it’s darkest times

Give them hope, give them strength, give them life
Like a candle burning in the black of night
We are with you in our hearts and in our minds
And we’ll pray for our nation through it’s darkest times

ADÉU, ANTONIO

EL TASTET 21 / MIGUEL HERNÁNDEZ

Miguel Hernández és un dels meus poetes preferits. Crec que no cal que explique per què. La qualitat dels seus versos és immensa. I a més toca la fibra sensible de qualsevol, especialment si hom coneix les circumstàncies en què ha escrit algun dels poemes. Com aquest, que al meu entendre tan bé ha musicat Joan Manuel Serrat. Per a mi, les composicions amb lletra de poeta més reeixides del Serrat són les de Miguel Hernández. Para la libertad, Menos tu vientre... Però molt especialment Las nanas de la cebolla. Punyent fins el punt de posar-te la pell de gallina. Recorde que quan feia tercer de BUP anàrem a Oriola a un homenatge al Miguel Hernández, i férem una setmana d'activitats al voltant del poeta. Encara en recorde també el lema que algú (sincerament no sé qui) es va inventar. Crec que era molt ben trobat: Cada estel, un poema per a Miquel.

Us pose un vídeo que és una relíquia de TVE de l'any 74, però com que el so és bastant deficient adjunte també una versió en àudio que es deixa escoltar molt millor.








La cebolla es escarcha
cerrada y pobre.
Escarcha de tus días
y de mis noches.
Hambre y cebolla,
hielo negro y escarcha
grande y redonda.
.
En la cuna del hambre
mi niño estaba.
Con sangre de cebolla
se amamantaba.
Pero tu sangre,
escarchada de azúcar,
cebolla y hambre.
.
Una mujer morena
resuelta en luna
se derrama hilo a hilo
sobre la cuna.
Ríete, niño,
que te traigo la luna
cuando es preciso.
.
Alondra de mi casa,
ríete mucho.
Es tu risa en tus ojos
la luz del mundo.
Ríete tanto
que mi alma al oírte
bata el espacio.
.
Tu risa me hace libre,
me pone alas.
Soledades me quita,
cárcel me arranca.
Boca que vuela,
corazón que en tus labios
relampaguea.
.
Es tu risa la espada
más victoriosa,
vencedor de las flores
y las alondras
Rival del sol.
Porvenir de mis huesos
y de mi amor.
.
La carne aleteante,
súbito el párpado,
el vivir como nunca
coloreado.
¡Cuánto jilguero
se remonta, aletea,
desde tu cuerpo!
.
Desperté de ser niño:
nunca despiertes.
Triste llevo la boca:
ríete siempre.
Siempre en la cuna,
defendiendo la risa
pluma por pluma.
.
Ser de vuelo tan lato,
tan extendido,
que tu carne es el cielo
recién nacido.
¡Si yo pudiera
remontarme al origen
de tu carrera!
.
Al octavo mes ríes
con cinco azahares.
Con cinco diminutas
ferocidades.
Con cinco dientes
como cinco jazmines
adolescentes.
.
Frontera de los besos
serán mañana,
cuando en la dentadura
sientas un arma.
Sientas un fuego
correr dientes abajo
buscando el centro.
.
Vuela niño en la doble
luna del pecho:
él, triste de cebolla,
tú, satisfecho.
No te derrumbes.
No sepas lo que pasa ni
lo que ocurre.

ON ESTÀ 37

La foto de la setmana. Facileta. Molt facileta. Només heu de dir com es diu i on està. La de la setmana passada, que teniu a sota, és l'ermitori de sant Pau a Albocàsser. Ho encertaren quasi al mateix temps Francesc Vera i Josep Lluís Navarro. Com que les respostes van ser tan properes en el temps, per una vegada i sense que servesca de precedent els enviaré un exemplar de Femení singular als dos. El premi d'aquesta setmana és el mateix. Però us demane pressa, només hi haurà un premi!

GUANYADOR: Ja tenim guanyador. Es tracta de Paco Fuster, del meu poble. Així que a partir d'ara podeu deixar tots els comentaris que us vinga de gust, fins i tot amb el nom del lloc.

TROSSOS I MOSSOS 13 / ENQUESTA 2. FUTBOL O NO FUTBOL: THAT IS THE QUESTION

Avui el post és un híbrid a mitjan camí entre el Trossos i mossos habitual i l'enquesta, que no vaig penja divendres.

En una setmana hi ha hagut bastants partits de futbol molt interessants. Els dos dels Barça, contra Madrid i Chelsea, el del València anit contra el Madrid... Bé. El ben cert és que jo mateix he fet un parell de posts que en parlaven: M'agrada el futbol i Déu existeix i parla català. I la blogosfera n'anava plena. En alguns casos per blasmar aquest esport, com a Des d'Altea estant; en altres per exalçar les victòries del Barça, com en el bloc d'Emigdi Subirachs; fins i tot alguns, com es veu a Uendos, greixets i maremortes, ho han aprofitat per fer reflexions al voltant de la territorialitat o el nacionalisme.

A mi, ja ho sabeu, m'agrada el futbol. I m'agrada sobretot el futbol aficionat, on tots els elements mediàtics que envolten la Primera Divisió o la Lliga de Campions estan absents. És per això que vaig sempre a veure la UD Alginet, l'equip del meu poble. M'agrada el futbol nu, despullat. Però podeu dir la vostra, en l'enquesta que us pararé la dreta. El futbol és només el pa i circ actual? És un esport apassionant amb elements afegits sobrers? O són precisament els annexos els que el fan atractiu? Dieu la vostra.

EL VÍDEO DE LA SETMANA 3 / SHAOLIN MONK

ElShaolin Monk aquest és el mestre del meu cosí Josep en no sé quina art marcial (per a mi són totes igual). El vídeo potser diu poc, però us conte el que passa. El Shaolin travessa un vidre de consistència normal amb una agulla. El globus serveix només perquè comproveu que realment el traspassa. L'agulla és en realitat un cilindre de metall a meitat de camí entre una agulla convencional i una tatxeta fina. En tot cas, és certament inconsistent. L'he tingut a les mans, i fins i tot he intentat fer el mateix que el Shaolin. Ni de conya. Vaja, que no és que no ho haja aconseguit, sinó que a la segona m'ha adonat que per a mi és impossible.

I tot açò per a què? Amb tots els respectes, jo crec que qui millor ho explica és el meu oncle Batiste: hi ha gent que fa molta faena per no treballar.

UN MAL DIA (RELATIVAMENT)

Com que comença a fer calor (o, com a mínim, no fa fred) al matí m'alce més prompte. Em desperte, i quan em canse de pegar bacs pel llit, em desdejune i faig temps fins l'hora d'anar a treballar. Solc aprofitar per anar avançant feines. Però només em quedava un cigarret i al poc he decidit d'anar cap al treball. He parat en un bar per comprar tabac i fer un café. Eren les 7.45 del matí, i només hi havia l'amo i un veí meu, poc parlador. A aquestes hores, s'agraeix el silenci. Al poc (el cambrer encara no m'havia servit) ha entrat una colla de sis hòmens, parlant de futbol. Del partit de la Champions d'anit. No, no estaven contents per la classificació del FC Barcelona. Mentre travessaven la porta un ja apuntava que al pobret Chelsea (al pobret Chelsea del pobret magnat Abramovic) no li pitaren tres penals claríssims. Al poc de prendre cadira, amb l'aquiescència de la resta, els tres penaltis ja n'eren sis, i a més d'expulsar Abidal, l'àrbitre ("el pelat eixe dels collons", textualment) hauria d'haver expulsat mig equip, "una quadrilla de gorrinos que fent-se els bons només fan que pegar pataes" (Xavi? Iniesta? Messi?). Però el pitjor estava per arribar. Com no, la conversa ha derivat del futbol a l'Alta Filologia (les majúscules són meues).

- Això només tenen ous per fer-ho que els catalans: si volen jugar la final de la Champions, unten l'àrbitre i a jugar-la; si volen que la gent es pense que el català i el valencià són lo mateix, paguen lo que siga i la gentola de la Universitat diu lo que els manen... A mi m'ho ha dit un que coneix molt al Zaplana, que diu que quan ell manava anà a la Universitat a dir-los quants diners volien per dir que valencià i català eren llengües diferents, i ni li contestaren. Imagina't lo que els pagaran els putos catalans!

He begut el café d'un glop, he pagat, i he marxat per no escoltar més barbaritats (imbecilitats, subnormalitats, en podríem dir). Digueu-me babau, però a hores d'ara aquestes coses encara m'afecten i em posen de molt mala llet. De raspellot, mentre eixia, he sentit que un de la colla deia al cambrer que anaven a un hivernacle a collir melons. He pensat que no calia que perderen el temps en desplaçaments inútils, perquè es podien collir els uns als altres allà mateix.

A les vuit en punt estava a l'institut. No comencem fins les 8.30, i he aprofitat per fer una ullada als diaris i per preparar la primera classe (que ja tenia preparada). No sé per a què. Només entrar per la porta una alumna m'ha dit (m'ha acusat) que el llibre que havia posat com a lectura per al tercer trimestre valia 14 euros. Li he contestat que si tenia cap problema per comprar-lo li'n buscaria un a la biblioteca, o li deixaria el meu. M'ha dit que no, que ja l'havia comprat, però que per què posava un llibre de 14 euros si n'hi ha de 9. Li he preguntat perquè portava unes Nike de l'últim model, si també hi ha sabatilles més barates, i la seua contestació m'ha deixat ko:

- No són de l'últim model. I a més, les sabatilles serveixen per a alguna cosa, i el llibre no.

M'ha ferit enmig de l'ànima. Sobretot perquè és una bona alumna, estudiosa, i normalment conseqüent i educada. L'aprecie, i m'ha molestat pensar que, amb aquesta mentalitat, d'ací a uns anys estaria collint melons en algun hivernacle i despotricant contra els catalans. Després he pensat que no, que potser arribaria a presidir alguna Diputació Provincial (la de Castelló, la de València o la d'Alacant, que les tres són de nivell). Però siga com siga, m'ha posat de mala llet per a tot el dia. Ha estat una jornada d'aquelles que t'entren ganes d'enviar-ho tot a fer la mà.

Per sort, a la vesprada he repetit amb el mateix grup d'alumnes (en sóc tutor). L'alumna ha vingut a disculpar-se, sincerament, i s'ha mostrat penedida "d'haver tingut una eixida tan absurda". Ara, fa uns minuts, el meu fill s'ha adormit després que li contara un conte. Són les coses que fan que demà tinga ganes de tornar a estar al peu del canó. Encara que els melons continuen redolant.

DÉU EXISTEIX (I PARLA CATALÀ)

DE FIL I COTÓ 15 / THE CORRS

The Corrs. This old town. Sense més comentaris (de part meua, vosaltres en podeu fer).



The girl's a fool, she broke the rules, she hurt him hard
This time he will break down
She's lost his trust and so she must know all is lost
The system has broke down
Romance has broke down

This boy is cracking up
This boy has broken down
This boy is cracking up
This boy has broke down

She plays it hard, she plays it tough
But that's enough, the love is over
She's broke his heart and that is rough
But in the end he'll soon recover
The romance is over

This boy is cracking up
This boy has broken down, yeah yeah
This boy is cracking up
This boy has broke down

This boy is cracking up
This boy has broken down, yah, yah, ha
This boy is cracking up
This boy has broke down

I've been spending my money in the old town
It's not the same honey, with you not around
I've been spending my time in the old town
I sure miss you honey, when you're not around
When you're not around this old town

Ola

This boy is cracking up
This boy has broken down, hehehe yeah
This boy is cracking up
This boy has broke down

This boy is cracking up
This boy has broken down, ha yhaha
This boy is cracking up
This boy has broke down

ROMANÇO LITERARI 35

Intentaré ordenar en tan poques línies com puga tot el que he viscut al voltant de la Fira del Llibre. Ja us n'he parlat, però recapitularé i aportaré coses noves.

He anat dos dies a signar: diumenge 26 i dissabte 2. El primer dia Vivers pegava un esclafit; el segon, estava més aviat somort. Però m'han dit que en general l'afluència de gent ha estat més que acceptable. Admetia en un post anterior que aquests saraus m'agraden. Em permeten estar en contacte amb alguns lectors, i també conéixer companys i retrobar-ne d'altres. Pel que fa a les signatures, molt bé el primer dia i regular el segon. A to amb l'ambient general. Com que Plagis va eixir al setembre, porta molt de rodatge i no és, ni molt menys, una novetat. Molta gent em deia que ja el tenia (i molta que l'havia llegit; i alguns, fins i tot, que li havia agradat molt). Quant a la taula redona amb Paco Bodí, Xavier Sarrià i Francesc Calafat, crec que deixàrem damunt de la taula assumptes interessants, però, com calia esperar, cap tesi definitiva. Els lectors d'aquest bloc, també han dit la seua. Majoritàriament pensen que no es pot saber si hi ha una nova generació d'escriptros valencians, per manca de perspectiva temporal. Els que afirmen taxativament que aquesta generació existeix i els que en neguen l'existència sense embuts estan repartits a parts quasi iguals. Dissabte, en proposar la nova enquesta, en parlaré més.

També hi ha coses de la Fira del Llibre (del món del llibre) que no m'agraden gens: els Escriptors (amb majúscula). Egoescriptors, els deia en un altre apunt. Vivim en la més absoluta misèria, però per a alguns cretins el fet de veure el seu nom estampat en una portada és suficient per anar amb el cap tan alt que no veuen ningú. Em rebenten. Per sort no és cap company amb qui he hagut de compartir signatures o actes. I això que he signat amb Ballester i Sarrià, dos dels que més han venut segons les estadístiques; amb Alapont, que té molta mili feta i no parà de signar llibres i més llibres a xiquets que se li acostaven amb una certa vergonya, molts d'ells dient que havien llegit totes les seues obres; amb Mercè Viana i amb Teresa Brosseta, que tenen una vasta experiència; amb Bodí, el de L'infidel, Havanera i El soroll de la resta (quasi res porta el diari!). No, no són aquests. Ni tampoc els amics que s'acosten a la caseta a saludar (i fins i tot fes-se una foto, que teniu a dalt) com Manel Alonso; com Xavier Aliaga (un altre que ha venut molt) acompanyat de Salvador Company; com Jaume Pérez Muntaner i Isabel Robles (i llur filla), presentats per Ballester, tot i que Jaume va ser professor meu a la Facultat (però d'això fa vint anys, i jo no anava massa per classe!); com Àngels Moreno (a qui no coneixia i em comprà el llibre!); com el crític Pere Calonge; com Enric Senabre, amb qui parlàrem de blocs; com tota la gent de Bromera (Josep Gregori, junior i senior, Marta, Maria, Joan Carles, Desi)... No. Són uns altres. Són els de sempre. Són els que passen pel teu costat fingint que no t'han vist. I això que estem exposats com si fórem mones d'orgue! És clar que no diré noms. No els diré perquè ja els ho he dit a ells a la cara (Ie! que no m'has vist? Clar que, com vas recte com si t'hagueres engolit el cullerot no deus veure ningú!). En fi, que fent amics, com sempre. Després me'n penedisc, però no ho puc evitar. Per favor, si algun dia alce el cap més del compte i pose cara com d'anar olorant merda, que algú em pegue un gec d'hòsties i em torne a posar de peus a terra.

EL TASTET 20 / BAUDELAIRE

Un poema en prosa de Charles Baudelaire. Està inclòs dins de El spleen de París. La traducció és d'Anna Montero i Vicent Alonso. Sublim.

EL RELLOTGE

Els xinesos veuen l’hora dins l’ull dels gats.Un missioner, un dia que passejava pels suburbis del Nanquí, s’adonà que havia oblidat el rellotge, i preguntà a un nen quina hora era.El brivall del celest Imperi dubtà de primer; després, decidint-se, va respondre: “Ara us ho diré”. Moments després va reaparèixer, portant al braç un gat força gros, i mirant-lo, com es diu, en el blanc dels ulls, afirmà sense dubtar: “Encara no és migdia”. La qual cosa era certa.Quant a mi, si m’incline vers la bella Felina, la tan ben anomenada, que és alhora l’honor del seu sexe, l’orgull del meu cor i el perfum del meu esperit, tant si és de nit, com de dia, a plena llum o dins l’ombra opaca, al fons dels seus ulls adorables veig sempre l’hora nítidament, sempre la mateixa, una hora vasta, solemne, gran com l’espai, sense divisions de minuts ni de segons –una hora immòbil que no marquen els rellotges, i tanmateix lleu com un sospir, ràpida com una ullada.I si cap importú vinguera a pertorbar-me mentre el meu esguard reposa sobre aquest deliciós quadrant, si cap Geni deshonest i intolerant, cap Dimoni del contratemps vinguera a dir-me “Què hi mires amb tanta cura? Què cerques dins els ulls d’aquest ésser? Hi veus l’hora, mortal pròdig i malfeiner?”, jo contestaria sense dubtar: “Sí, veig l’hora; és l’Eternitat!”Vet aquí, senyora, un madrigal veritablement meritori i tan emfàtic com vós mateixa, no és cert? Veritablement, he gaudit tant brodant aquesta pretenciosa galanteria que no us demanaré res a canvi.

ON ESTÀ? / 36

Fa unes setmanes que he deixat de publicar regularment els apartats fixos els dies que pertocava. Ho he fet perquè no m'agradava tanta rigidesa, però he comprovat que si no ho faig així al final em perd i acabe per no actualitzar les seccions durant setmanes. Així que tornem al solc. Avui toca el concurs On està? A dalt teniu la foto. És un ermitori, ja es veu. Però, òn està? El premi, un exemplar de Femení singular. Com que la setmana anterior (que en realitat fa quinze dies) posava la foto sencera, no la reproduesc ara, però es tractava de la Plaça del Diamant, a Barcelona. La podeu veure punxant damunt del seu nom. El guanyador del concurs, Gonçal López-Pampló. Li faré arribar l'exemplar de Femení singular.

M'AGRADA EL FUTBOL

Avui més que mai. Lliçó magistral del Barça. Sense polèmiques, sense expulsions, sense protestes... Visca el futbol!

A LA FIRA

Avui torne a la Fira del Llibre. Fem excursió familiar. El menut vol veure Babalà i Fernando Argenta. Està boig amb el Conciertazo. Signaré exemplars de Plagis (i del altres, si cal) a la caseta de la llibreria Samaruc. Ja us ho contaré, amb fotos incloses.

EL VÍDEO DE LA SETMANA 2 / UN ALTRE "GILIPOLLAS"

Per desgràcia, això dels polítics amb poc de trellat no ens exclusiu, als valencians. Fixeu-vos que fa Berlusconi per allà per Itàlia. Ai, amb aquests BE-RUS-CONYS!

DEFINICIÓ DE "GILIPOLLES"

En català, sovint fem servir el barbarisme "gilipollas", de vegades adaptat en la seua forma "gilipolles".

GILIPOLLAS: adj. Persona que es tonta y encima está orgullosa de serlo.

Aleshores, gairebé està clar qui és el "gilipolles". O sense el gairebé.



Si voleu (i teniu estómac) per escoltar el parlament sencer, el podeu trobar ací.