L'altre dia, en una sobretaula plena de poetes, va aparéixer el nom de
Ponç Pons. Parlàrem bàsicament de la seua bonhomia (jo d'oïdes; no el conec personalment) i del seu magnífic
Pessoanes. Coincidesc: un grandíssim poemari, com gran és l'obra del menorquí. No podia faltar en aquest apartat dedicat a la (bona) literatura. Sublim el seu
Dictat d'amor, farcit de referències metaliteràries. Però, si m'ho permeteu, en remarque quatre versos excelsos:
Existesc perquè escric. Pàl·lid d’albes, illenc
medul·lar que s’abraça a la llengua, maldorm
sempre amb ploma i papers enllibrats vora el llit
per si arriba, com ara, imparable, el poema.
Evidentment que no us puc deixar amb la mel als llavis i us presente el poema complet.
DICTAT D’AMOR
L’amor que us hai en totes les parts m’ascla.
JORDI DE SANT JORDI
Desvetllat per neguits lleganyosos de mots,
veig la lluna que lluny deu brillar a Belleville
i em retorna descalç per teulats plens d’enyor
al mansàrdic embruix d’un París que era festa.
Jo tenia llavors fe vermella en Kropotkin,
febre d’àngels com Rilke i més fam que Vallejo.
Jo llegia temptat d’insurgent negritud
Aimé Césaire, Senghor, i escrivia llogat
a l’infern de Rimbaud, marginal, àvids versos.
Tant de temps ha passat? ¿No sóc ja aquell encès
jove d’àgils sentits que, en un gest amistós
de mitòman, llançà per Celan flors al Sena?
¿On són ara les neus de Villon o les roses
de Ronsard o les nits emporxades que, lent,
aprenia a Camus l’alfabet de ser un home?
Jo admirava Gauguin, jo també era Madame
Bovary i, amb els ulls sense alè pel Voyage,
exhumava atordit l’aspra prosa, el discurs
gargallós del calvari inclement de Céline.
Ara sé que cap cop simbolista de daus
no podrà mallarmós abolir mai l’atzar
ni cap líric vaixell no em durà cap al sud.
Existesc perquè escric. Pàl·lid d’albes, illenc
medul·lar que s’abraça a la llengua, maldorm
sempre amb ploma i papers enllibrats vora el llit
per si arriba, com ara, imparable, el poema.
Jo no vaig seure mai al Deux Magots o al Flore,
ni vaig ser-te infidel ni et vaig dir cap mentida.
Jo em cercava gelós de ser lliure per verds
bulevards de bell nom que amb els dits balbs d’hivern
ja evocava abocat sobre un atlas romput
quan als límits del vent naufragaven gavines.
Trescador de carrers utrillans que conec
com els grops de la taula tacada on escric,
duc gravat a la pell salabrosa el perfum
d’una tarda estival que, feliç i estranger,
al vell Bois de Boulogne, amb tendresa i pa dur,
vaig llegir, lluminoses, les Cartes a Theo.
Madur d’anys i records que rosega l’oblit,
menorquí fins al moll emblancat dels meus ossos,
t’estimava i t’estim amb un cremat amor...
Mentre et mir segrec ara, estigmat, poesia.
Jo també em moriré a París amb ruixada.
No puc ésser ni sóc més que literatura!
Entrades
